JOAN DE PEPE, EL DARRER CISTELLER DE LA RIBERA D'EBRE

M. Lourdes AMBRÓS i ORTIZ
Associació Cultural Lo Llaüt, Ascó
www.lollaut.com

A tall de presentació

El passat mes d'agost vam tenir el plaer de conèixer, de prop, la darrera proposta de cistelleria de Joan de Pepe, potser el darrer dels cistellers de la Ribera d'Ebre.
Però anem a pams. Per començar, estic segura que a Joan no li agradaria gaire, modest i senzill com és, que el presentéssim com el darrer dels cistellers, no pas perquè, al nostre entendre, no ho sigui, sinó perquè ell etzibaria que és el perruquer de Vinebre i que això dels cistells ho ha fet i ho fa com a distracció, com a afecció si volem i, sobretot, per testimoniar i honorar el treball del seu pare, un dels millors cistellers de la comarca, com ell bé diu.
I és que això de la cistelleria, a la seva família, es remunta a quatre generacions enrera. Tant és així que podreu preguntar a qualsevol riberenc que de ben segur us sabran donar referència, per la qualitat del seu treball, de qui era Joan de Pepe.
De tota manera, i reprenent el fil, deixeu-me que us presenti a Joan com un molt bon artesà. He tingut ocasió de veure'l treballar la canya amb un senzill falçó -cansat ja de tant acaronar canyes- amb una habilitat i destresa màgiques a ulls de qualsevol profà, i amb una seguretat que enlluerna i encisa. Es nota que entre ell i el material hi ha un diàleg, silenciós però intens, i aquesta comunicació dóna per resultat estris de formes i usos diversos, de tota mida. Hi disfruta.
No podria ser aquesta una definició d'artista? De creador?

Qui és Joan de Pepe?

Joan Gironès i Carim és el nom del nostre artesà, del nostre artista. Nascut a Vinebre fa vora seixanta anys és el darrer de cinc generacions de cistellers de Vinebre. Va aprendre l'ofici de petit, com no podia ser d'altra manera, amarant l'aprenentatge del seu pare.
Després d'uns anys de joventut que el dugueren lluny de la Ribera, va tornar al poble on ha pogut anar compaginant la feina de perruquer amb l'afecció a la cistelleria. Afecció resultat d'un treball honest, ple de coherència cap als seus records i a la seua història, arrelat a la seua terra.
Personatge peculiar, en fi, des del primer moment la seua coneixença el fa entranyable i rarament deixa ningú indiferent.

La cistelleria a la Ribera d'Ebre

No cal ser cap erudit i no ens equivocaríem pas gaire en afirmar que la cistelleria sigui, possiblement, l'artesania més antiga -junt amb la terrisseria- que l'home ha practicat des de la més remota antiguitat.
Les nombroses campanyes arqueològiques efectuades en els assentaments disseminats a banda i banda del curs de l'Ebre no fan més que testimoniar aquesta asseveració, catalogant aquí i allà abundants restes que donen fe d'aquest tipus d'artesanat en particular en època dels ibers.
L'arribada dels musulmans a la península no va estancar ni molt menys aquest artesanat. Les seves aportacions van destacar en l'art de l'agricultura - de la qual eren veritables mestres- però també són destacats els seus coneixements en altres petites indústries artesanals com ara la de la terriseria, la teuleria, la cistelleria o el treball amb el canyís.
L'expulsió dels moriscs a principis del segle XVII no deuria afectar en excés aquest art ja que, aleshores, es tractava d'un quefer domèstic complementari a l'activitat quotidiana del qual, qui més qui menys se'n sortia - ja ho diu la dita: Qui fa un cove fa un cistell… si li dones vimen i temps -.
En el cas de Vinebre, i seguint aquesta breu i fugaç línia cronològica, aviat trobaríem els predecessors de Joan Gironès qui, cinc generacions enrera, com dèiem, van començar a destacar pel seu treball amb la canya i el vimen, que compaginaran sovint amb el conreu de la terra.

Amb què treballa el cisteller?

