UN BON SASTRE D'ASCÓ

Montserrat ORTIZ i SERRANO
MALPÀS núm. 18, febrer 1998

Fill de pares mestres, en tant sols 20 anys, comença a treballar en el món de la confecció i un bon dia s'estableix pel seu compte després d'haver estudiat en una de les millors acadèmies de Barcelona. Corria l'any 1952 quan obria el seu taller propi al carrer dels Clots 47 i, més tard i fins al 1973 al carrer Molins. Va vestir a molta gent amb cura, elegància i sobre tot amb ganes. El nostre personatge és en Josep TOMÀS i ANGUERA.

Quanta gent eren treballant i quantes màquines tenia?
Unes 8 o 10 noies. Vaig tenir molta gent. I de màquines, unes tretze. En tenia unes de la marca Kaiser, que és alemanya, que eren per a picar les solapes i una altra d'embastar. Primer eren domèstiques i després les vaig canviar per industrials, de les que encara ne conservo tres. La primera màquina la vam comprar un 15 de novembre l'any que es va casar Antonio Montaña i Carme Vallés, i ens va costar 58.00ptes.

Aquest ofici li venia de família?
No, a mi sempre m'havia agradat. Quan vaig vindre de Montblanc l'any 1944 vaig treballar a ca Carranza, llavors a casa Boronat de Móra d'Ebre fins al 1946 que me'n vaig anar cap a Barcelona a aprendre el "Corte". He treballat a la Casa Pellicer, al Passeig de Gràcia,48 - la millor sastreria que hi havia i que encara hi ha avui -. Vaig estudiar a l'Acadèmia Rocosa de Barcelona, el millor que hi havia aleshores. Encara ho tinc tot: els llibres, l'estisora, les planxes... Allí n'hi havia de tots els llocs d'Espanya. Un que es deia Roberto Pérez se'n va anar de tallador a la sastreria Gales de Saragossa i un altre de Calatayud, Pedro Vela, en coneixia molts, de Sils, de Berbegal, molts. És una acadèmia que té sucursals per tot el món: Tokio, Roma...

On comprava la roba?
La roba sempre la comprava a Barcelona, a Ricardo Tormo, a la Via Laietana i el botons, la folraria i d'altres a la Merceria Anolls, al carrer Jovellanos.

Treballava només per Ascó?
No, per Ascó, Flix, Riba-roja i la comarca en general. Després, com la mida va anar a la baixa, em vaig posar a la confecció per la Casa Petronios de Barcelona, i els enviava els paquets per Transports Flix. Jo he treballat tant per home com per dona.

Hi havia d'altres sastres en aquell temps?
Sí, el Sr. Andreu Carranza, Ramón Serra, Josep Franquet i Pere Mestre.

Quant temps costava fer un vestit i quants diners?
Un vestit, si no el deixaven, es feia amb 18 o 19 hores: americana, pantaló i armilla. Mides, tallar, embastar i una prova; la feina ve després. El cosir de sastreria és més bonic que de modista. Hi ha hagut modistes que m'han portat peces de roba perquè els posi colls, solapes... i, de fer traus, n'he fet molts! tothom no sap fer traus! Avui en dia semblen botifarres. És molt difícil fer traus. Si el vestit era de llana 1.200 ptes. I un normal 700 ptes.

Ha vestit a algú important?
Quan vaig estar a Barcelona al Sr. Samaranch. Llavors era president de la Diputació. A ell i a la seva senyora. Els tenia com a clients a Casa Pellicer. I els meus millors clients eren Josep M. Serra, Jaume del Ros i Vicent Biarnés

Quin va ser el primer vestit que va fer?
El primer vestit va ser de casament per Joan Ribes Montaña i encara el té. N'he fet molts: pel metge de Vinebre, el Sr. Anton i a la seva Sra. Em vaig cansar de fer-los roba i pel metge de Flix, el Dr. Garreta, que ara és a Reus.

Com veu la roba d'avui en dia?
Una calamitat, una pena, no n'hi ha cap que valgui la pena. De confeccionades no n'hi ha cap que estigui ben feta. I el que més fa falta és assegurar bé les coses per dintre i la planxa els l'ensenyen de lluny, perquè la vegin, no per planxar.

És important el planxat en la roba?
Un vestit ben tallat i mal confeccionat no val res. Un vestit mal tallat, ben confeccionat i ben planxat… portes vestit. La planxa i el cosir ho és tot. El tallar no és important. El fet de provar-lo a la persona és on es veu el bon sastre, no hi ha res a fer. Avui en dia hi ha moltes mescles. La fibra o tergal pels vestits no serveix per a res; és molt bonic, no s'arruga tant i és pràctic, però un vestit de llana de "sant", bona, calla per tot, home!

Té alguna anècdota que contar?
Una vegada a Enrique Lecina li vaig prendre les mides agitat, agitat damunt d'una taula i marcant amb un guix. I ell satisfet!

Va sortir bé el vestit?
I tant! les mides bones ja li vaig prendre bé, però li vaig dir que s'havia d'agitar per fer-ho bé i ell em va creure. Sempre muntàvem moltes juergues. Quan era als Clots hi havia un veterinari que es diu Jesús Mateo. Sempre venia a casa a punt de berenar. Quan s'acabava el pa, n'anàvem a comprar, i quan faltava la llonganissa anàvem a buscar xoriç. L'ama del xoriç era Magdalena de Pitó, que llavors també hi havia Pilar de Borrell. Ella, perquè no la veiessin, sempre se l'amagava, fins que un dia li penjà l'etiqueta del xoriç i l'oncle Joan de Xoll la va cridar i li diu:
- Noia, vine. No sabia que anaves precintada- i Magdalena, pobra, afrontada va vindre.
Una vegada l'oncle Joan de l'aubardoner em diu:
- Ostric!, si m'hagués anat millor la collita de les olives m'hauria fet un vestit - i li dic: - Home per això no n'estigués.
I li vaig fer i ell no volia, però jo ja tenia les mides. Quan li vaig fer, li va portar Pilar de Borrell i aquell home no sabia què fer, i, què curiós! no el va estrenar fins que no me'l va pagar.

Hi tornaria ara?
No , ara no, en època d'abans sí.