ELS JOCS TRADICIONALS VINCULATS ALS OFICIS, A LES FEINES

Biel PUBILL i SOLER
Associació Cultural Lo Llaüt, Ascó
www.lollaut.com

Introducció

Entenem per jocs tradicionals tots aquells jocs, distraccions i divertiments, transmesos de generació en generació, que s'han anat reproduint i perpetuant cíclicament i periòdica en el temps, convertint-se en alguns casos en esdeveniments de referència i, en altres, senzillament, en parts amb identitat pròpia dins d'aquesta.
Si busquem els orígens d'aquests jocs ens adonarem que molts neixen a redós de pràctiques religioses o màgiques, de rituals, de festes o d'activitats laborals - poc errarem en considerar alguns jocs d'habilitat i destresa com a nascuts en èpoques més o menys remotes per tal d'exercitar i preparar a l'individu en un ofici o activitat. En aquest sentit, no podem obviar que el joc hi és en la mesura que hi ha un col·lectiu, un poble que, en un moment o altre ha tingut la necessitat de crear-lo -.
Avui, amb el pas del temps, els jocs han perdut aquell caràcter iniciàtic però alguns encara s'han mantingut en el context on es desenvolupaven, especialment els vinculats a les festes. Aquesta complicitat entre festa i joc s'entén a partir del rol que exerceixen dins les relacions socials dels pobles: han propiciat la relació entre famílies, entre grups, entre sexes, facilitant el contacte i el coneixement.
Tradicionalment, en aquestes festes o trobades, autèntics referents temporals, es duien a terme, entre d'altres, concursos o jocs d'habilitat, de destresa, d'atzar, de força o d'enginy que permetien valorar les qualitats dels qui hi prenien part prenent protagonisme no sols aquests sinó també les famílies, els grups o els pobles als quals representaven.
A continuació podrem veure alguns exemples de jocs o esports tradicionals que, en alguns pobles de la Ribera d'Ebre, encara es conserven sense haver estat "contaminats" per la introducció d'activitats lúdiques o diversions sense personalitat -"prefabricades", d'empresa de serveis com ara espectacles de grups d'animació, festes d'escuma, toros mecànics o matalassos inflables-.
La reflexió ens ha de conduir a entendre que, allò que avui considerem i qualifiquem d'autèntic, de tradicional, no és més que allò que ahir algú o algun col·lectiu va tenir necessitat de mantenir o perpetuar. En aquest sentit els jocs no en són una excepció, i evolucionen fruit de l'atzar, de les necessitats i de la història.
El joc tradicional és, doncs, una part del nostre patrimoni, una parcel·la més d'aquest que ens pertany i ens identifica. Conèixer aquell que és propi d'una zona, d'una contrada, d'un indret determinat ens ajudarà a entendre més i millor el context on ens trobem així com a valorar i respectar el tarannà i la personalitat dels que ens envolten.
És necessari, doncs, incorporar el passat al nostre present, i el joc, en aquest sentit, en pot ser una eina vàlida i eficaç sempre que no es tregui del context i de l'entorn que l'havia generat.

Context i objectiu

El discurs el basem en l'estudi de la informació obtinguda a partir d'entrevistes, articles de premsa comarcal i bibliografia diversa així com de l'anàlisi de les activitats que es duen a terme durant les romeries i aquelles que es programen, bàsicament, durant les festes majors dels pobles de la zona nord de la Ribera d'Ebre: Riba-roja, Flix, La Palma d'Ebre, La Torre de l'Espanyol, Ascó i Vinebre sense excloure, emperò, referències a jocs representatius practicats en altres localitats de les Terres de l'Ebre.
Amb aquest material s'intenta donar un llistat d'allò que en podríem anomenar jocs tradicionals de la Ribera d'Ebre dels quals, encara avui, intuïm i auvirem l'origen en alguna tasca o ofici.

