TERRA ALTA I RIBERA D´EBRE: PAISATGES DE CANÇONS I CANÇONETES

Rosa Maria MONTAÑA i JORDÀ

Els textos de les tres cançons - "L´hostal de la Peira ", "Per saber si està ullprès" i "La monja de Moià "- m´han servit d´alçaprem per centrar aquest exercici de recerca específicament en tot allò que fa referència a la cançó popular utilitzada bàsicament en les tasques camperoles.
És obvi que intentar abastar totes les vessants que la cançó de pagès presents arreu dels Països Catalans seria objecte d'un treball de camp i no és aquest el cas. Però, tot i així, resulta engrescador el comprovar la gran vigència que aquestes cançons, trameses oralment de pares a fills, han pogut tenir en unes determinades zones.
En una prèvia delimitació -determinada entorn al meu lloc de residència (Baix Penedès)- pogué comprovar que inscrivint-nos estrictament a l'àmbit de les comarques tarragonines, la zona del litoral presenta una molt escassa tradició de cants camperols tal vegada determinat per la pobresa del sòl: terres de poc cos on només s'hi feien garrofers i vinyes escanyolides. Però progressivament aquesta tradició augmenta i esdevé d'una gran riquesa a mesura que hom penetra mapa endins fins aconseguir el seu punt àlgid a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, solcades de mig a mig pel riu del mateix nom i frontereres amb les terres del Baix Aragó.

"Els millors cantaires, els tortosins". Aquesta dita encerta a resumir prou bé la condició d'una gent (no de Tortosa exclusivament sinó de tot aquell que parlés el català de la franja de Ponent propi de la zona que ara tractem). A l'hora de cercar un factor determinant del tarannà cantaire d'aquesta gent, hem de fer esment del riu, el riu Ebre que en la Catalunya Antiga fou la primera via de transport i de penetració de les cultures càntabres, navarres i aragoneses per mitjà dels "llaguters", homes que traginaven mercaderies riu avall a bord d'unes barcasses anomenades "llaguts". (vegeu en les pàgines següents les cantarelles números 38 i 42).
La miscel·lània lingüística, la immersió del lèxic castellà dins del català -quan no, exclusivament castellà- la identitat ecològica amb les terres de l' Aragó i la intensa petjada que els àrabs deixaren en aquesta banda de l' Ebre -quasi tots els pobles tenen vestigis de fortificacions morisques-, fa pensar certament que aquest bocí de Catalunya aglutina en si mateix tot un seguit de pòsits culturals que troben la seva manifestació més genuïna en la cançó de treball camperol.
Malgrat que la proximitat al mar és relativament curta -30 km- les cançons que progressivament anirem veient tenen molt poc a veure amb la típica rondalla mediterrània, sempre tocada de fantasia i, quan no, d'una melangia no gens estrident. Les cançons dels mal anomenats "tortosins" val a dir que no tenen una engruna de la suavitat mediterrània, entre d'altres coses perquè viuen d'esquena al mar: els contraforts de la serralada del Montsant barren el pas i fan difícil d'accés de vianants, vents, pluges i, sobretot, costums.
L'home de la Terra Alta, avesat a treballar una terra de secà quasi sempre molt allunyada del poble on hi té la llar, cantava cançons crues i molts cops barroeres, amb un aspre sentit del humor barrejat de la picaresca destinada a fer enrogir les galtes de les joves pageses.
Els treballs més esgotadors òbviament es feien en silenci -cavar la vinya, veremar- però en d'altres -llaurar, batre, segar-, la cançó es considerava indispensable per a fer rutllar el matxo sense que deturés el seu pas. El llarguíssima cadència que a la fi de cada vers projectava la veu del pagès, diuen que exercia sobre la bèstia un efecte encisador i catàrtic que l'immunitzava del cansament d'haver de solcar la terra setmanes senceres. D'aquí ve que en l'àmbit pagès es consideri un "jornal" a la mesura de superfície corresponent al tros de terra que un matxo "cantat" llaurava durant tot un jorn (vegeu les cantarelles núm. 37, 4o, 43 i 44).
També comprovàrem que les cançons de batre i de segar, cantades sota el sol aclaparador del cor de l'estiu, eren presidides per la llei del mínim esforç i, per bé que la tonada encara és recordada per la gent mes gran, bona part de la lletra d'aquestes cançons es va anar esvaint fins a quedar reduïda a un simple taral·leig (vegeu els núm. 1, 3, 4, 6, 12 i 30).
Així ens serà fàcil de comprendre l'important paper comunicatiu que en aquell hàbitat ostentaven les cançons de pagès: els carros de tracció animal, per la seva lentitud, obligaven la gent a romandre al mas del tros setmanes senceres, lluny del poble i de la suposada vida social que allí s'hi feia. Tanmateix, els joves acostumaven a fer immigracions itinerants pels poblets de la comarca on, a més de treballar-hi en els temps de les collites, hi feien les seves amistats. Això despertava les rivalitats del xicots d'un poble i l'altre tal com ho demostren les cançons números 5, 9, 17, 21, 26, 27, 29, 35, 36 i 45.
La recollida de l'ametlla, l'oliva i l'avellana en les quals la presència de la dona es feia massiva, era on sorgien les tonades disbauxades i cantades a un ritme molt més viu i menys monòton (cançons números 2, 8, 10, 11, 13, 14, 15, 16, 18, 19, 20, 25, 28, 31 i 339.
És significatiu esmentar que les cançons que ens han estat facilitades per la gen més gran -dels setanta-cinc anys en amunt- són bàsicament catalanes (números 6, 7, 19, 21, 36, 42 i 43), malgrat que no deixen de reconèixer la seva preferent identificació amb els trets genuïns de l'Aragó: jotes i mai sardanes com a danses populars, vestit de fer feina consistent en unes "calcilles" -pantalons curts botonats fins el genoll- i el típic mocador "baturro" nusat a un costat del cap.
En canvi, la memòria popular de la generació que avui dia està entre els seixanta i els setanta-cinc anys, recorden sense dificultat tot un nodrit ventall de copletes castellanes assimilades, per mimetisme, de la veu dels llaguters.
Val a dir també que el caire escarpit del terreny ha dificultat i endarrerit molt l'entrada de la mecanització a les terres d'aquesta zona la qual cosa ha permès que les cançons seguissin vigents fins les darreries dels anys cinquanta.
En definitiva, el que es pretenia en el present exercici era recaptar i seleccionar un seguit de cançons dins una zona petita i ben delimitada: cançons que rarament excedeixen els quatre versos com ja es pot comprovar i que, si més no, un cantaire amb bon pulmó és capaç de fer durar fins a cinc minuts. Si sabéssim transcriure-les a un pentagrama veuríem que totes es resumeixen a dues o tres tonades originàries i, a partir d'aquí entrava en joc l'esperit creatiu del cantaire per desgranar uns continguts que sols prenen la seva veritable dimensió dins el context on foren cantades.
Intentar situar l'origen de cada melodia seria una altra història la qual, de moment, ni la gent de la Terra Alta ni jo mateixa ens hem atrevit a qüestionar.

Relació de cançons recaptades: