COM BATIEN ELS NOSTRES AVIS

Laura MONTAÑA i SUÑÉ
MALPÀS núm. 12, setembre 1996

El passat dia 20 de juliol vaig tenir l'oportunitat de veure batre tal i com es feia abans. A l'era no hi havia cap màquina agrícola d'última temporada, però en el seu lloc hi estava el diable, una mula, bastantes forques, trillances, aixàdigues i més eines que jo no domino gaire i que me les he de mirar dues vegades i parar molta atenció per no canviar-los el nom, tot i que molts de vostès les coneixeran sobradament.
Un pagès de tota la vida em va fer cinc cèntims sobre com s'havia de fer una bona batuda. Va començar per aquí: "…d'un any per l'altre l'era s'ha de conservar bé, no es pot deixar a la mà de Déu com qui diu. Per això es cobreix de pallús i cada cop que plou durant aquell any s'hi ha de passar el rodet…". A la primera frase, la molt ignorant de jo, ja vaig haver de preguntar què carai eren el pallús i el rodet, i és que a mi, com a molts joves d'avui dia, la cultura que ens ensenyen als col·legis i instituts no té res a veure amb la cultura agrícola. Per saber sobre aquesta ens hem de dirigir a algun dels nostres avis -al poble d'Ascó n'hi ha que estarien encantats d'explicar-nos coses d'aquestes -, o bé quedar-nos amb les ganes de saber com pallús se'n diu de les restes de la palla, allò que no serveix ni tan sols per alimentar l'animal i que el rodet és una mena de pedra grossa i rodona que aplana i aixafa el pallús.
"…El dia abans de batre, s'ha de raure, o sigui, treure el pallús de l'any anterior amb un xàpol, una pala i un redable. En acabat l'era s'ha d'escombrar amb ramassos -també vaig haver de preguntar què eren i són unes escombres generalment de botja -. Quan l'era ja estava neta s'anaven a buscar les garbes al bancal i, per dur-les fins l'era, es carregaven una mitjana de 6 garbes, 3 a cada costat de l'animal. Mentre les garbes es pujaven a l'era hi havia algú altre que recollia les espigues i les posava dins una borrassa. Després pujaven ell i borrassa a l'era. Per fer una bona batuda es necessitava aproximadament 60 garbes. Amb aquestes garbes es podien treure de 300kg a 900Kg de gra, depenia de si la garba era gran o petita. Després, a l'era s'escampaven totes les garbes per posar-les a punt de batre. En aquest moment era quan nosaltres descansàvem per anar a esmorzar i cap allà a les 10 del matí tornàvem a la feina, … Després enganxàvem la mula al diable. Llavors un home es posava al mig de l'era per dirigir la mula i durant tres quarts d'hora fèiem passar el diable per sobre l'arada. Quan ja estava la palla prou trepitjada la giràvem amb una forca; així les branques encara més senceres quedaven al damunt. Un cop fetes 3 ó 4 tandades ja quedava tot a punt de ventar, o sigui, la palla aixafada a sobre i el gra a sota. Per poder ventar hi ha d'haver un bon vent. Més de quatre vegades vam haver de fer migdiada perquè no podíem, però quan s'aixecava la garbinada anàvem ràpid a agafar la forca i vinga ventar! vaig preguntar-li què era això de ventar exactament i per què es feia - …serveix per separar inicialment el gra que quan el tires a l'aire amb la forca torna a caure al mateix lloc pel seu propi pes. La palla com que no pesa tant el vent se l'enduu a algun indret de l'era on s'anava amuntegant formant colls de palla. Després tot el gra s'agafava i es posava en un racó de l'era formant un rastrell i es trillançava el gra. L'acció és la mateixa que la de ventar però amb una trillança. D'aquesta manera el gra quedava una mica més aclarit. Llavors agafàvem les pales i palejàvem el gra. Ara sí que ja estava a punt de ser arerat. M'explico: s'agafava un aré i hi posàvem el gra a sobre, el remenàvem i així el gra que s'anava filtrant quan sortia ja estava quasi net del tot. Un cop arenat s'agafava la criva i es feia la mateixa operació, així la brutícia més petita desapareixia i el gra quedava completament net, impecable. En aquell moment ja es podia posar als sacs. De gra, depenent de la mida de les garbes que féssim servir, en podíem treure de 50kg a 150kg de cada 10 garbes utilitzades. Ara ja no quedava gaire cosa més a fer. Si la palla s'havia d'utilitzar a casa la ens emportàvem dins l'aixàdiga. Si no, fèiem un paller a prop de l'era. Per acabar definitivament empallussàvem l'era pensant ja en la batuda de l'any següent".
A la I Festa Rural celebrada a La Fatarella es va fer una demostració de l'art de batre i va ser tot un acte d'allò més interessant. Cinquanta anys enrera no tenia res d'especial el fet d'anar a l'era a batre, però, en els nostres dies, són poques les persones que saben com es fa. Considero que les noves generacions que pugen tenen dret a saber d'on venen, perquè les arrels dels nostres avis són les nostres arrels i no els hem de donar mai l'esquena a elles ni als costums que han, estan i seguiran canviant.