Aproximació als jocs i esports tradicionals de la Ribera d'Ebre vinculats a activitats laborals

Com ja hem apuntat, el joc apareix a partir d'una necessitat, està en constant mutació i és genera i regenera a través, entre d'altres, de la imitació. Relacionar a la babalà tot un seguit d'activitats lúdiques amb activitats laborals o feines, volent trobar-hi suposats orígens, sense fonamentació, comportaria una visió simplista i suposaria caricaturitzar quelcom massa seriós com és el joc.
És per això que, intentant ser una mica academicista, he optat per seguir la proposta de classificació que fa MORENO PALOS (1) d'un primer intent de cens per grups tipològics dels jocs i esports tradicionals a Espanya a fi de fer una anàlisi comparativa entre la tipologia dels jocs més representatius de la zona estudiada amb la de la resta del país. D'aquesta manera he elaborat les següents plantilles on, d'una banda, trobem la tipologia dels jocs amb la classificació interna proposada per Moreno seguida del llistat de jocs que he detectat a la zona, i indicant amb una X aquells que utilitzen eines d'oficis diversos i aquells dels quals podem sospitar que el seu origen, més o menys llunyà, prové d'una feina o activitat laboral -sempre, és clar, amb un seguit de puntualitzacions-:

Veiem que dels 9 grups proposats per Moreno Palos hem localitzat 40 jocs o esports tradicionals diferents. D'aquests n'hi ha 21 que pensem que estan directament o estretament relacionats amb activitats laborals. Estem dient que més d'un 50 % dels jocs de festa arrenquen de les feines, dels oficis.

Breu repàs a alguns d'aquests jocs més representatius

Per encetar aquest apartat valgui la cita de COSTES i LAVEGA (2): "Antigament la lluita, l'agressivitat, la virilitat eren constants de la vida diària. La guerra, el domini i defensa del territori i propietats obligava a familiaritzar-se amb un entorn dur. L'home medieval sovint reflecteix l'esperit bèl·lic en jocs en què es vol demostrar l'exhibició i superioritat davant els seus rivals.
Cal dir que en els segles XIV i XV la població catalana es presenta més dinàmica socialment i més diversificada laboralment, de manera que un nombre important de persones disposa de més temps d'oci, passant de classe productora a consumidora. El resultat d'aquests canvis estructurals es tradueix en la difusió, per viles i ciutats de concursos en que sovint s'evidencia aquest component 'paramilitar' per exemple el tir de ballesta o els torneigs de combat a cavall o a peu, amb llança i espasa de doble tall, i també amb destral i massa de bola dentada".

Aquesta referència ens alliçona perfectament de quin seria l'origen de molts jocs de lluita, de competició i de llançament a distància amb o sense elements de propulsió que, més o menys modificats, han arribat als nostres dies havent tingut com antecedents exercicis i proves d'habilitat i destresa en el maneig de les armes i la doma dels cavalls (els concursos de tir, que es realitzen a totes les festes majors de la nostra contrada, en serien clares reminiscències).
Per acabar d'il·lustrar aquesta idea de que molts jocs tenen el seu origen en la preparació militar o de defensa reprenem el discurs de COSTES i LAVEGA (2) quan fa referència a una disposició que fou dictada a l'any 1433 en un capítol general dels hospitalers sobre la pràctica del joc de ballesta: "com principalment sobre totes coses en les armaments de les gualeres et defenssió de fortalezes, terras et ciutats es asaber tirar de ballesta et auer bons ballestés, es establit et ordenat que tot frare (de l'hospital) sie tengut dos jorns en la semana de jugar a la ballesta en la loga on es lo ioch conssueto, per tal que puxe esser ben vist qui fara son degut et qui fallira, et qui lo contrari fara no puxe pendre les pitançes que son ordenats en tot priorat per los frares del conuent..."

En aquesta mateixa línia podríem incloure els jocs de punteria amb fones, caça fardatxos o tira xines, relegats avui a la diversió dels nens, però que ahir eren pràcticats habitualment per pastors i més antigament per caçadors -en aquest sentit cal tenir present que encara avui, la pràctica amb aquests mitjans, és habitual en societats menys desenvolupades que la nostra així com en zones concretes que les han esportivitzat, per exemple els concursos de llançadors amb fona a les Illes Balears-.

Esment a banda mereix comentar la pràctica de la tirada al colom. Es tracta d'un joc que avui titllaríem de bàrbar i cruel però que va ser una atracció habitual en les festes majors i aplecs de la nostra contrada fins ben entrats els anys cinquanta. "El senyor que portava l'atracció -ens diu Joan Montaña (3)- es situava a les afores del poble. Travava l'animal per les potes i el lligava a una estaca clavada al terra. L'amo dels coloms tenia un cabàs de pedres de mida petita. Ell marcava la distància de tirar mitjançant una ratlla al terra. Els qui participaven pagaven per cada tir que feien. Quan el qui tirava feria el colom aquest se l'enduia com a premi. No era estrany que els pastors, que eren molt destres i tenien molta habilitat tirant pedres, deixessin mort el colom d'una pedrada".

Entre els jocs de precisió acabaríem apuntant el de la trisella o trigella, que resulta realment paradigmàtic ja que conjumina joc amb l'ús d'una eina del camp (4).
Antonio Ribes Ferrer, de 81 anys, d'Ascó recorda haver vist jugar a la trisella: La trisella era una fusta, com un calaixo, que es feia servir per treballar amb los animals, per a portar terra, s'enganxava al collar de los animals i s'arrastrava la terra. El joc de la trisella tenia uns forats i es tenia de tirar una bola i encertat als forats. Això només ho he vist una vegada… n'hi havia que la tenien a cal Sac, allà dalt a la Figuereta. Només hi podien jugar els més grans perquè… perquè els més petits fèiem nosa.
Mariano Vallès Biarnés, de 92 anys, també recorda el joc i explica que s'hi jugava al Fossar vell i a l'era de l'Esquerré. Un breu comentari seu és molt il·lustratiu, diu que en el joc de la trisella s'hi casava cèntims (es jugaven diners).
En aquesta mateixa línia es manifesta Jaume Garciapons Veà, de 87 anys i veí de Flix. Assenyala que la trisella era un calaixó que estava tot fet de forats, un blanc i un negre, un blanc i un negre. I es jugava que dies: - Blanc - o negre-. I d'una distància tiraves. Si entrava en un forat del color que havies dit, guanyaves. El calaixó estava completament pla a terra i have una baixadeta perquè la bola no es quedés parada. No es tirava per l'aire, es tirava la bola arrossegant. Això ho feia el fuster perquè era una mica complicat de fer, els forats devien estar separats 1 cm un de l'altre. Hi have gent que s'hi jugava quartos. Feien apostes - jo al blanc, jo al negre…-. Es tirava una bola sol per cada cop, des d'una distància d'uns 7 m. Després de la guerra ja no s'hi va veure jugar.
Per fi, a Riba-roja, el senyor Agustí Agustí Cervelló, de 105 anys, confirmà els comentaris anteriors, explicant-nos que ell hi havia arribat a jugar. L'anomena joc de trigella o de la bola i diu que era un joc d'aposta en el qual dos jugadors s'apostaven quartos. Es tirava la bola i si queia en un forat de color negre es guanyava, si queia en un forat roig, es perdia. Es podia jugar a un determinat nombre de tirades o bé, simplement, a una. L'única diferència en relació a l'explicació de Garciapons és que segons Agustí es tirava des d'una distància de dos a tres metres.
Tots els entrevistats coincideixen, doncs, en que era joc exclusivament d'hòmens i que es va practicar, com a molt, fins a l'esclat de la guerra civil. No era estrany que s'hi jugués a prop d'una taverna, ja que era joc d'aposta -en aquests casos el joc podia ser propietat de l'establiment o fins i tot d'algun particular-, jugant-se sempre a l'exterior, al carrer o en alguna era, en particular els diumenges o festius.

D'entre els jocs i esports de locomoció cal fer esment a les diferents modalitats de carreres i marxes: les corrides pedestres i les de les pedres o del cabàs en serien les més emblemàtiques dins l'estudi que ens ocupa. De les primeres dir, sols, que podríem buscar els seus orígens en les més remotes pràctiques nòmades, la preparació militar o la transmissió d'informació o enllaç. Es segueixen fent a pràcticament tots els pobles de la zona i han exemplificat, fins fa ben poc, aquella funció de protagonisme, d'exhibició i de relació social en els pobles i entre els pobles de la comarca. Tanmateix, aquest tipus de joc corre el perill de perdre aquesta funció degut a la creixent i pràcticament imparable esportivització amb la participació d'esportistes d'èlit en detriment dels corredors locals.

La corrida del cabàs (5) té una relació evident amb les feines del camp -recollida de fruit, treure pedra…-. El joc, que com el de la trisella s'ha recuperat a Ascó en el marc de la festa de Sant Antoni, consisteix en anar recollint, una a una, un nombre determinat de palets de riu (entre deu i vint) que estan separats, aproximadament, un metre. Cal agafar-los i portar-los al cabàs propi, guanyant qui abans les recull (6).

Les carreres de canteretes neixen d'una activitat domèstica òbvia en els pobles riberencs: anar a cercar aigua al riu. Si bé avui no es practica, tenim constància que fins anys previs al conflicte del 36 era joc habitual en les festes majors d'alguns pobles (7).

La presència dels grups de falcons a la Ribera ha estat anecdòtica -Ascó, 1986 a 1988- (8). Sols en fem menció per deixar constància de cara a aquells qui consideren aquest tipus de formació com una variant de les colles castelleres que, aquestes sí, tenen els seus orígens en les agrupacions d'oficis gremials.

Dintre del grup de jocs i esports de força podríem parlar del costum que tenen els veïns de La Pobla de Massaluca de mantejar, a l'ermita de Berrús -el segon dissabte després de Setmana Santa-, aquelles parelles que hi van per primer cop. Aquest divertiment, generalitzat en altres regions d'Espanya i immortalitzat per Goya en el conegut quatre El pelele, ahir era una practica usual dels pagesos a les eres. Aquest joc està relacionat amb les feines del camp en tant com es realitzava a les eres i s'utilitzaven -encara avui- sàries o borrasses per mantejar als nouvinguts (9).

Dels jocs i esports amb animals hem de fer esment a les tradicionals corrides de cavalls, rucs i matxos que, si fa no fa, fins al darrer quart de segle passat s'organitzaven a tots els pobles de la comarca. Tanmateix avui pràcticament sols les trobem en el marc de la festa major d'hivern d'Ascó, per Sant Antoni -això sí, totalment arrelades i amb força projecció-. Sense entrar a explicitar la festa direm que l'origen està clarament relacionat amb la festa religiosa de la Benedicció dels animals que, sobretot abans, complien amb fervent advocació els pagesos -la minva dels animals de tir i montura per les feines del camp ha estat la causa principal d'aquesta davallada de corrides-.

Aquí també hem de parlar de la corrida de la forca o de l'arnella. Recuperada a Ascó en els darrers anys, és un exemple òbvi de l'ús d'eines i animals en el desenvolupament d'un joc. Ahir aquesta corrida -que abans també era general a la resta de pobles de la comarca- consistia en recórrer, dalt d'un animal, un petit circuit pels carrers del poble intentant, al seu pas per la línia de sortida, fer passar una forca pel mig d'una arnella que penjava d'una cinta -d'aquí també que se'l conegui amb el nom de joc de cintes-. Els genets, mentre quedaven arnelles o cintes, anaven donaven tombs al circuit fins que s'acabaven. No cal dir que cada cinta aconseguida tenia un premi. La desaparició progressiva dels animals de montura va fer que el joc s'adaptés als nous mitjans de transport, passant a fer-se dalt de bicicletes, motocicletes i, fins i tot, dalt de petits tractors -veure fotografies adjuntes-.

