ARA COM ABANS. JOSEP CLUA I FABRA, MATALAPER D'ULLDECONA.

M. Carme QUERALT i TOMÀS
Museu del Montsià
977 70 29 54
Afarnos@montsia.altanet.org

Raïls. Butlletí del Centre d'Estudis d'Ulldecona, núm. 7.
Centre d'Estudis d'Ulldecona.
Ulldecona, primavera de 1996, pàg. 11-16

A la comarca del Montsià, es conserven encara un nombre important dels oficis i les activitats artesanes pròpies de les comarques de l'Ebre, a més d'altres que podem trobar també‚ arreu de Catalunya. Es tracta d'un conjunt d'artesans dedicats a una artesania utilitària, que ha perdurat fins avui perquè continua tenint un paper destacat, en resoldre i satisfer algunes de les necessitats comunes i quotidianes de la població de la comarca.
El Museu del Montsià va produir l'any 1994 l'exposició itinerant titulada "Ara com abans. Dotze artesans del Montsià", dedicada precisament, a aquests petits artesans tradicionals que han perdurat en el seu ofici. L'exposició, que formava part d'un projecte global que inclou també‚ altres aspectes com la recerca, la conservació i la difusió del món artesà tradicional de la comarca, tenia un caràcter divulgatiu i presentava dotze artesans i els seus oficis: cabassera (Mas de Barberans), granerer (Amposta), nanser (Sant Carles de la Ràpita), gabier (Santa Bàrbara), embogador de cadires (Sant Jaume d'Enveja), matalaper (Ulldecona), sargidora de xarxa (Alcanar), puntaire (Freginals), tapisser de mobles (Masdenverge), fuster (la Sènia), ferrer (Godall) i llauner (la Galera); un per cadascun dels municipis de la comarca.
En el cas d'Ulldecona, l'exposició recollia un dels diversos oficis artesans de tipus tradicional que encara es mantenen a la població, l'ofici de matalaper, al qual Josep Clua i Fabra s'hi ha dedicat durant tota la seva vida.
Aquest article agafa part del treball de camp realitzat per l'autora com a documentació prèvia a l'exposició -cal dir que en l'article publicat a la revista Raïls s'adjunta, també, una petita mostra del reportatge fotogràfic realitzat pel fotògraf Joan Josep Ortí a Josep Clua i Fabra mentre aquest adobava un matalap a una casa d'Ulldecona, per tal d'il·lustrar el seu ofici a l'exposició-.

L'antic ofici de matalaper

Els matalapers, com molts altres artesans tradicionals, exercien el seu ofici de forma ambulant, anant de casa en casa amb les seves escasses eines, muntant en cada ocasió el seu improvisat taller al carrer, a les golfes o als terrats de les cases; allí on calia fer o adobar un matalap, un cobertor de llit o una màrfega, en el cas de les famílies més pobres.
Abans de la popularització dels matalaps de molls (els quals són, en realitat, un invent europeu del segle XVIII) i de la generalització, temps més tard, dels matalaps d'escuma, els matalapers eren uns artesans imprescindibles, perquè cuidaven el descans de tothom.
A la comarca del Montsià, a gairebé tots els pobles hi havia un matalaper o una matalapera, perquè aquest era un ofici al qual es dedicaven també algunes dones de la comarca. La majoria exercien el seu ofici de forma més o menys continuada al llarg de tot l'any.
Podem dir que el seu treball tenia dos moments ben diferenciats: per una banda, la feina dedicada a la llana, consistent, bàsicament, en comprar vellons de llana en el moment en que s'esquilaven els animals, netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los, i, per una altra banda, la feina dedicada a elaborar el matalap, bàsicament preparar les teles, farcir-les amb la llana adobada i cosir les diferents costures.
Actualment, la major part dels matalapers han desaparegut arreu, i a la gent que utilitza matalaps de llana li cal recorre a les botigues de matalaps i a algunes bugaderies, que disposen de maquinària industrial.
I és que, avui dia, l'ofici ha canviat molt. Les màquines de centrifugar la llana i les màquines de cosir de tipus industrial han substituït el treball manual en totes les operacions que abans realitzava l'artesà, algunes d'elles molt pesades, com ara les de rentar i d'estovar la llana, en les quals invertien moltes hores de dura feina.

Josep Clua i Fabra, matalaper d'Ulldecona

Josep Clua i Fabra va nàixer a Jesús, llavors un dels ravals de Tortosa (Baix Ebre), l'any 1916. Es va dedicar a exercir l'ofici de matalaper per tradició familiar: amb el seu germà i un parell de cosins constitueix la quarta generació consecutiva de la seva família que s'ha guanyat la vida elaborant i adobant matalaps.

"Mon iaio ja era matalaper, com mon pare, mon germà i alguns cosins. Tots mos hem dedicat a n'este ofici. Mons nebots també treballen en matalaps, pero ells tenen botiga."

De jove es va instal·lar a Ulldecona, on va arribar cap a l'any 1951, fugint de la competència que li representava la seva pròpia família, la qual a més de a Jesús s'ocupava també a les localitats veïnes de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre). Allí havia exercit l'ofici des dels 14 anys, al costat del seu pare i del seu germà gran.
A Ulldecona es va casar. La seva dona, Pilar Verge i Alcalá, va nàixer a Ulldecona l'any 1924, va aprendre llavors l'ofici i li ha fet d'ajudant. Junts van fer una clientela fixa, no només a Ulldecona, sinó a diverses poblacions del voltant, de la comarca del Montsià i de la comarca veïna del Baix Maestrat:

"Des d'Ulldecona anàvem als diferents pobles: Alcanar, Rossell, Benicarló, Vinaròs, Sant Rafel del Riu, Godall, les Cases d'Alcanar i, ocasionalment, Amposta, la Ràpita i la Galera. Primer anàvem en bicicleta, después en moto i a última hora en cotxe."

Encara avui, conserven les agendes de butxaca dels anys compresos entre el 1968 i el 1982, on consten -dia a dia- els viatges als diferents pobles, les anotacions d'encàrrecs dels clients, els canvis en el preu de la llana, les teles, etc.

"La nostra faena és anar de casa en casa. Igual treballes als terrats, que a les sales de les cases o al carrer... Quan acabes plegues prompte, tot a la cartera i els bastons a la mà! Coses menudes, poc pes."

I és que l'equip dels matalapers és escàs i les poques eines que utilitzen són lleugeres i fàcils de transportar.
Josep Clua ha utilitzat sempre el mateix equip: una cartera de mà, un petit coixí pels genolls, dos agulles de cosir, una agulla de tres cantons o de fer a l'anglesa, una agulla de passar veta, un didal de matalaper, un punxó, un cabdell de fil de cànem, cera nova, trenzilla de matalap, un llapis de grafit, un llapis de color roig, una maquineta de fer punta, unes tisores i dos bastons de fusta de corronyer.
Tot i que la major part d'aquest equip Josep Clua l'ha adquirit al llarg de molts anys d'ofici, algunes eines, com ara l'agulla de passar beta, són heretades del seu pare, el qual ja les utilitzava de ben jove.

Procés d'elaboració d'un matalap de llana

La feina de Josep Clua i Pilar Verge, com la de tots els matalapers, tenia, per així dir-ho, dos moment diferents: el primer consistia en tractar la llana, és a dir, en comprar-la quan els pastors esquilaven els animals, netejar-la a base de diferents escaldats i finalment adobar-la a base de verguerjar-la, i el segon moment, dedicat a tallar i cosir el matalap.

"La llana feta vellons la compràvem bruta del corder i l'escaldàvem per traure la sutja. Al rentar-la sempre perd! Per un matalap de matrimoni en brut entren uns treinta quilos de llana i en net quinze. Natros n'entràvem divuit perquè el matalap queda més alt."