Ahir era el propi cisteller qui tenia cura de plantar les vimeneres i fer-ne el seguiment fins que estaven preparades per a treballar. Avui, com ens explica Joan de Pepe, aquest treball afegit l'evita i els vimens els compra en una botiga especialitzada de Barcelona. Per conèixer tot el procés de preparació reproduïm, tot seguit, l'explicació que en feu Joan Gironès, pare (1):

Les vimeneres es planten al gener i es cull lo vimen de l'advent endavant, mentre sigue mort. És una planta que no vol treball, només aigua. Se crie com arbust o soca alta; es millor l'arbust i tallat a ran de terra; lo d'arran de terra és com un cordill, los alts són trencallosos… Al talla'ls, se trien; los que no tenen llucs se seleccionen per vimen blanc; l'altre per negre, per treballs més ordinaris. Lo negre no es pela i es posa a secar al sol per conserva lo color rogís, a l'ombra se farie negre. Lo blanc s'agavelle, es posa en aigua a quatre dits durant vuit dies i es planta sense desfer gabelles i es reguen fins que broten, serà cap a les sis setmanes, a finals d'abril; llavors s'arranquen, es pelen i s'assequen al sol i secs es protegeixen de la pluja. Per treballar lo vimen negre ha d'estar en remulla 15 dies a l'estiu i tres setmanes a l'hivern, lo blanc en dues hores en té prou.

Joan m'explica que, més recentment, quan necessitaven vimen de més qualitat, anaven a cercar-lo a Prades o el compraven a les extenses plantacions de l'Alcarria (2).
Amb aquest material (…) fem paners per les carreteres, covens per la grava i pel fem o cartrons, covens veremadors; paneres per la roba i pel pa… Cistells del 0 al 6, o sigui: 0 per collir maduixes; 1 per prendre l'esmorzar al defora; 2 per menjar tot el dia un home sol; 3 per dos persones; 4, per sis persones; 5, distell veremador, i 6 cistell de palla que té dos pams de profunditat per quatre de diàmetre i hi caben deu quilos de palla pel menjar dels animals… Als covins veremadors hi caben 100 quilos de raïm i es porten a bast. Paners de flors de tota mena, argadells de vimens de quatre cantes, gàbies per a tots i gribes… Polleres (eren molt grans, d'un metre de diàmetre i dos pams d'altres amb una entrada al centre de la part superior per passar-hi la lloca i els pollets; s'usaven a les masies, car l'aviram anava tot lo dia solt i per la nit s'amagava dins, sense perill de gossos i raboses). Caragoleres… Nanses, anguileres i clarons per pescar. Panerets per palangres, de tres dits d'alt per trenta centímetres de diàmetre, per posar los utensiles de pesca. Forros de garrafes, paners de dos nanses per cetres d'oli…(3)

I amb quines eines ho fa?

Si bé hem vist que el vimen - la matèria prima per la manufactura- ha variat, no ha passat el mateix amb les ferramentes de treball que segueixen essent tradicionals, poques i senzilles: lo falçó per tallar los vimens, lo badador o partidor per tallar per la meitat les canyes, unes tisores i una agulla o estaca (de ferro o fusta) per, sobretot, en acabar la peça, ajudar la canya o el vimen a lligar-lo i entrellaçar-lo.
A aquestes simples eines n'acompanyen unes altres de cabdals, fonamentals, que tots tenim però que no tothom n'hem sabut desenvolupar totes les seves potencialitats: les mans. Les mans de Joan parlen per si soles. No són mans estilitzades ni delicades -han estat massa temps en contacte amb la canya i el vimen, amb l'aigua i la terra, amb la natura en definitiva, com per què aquesta no hagi deixat en elles la seva empremta de vida -. Tanmateix, quan pren aquests vegetals i els comença a treballar ens adonem de la comunió perfecta que s'estableix entre mans i natura. És en aquest moment quan les eines d'en Joan, les seves mans, traspuen tota la sensibilitat que es pugui imaginar, la complicitat es fa evident en cada entramat, en cada giravolt que fa dibuixar en el vimen.

Un ahir oblidat, un avui recuperat

Aquell ric llistat d'objectes i utensilis fets amb vimen i canya que acabem de citar haguessin corregut el perill de perdre's, d'oblidar-se, si no hagués estat per la tossuderia d'en Joan qui, cap al 2000, va concebre la idea d'aplegar tot el vast repertori d'objectes relacionats amb el món de la cistelleria tradicional que es manufacturava a Vinebre, fent-ne una catalogació acompanyada d'unes fitxes bàsiques explicatives. Tot però, a més, fet per ell en miniatura, a escala 1:5.
Això el va portar a fer una col·lecció de més de 40 peces fidels als originals - que, en molts casos, va haver de cercar per veure l'entrellat -.
La col·lecció no es va aturar aleshores. Van anar apareixent noves idees i nous records de vells objectes fets pel cisteller. Així, a banda dels anteriorment esmentats, la mostra va augmentar amb diferents paneres -pel peix, per a planxar, pels coberts, pel pa, pel canvi…-; amb delicioses balances, gàbies de barraca, estalvis i garrafes fins arribar a les construccions més bastes, si volem, els canyissos que tants de sostres han aguantat i aguanten, o les arnes.
De tota manera, als meus ulls, l'estrella de la mostra era i és la caragolera -caragols és el gentilici amb que es coneixen i s'identifiquen els veïns de Vinebre -. És, aquesta, una peça esvelta, de formes harmonioses, perfecta per decoració però, no oblidem, més útil i funcional per recollir l'apreciat caragol.
La caragolera és una de les peces estrella que surt de les mans de Joan. I en surten de tota mida (petites i grans), però amb el temps serà impossible comprar-ne cap ja que en manufactura poques, tot i que sempre en té un parell o tres a mà per si hi ha algú que li demana.

La darrera de les seues grans cabòries

Qui sap la quantitat de cistells, caragoleres, canyissos i altres objectes que han sortit de les seues mans. Avui, quasi embadalit per aquest art mil·lenari ha encetat una nova línia de treball, de recerca, d'innovació, més provocadora si voleu, la de crear i inventar objectes impossibles fets amb vimen, com si volgués demostrar que el treball de la cistelleria no té límits. Objectes que conjuminen l'elegància amb l'extravagància, l'originalitat amb la fantasia. És, en definitiva, la cistelleria feta art. Aquesta línia creativa la va donar a conèixer l'agost d'aquest 2003 a través de l'exposició Formes, feta en el marc de la festa major de Vinebre.

El futur de la cistelleria a Vinebre, a Catalunya…

L'entrada dels productes del mercat asiàtic, des de ben entrat el darrer quart del segle passat, va marcar un abans i un després en el món de la cistelleria tradicional a Catalunya.
L'artesania vinculada amb la cistelleria vinguda de fora no és que sigui millor ni pitjor, però és evident que la del nostre país no hi pot competir en preu. Aquests productes són molt econòmics ja que el preu de la mà d'obra és irrisori i els articles, al mercat, estan rebentats.
Dedicar-se doncs a la cistelleria, avui, a Catalunya, és impossible ja que s'ha de lluitar contra aquesta forta competència a més de la cultura del plàstic. Abans tothom anava a comprar amb el cistell -ens diu Joan -, avui tothom espera que li donin la bossa de plàstic. El preu que costa el vimen i la preparació d'aquest o de la canya, sumat a les hores que es necessiten per produir un objecte qualsevol fa que, el possible comprador, trobi car el producte sense tenir en compte aquests condicionants.
Per tot això que hem explicat, la cistelleria tradicional dels pobles de Catalunya i, més concretament a Vinebre, tendeix a desaparèixer. L'aparició de nous materials, de nous articles, l'arribada de productes de mercats exòtics, els escassos beneficis… fan d'aquest artesanat un bé escàs en vies d'extinció.
Joan de Pepe, amb la seua recerca i construcció de miniatures; amb els seus tallers i cursets que fa aquí i allà, on li demanen; amb la seua manera de conèixer i entendre el món de la cistelleria ens apunta una darrera alternativa per tal que aquesta no desaparegui, fer de la cistelleria un art!

NOTES:
(1) Carmel BIARNÉS i Josep Sebastià CID. Guia de la Ribera d'Ebre. Edicions de la Llibreria de la Rambla (pàg. 289-292). Tarragona, 1984.
(2) Els Pepe, cinc generacions de cistellers. Suplement diari AVUI, signat per Ernest Costa i Savoia (2 d'octubre 1988).
(3) Carmel BIARNÉS i Josep Sebastià CID -obra abans citada-.