MARIANO, EL BASTER

Miquel JORDÀ i TARRAGÓ
MALPÀS núm. 5, novembre 1994

Jo era petit, molt petit, i el veig en la meva memòria amb un mostatxo que, a vegades, a la vora del foc, en les llargues vetllades d'hivern, es cargolava les puntes abans de donar una de les seves reflexions, ja fossin familiars o polítiques. Crec que era dels pocs que rebia tots els dies La Vanguardia, la qual arribava a la vila amb el tren correu de, més o menys, les tres de la tarda. A més, recordo que els guardava a l'asgorfa, dins d'un bagul o mundo de fusta de qui sap quants anys.
Li agradava dissertar de tot. Donava les seves opinions als fills o al gendre quan venien de ciutat sobre la situació política o social; sobre Lerroux; sobre el camí de Tortosa; sobre Bau; sobre la República o el Borbó; sobre Azaña o l'avi dels republicans de Catalunya.
Havia nascut a Vinebre però de jovenet el portaren a Tarragona a aprendre l'ofici de "guarnicionero" -ell deia que era sastre de rucs-. Passats els anys, quan el quintaren, va tenir la sort de lliurar-se d'anar a Cuba en plena guerra quan tot allò del Maine que els americans varen afonar culpant als pobres espanyols - que tan sols tenien vaixells de fusta blindats amb canons que no arribaven a meitat camí dels obusos ianquis-.
La seva sort el va portar a Ascó on va conèixer a la filla de la Ti Casera que, en principi, se'n reia d'ell perquè - segons em va contar- parlava com un camperol, és a dir, la seva fonètica era de la ciutat i això li feia molta gràcia.
Va obrir la botiga al carrer del riu i allí, el Coco Mariano -com li deien els del seu poble, Vinebre- va criar quatre fills i una filla. Dos nois- el més gran i el petit- van aprendre l'ofici. L'un es quedà al poble i l'altre s'establí a Flix. La resta marxaren cap a Barcelona, cap a Girona i el Ramon a fer de rodamón portant cotxes per França i Catalunya. Aquest, a les acaballes de la seva vida, va tornar al poble, jubilat, i va ser una de les persones que més es preocupà per les conseqüències que podia tenir la construcció de la nuclear. La filla es va casar amb un paleta que fou molts anys encarregat d'obres pels quatre punts cardinals de la nostra terra.
Un baster, per guanyar-se la vida, i més si estava carregat de fills com era el cas de l'oncle Mariano, no podia viure solament fent guarniments, encara que treballés totes les hores del dia. Durant la temporada de la verema feia de pesador a la bàscula que recentment hem vist desaparèixer junt a la carretera.
A principis de segle, quan encara era rentable criar cucs de seda, els tenia a l'asgorfa, plena de canyissos, i els alimentava amb fulles de morera que trobava principalment a les Illes i en molts trossos. Progressivament, aquest arbre fou canviat pel conreu de l'ametller ja que era molt més rentable.
També feia matalassos, molts matalassos! i no sols per a gent d'Ascó, sinó per a tots els pobles de la rodalia. Picava la llana amb els dos bastons, de sol a sol, al carrer o a les terrasses on podia passar una mica d'aire, mentre la Ti Malena o la filla Carme cosien tan ràpid com podien les teles, o els donaven forma "a la inglesa" als que podien pagar una mica més.
Treballava pràcticament tots els dies de l'any, doncs els diumenges pel matí anava a la Torre i Vinebre, naturalment a peu, carregat amb els guarniments arreglats, a l'anada, i, de tornada, més carregat per arreglar-ne de vells.
Lo seu era sempre anar al cafè després de dinar i a la nit. No podia passar sense jugar a les cartes i discutir de política amb els amics, ja fos a la Pròspera o a Cal Ros. A vegades canviava de lloc i anava a dalt del poble.
Abans d'arribar l'electricitat a moltes cantonades dels carrers, hi havia teies enceses per il·luminar el camí, però la foscor era molta i es prenien més d'un susto, això obligava anar amb un garrot. A part, amb les pluges, el fang era infernal doncs les voreres eren de pedra de la que relliscava fàcilment. A principis de segle, a més, quan el fred era fort, baixaven els llops de la muntanya. Aleshores, feien córrer la veu i sortien amb el trabuc, qui en tenia -un oncle molt valent en va matar un amb una destral a la dreta i una manta embolicada a l'esquerra, venjant-se així d'un llop que li havia matat un ruc al tros-
La Guerra del 36 fou un cop molt fort per aquella gent que tota la vida no havia fet altra cosa que treballar i estalviar per quan arribessin a vells, a part de criar mínimament als fills. De sobte, no sols canvià el costum de deixar la clau al pany o a la botera. Pel front, la gent va haver de fugir i les cases foren saquejades; els mobles desapareguts; les robes perdudes; les eines de treball es salvaren perquè foren amagades, doncs significaven la subsistència. A la sala del primer pis tan sols van quedar els quadres a les parets.
Més terrible fou els que desaparegueren pels efectes de les venjances en esclatar la guerra que, al poble, fou revolucionària. Però aquest pot ser un tema per un altre dia.