Un matalap consta bàsicament de tres parts: la tela, el farcit i les puntades. Generalment, si no es tractava d'un matalap nou, de la tela se'n ocupaven els propietaris del matalap, mentre que el farcit i les puntades eren sempre cosa dels matalapers.
Per començar un matalap cal, primer de tot, escampar la tela a terra i després picar bé la llana, per netejar-la i estovar-la fins que queda esponjosa. Josep Clua utilitza bastons de corronyer -una fusta al mateix temps forta i flexible-, d'un metre de llarg. Amb ells pica la llana voleiant-la i deixant-la anar consecutivament, en proporcions cada cop més petites. Es la feina més pesada, tant per la polseta que desprèn la llana, encara que sigue neta, com per l'esforç.

"Treballaves millor al carrer, però a vegades mos tocava treballar dins casa, perquè plovia o per una altra cosa... Abans no era com ara, hi havia més dixadesa, més pols a les cases. Natros ne feem molta"

Cada munt de llana picada, es va col·locant damunt la tela, tradicionalment de fustany, llistada o adamascada, tot seguint un procés fix, que depèn de cada artesà. Josep Clua comença posant llana en una de les cantonades del matalap i a poc a poc li dóna tota la volta.
Un cop repartida la llana, es desplega per sobre la tela restant i es cus el matalap: primer s'embasten les costures, després es posen les betes i, per fi, es cusen les diferents costures. Embastar i cosir es fa amb la mateixa agulla; la beta -abans s'utilitzava trenzilla de matalap- s'enfila a l'agulla de passar beta, una agulla llarga, dobla i en la punta aplanada i acabada en tres cantons, per travessar així la llana més fàcilment.
Les bastes del matalap són provisionals i es fan molt clares, només per treballar millor quan es posen les betes. Cada beta es passa pels ullets i amb els dos caps, que s'estrenyen fort, de manera que les dos cares del matalap gairebé es toquen, es fa una llaçada ben apretada.
Els ullets es cusen en punt de trau, els matalaps de matrimoni duen quatre parells d'ullets per ample i cinc parells per llarg. Les betes i les llaçades es posen per tal de fixar la llana del matalap perquè no es desplace en el moment de dormir o quan s'estovar el matalap.
Per acabar el matalap, es cusen les diferents costures a punt d'agulla. Primer els dos costats de la tela, en puntades fortes i espesses, i a continuació les quatre puntes del matalap, que es fiquen endins i es cusen com les costures. En estes dos operacions, que requereixen més habilitat que força, Josep Clua i Pilar Verge comparteixen la feina.
I és que travessar la llana és una feina difícil. En cada operació, i abans d'enfilar l'agulla, els matalapers passen l'aguller de fil de cànem per cera nova, per fer-lo flexible perquè així forade millor la tela i passe més bé entre la llana. Tot i això, en algun moment al matalaper li cal utilitzar la força de tota la mà per espentejar l'agulla, és per això que el didal de matalaper no es posa als dits sinó al palmell de la mà, que té‚ forma còncava i que duu a l'interior petites incisions circulars, on apoiar l'agulla.
Si el matalap és a la catalana està enllestit després de cosir les cantonades, si és fet a l'anglesa, encara cal cosir el bordó, donant la volta al matalap:

"De matalaps ne feem de dos tipos, a la inglesa i a la catalana. El que més fem és a la inglesa, queden més bonics i són més pràctics a l'hora de fer el llit. A la catalana és igual, però sense el bordó."

Fer els bordons del matalap és la feina més entretinguda del matalaper, la que requereix més temps després de la de picar la llana, que és a més a més la més dura. Després de cosir el bordó, una mena d'aresta de tela amb llana al seu interior, de les dos cares del matalap, amb una agulla especial, només cal donar una puntada a cada cantonada entre bordó i bordó. Són les darreres puntades que es fa al matalap.
Encara que avui el farcit de llana ens sembli el més comú, amb aquest equip Josep Clua i Pilar Verge han farcit i cosit, al llarg de molts anys d'ofici, matalaps d'un bon nombre de materials: llana, plumes, suro, parallofa de panolla de panís, escuma, miraguano... fins i tot en un parell d'ocasions, una a Ulldecona i una altra a Alcanar, van haver de farcir un matalap amb escates de peix.