UNA PETJADA DEL PASSAT

Fortu SERRANO i BIARNÉS
MALPÀS núm. 1, novembre 1993

Des dels primers moments de la humanitat, l'ésser humà ha tingut la necessitat de desplaçar-se per poder millorar les seves condicions de vida, i per a fer-ho, ha hagut de recórrer a la utilització d'algun mitjà de transport. Així, l'home va inventar la roda, i amb aquesta, ha estat capaç de construir els seus diversos vehicles. Direm doncs, que el carro ha estat el resultat de la combinació de la tracció animal amb la descoberta de la roda.
Des de temps remots de la història (3.000 a.C.), la gent ha anat utilitzant com a mitjà de transport i de treball el bestiar unit a un carruatge. Aquest sistema perdura encara avui dia en el nostre poble, malgrat l'aparició de fa anys de l'automòbil, mitjà de transport més sofisticat que ha anat apartant els clàssics carros.
Aquests mitjans moguts per la força d'un animal han estat símbol, en altres èpoques de diferents posicions socials, però amb la industrialització i la conseqüent evolució del món, aquests han quedat com a simples petjades d'un passat diferent, potser millor, potser més miserable...
En el cas d'Ascó, un petit poble industrial però també amb molta tradició agrícola, encara hi podem trobar pels seus carrers algun que altre animal de treball amb els seus corresponents guarniments. També, l'afició a aquests animals ha dut a què arreli l'interès cap als cavalls, animals de raça noble, però no millor.
El carro que actualment es pot trobar al nostre poble és el de pagès, però per poder perdurar ha passat a ser reconstruït amb múltiples peces metàl·liques per poder fer front així a la degradació de la tradicional fusta.
El carro pròpiament dit és format per tot un seguit de parts que reben un nom específic segons la seva funció.
La part del carro on s'hi posa la càrrega és formada per una plataforma amb dos braços mestres units en els extrems pels capçals anterior i posterior. A la part inferior hi ha fixat un fusell de secció quadrada i extrems cilíndrics anomenats mànegues on van muntades les rodes. Aquestes, antigament eren fetes de fusta (ara solen ser de pneumàtic) amb un encorbat anomenat corba que és recoberta per una llanda de ferro o cèrcol unida al botó al centre del qual hi ha una boixa de ferro que facilita el gir sobre la mànega del fusell; una clavilla que travessa el fusell o un dau collat a la mànega evita que surti la roda.
El fre és una peça de fusta (soc) que per mitjà d'una barra i d'un joc d'engranatges són aplicats per la seva cara corba damunt la llanda de la roda per tal d'impedir-li el gir. Els descansos són unes barres articulades als braços mestres per apuntalar de forma horitzontal en les feines de càrrega i descàrrega o per enganxar-hi l'animal. L'animal per a ser enganxat al carro també ha de dur un seguit d'estris o accessoris, però n'hi ha que l'animal pot dur-los sense necessitat de ser subjectat al carro. Així, trobem l'aubardó o bas (albarda) que és un guarniment que es col·loca al llom de les bèsties. Normalment és un coixí ple de palla a sobre del qual s'hi posa el sarró (sàrria) que consisteix en un recipient en forma de bassa a cada extrem que serveix per al transport de coses normalment relacionades amb la vida del camp (palla, terra, etc.). Continuant amb l'aubardó, direm que se subjecta a l'animal mitjançant unes brides amples de corretja en sentit longitudinal.
Podem trobar el cabestre que és una corda que lliga l'animal pel cap per tal de guiar-lo o frenar-lo. El cabeçó és una brida en forma de mitja lluna que serveix per fer pressió sobre el morro de l'animal. El collar, com el seu nom indica, es posa al coll de la bèstia i s'utilitza per enganxar-la al carro per mitjà del tirador o vara.
El bastet serveix per a evitar el refrec sobre l'esquena de la bèstia, i la retranca (retranga o rabasta) és una cinta feta de diversos materials que subjecta la sella, l'albarda, etc., per darrera i per sota la cua de l'animal; aquests dos utensilis són el que es coneix com a reculans.