Per fi, dins del grup específic de jocs i esports d'habilitat en el treball hem de parlar de les tradicionals carreres de pontones i muletes que s'han convertit en plats forts de les festes majors de Flix i les dues Móres. Seguint a COLLAZOS (10): "Originàriament sols hi participaven els llaguters, és a dir, la gent que vivia del seu treball al riu. Aquesta exclusivitat dels llaguters seria vigent fins els primers anys de la postguerra quan ja comencen a incloure's a les tripulacions persones sense cap vinculació amb el món del llaüt, cosa que es consolidaria amb la fi de la navegació comercial a l'Ebre cap als anys cinquanta i seixanta. D'aquesta manera (…) en un començament les regates representaven un reflex de la competència diària entre els llaguters". Aquest apunt exemplifica amb claredat els vincles entre una competició i un ofici (llaguter).

I què dir dels concursos de plegar aulives o de tallar llenya i de serrar troncs que van ser relativament freqüents en els programes d'algunes festes?
Fixem-nos amb la importància d'alguns sindicats de treballadors a l'hora de vincular joc i festa amb l'exemple següent en el qual, el maig de 1955, l'HERMANDAD SINDICAL DE LABRADORES I GANADEROS d'Ascó, va organitzar en honor de San Isidro Labrador patrón de las Hermandades y Juventudes Rurales Campesinas, en colaboración con Sección Femenina y Frente de Juventudes de FET y de las JONS el següent programa d'actes:

En la Plaza de la Iglesia, audición de sardanas y Concurso de Oficios siguientes:

CORTE DE LEÑA CON HACHA, bajo el siguiente reglamento:
1.- Los troncos se entregarán por sorteo
2.- Cada concursante hará dos cortes
3.- Se puntuará la rapidez y destreza
Premios:75 pts el primero, 50 pts el segundo i 25 pts el tercero

CORTE DE TRONCOS CON SERRUCHO
1.- Los troncos se entregarán por sorteo
2.- Cada pareja deberá hacer 4 cortes
3.- Se puntuará la rapidez y la igualdad de los cortes efectuados
Premios: 150 pts el primero, 100 pts el segundo y 50 pts el tercero
Los concursantes habrán de ser por parejas. Tanto para el primer concurso, como para el segundo, los presentados deberán disponer de hacha o serrucho en el momento de su presentación.

RECOGIDA DE ACEITUNAS PARA MUJERES
La cantidad de aceitunas a recoger será la de tres y medio litros, ocupando una circunferencia, cada concursante, de 3'50 m.
Las aceitunas se tienen que recoger limpias de tierra y piedras, como uso de buen labrador.
Se puntuará la limpieza y rapidez de recogida.
En caso de existir una diferencia notoria en la edad de las concursantes, se harán dos grupos. Uno hasta los 16 años y otro para mayores de esta.
Premios: 50 pts. la primera, 25 pts la segunda y 15 pts la tercera.

Després d'aquesta ràpida pinzellada a alguns dels jocs, esports i divertiments més representatius de la Ribera d'Ebre, penso que queda ben clara la vinculació de molts jocs a les tasques o activitats productives. Abans però de passar al darrer punt d'aquest article m'agradaria destacar un darrer aspecte cabdal que relaciona joc i feina: el joc existeix, en part, en la mesura que es contraposa a l'ocupació, al treball.
Aquesta afirmació les gents de la Ribera l'hem entesa molt bé des de fa molts anys. Un exemple paradigmàtic d'aquesta asseveració és l'aïllat complex del Mas del Conde de Vinebre (11), situat a la partida de les Aixalelles, al mig de camps d'oliveres i a un centenar de metres de l'Ebre.
L'estat precari de la construcció, de principis de segle passat, no impedeix assaborir l'excel·lència i fastuositat dels equipaments d'altre temps. De la construcció principal, de tres plantes, descobrim encara motllures i formes d'inspiració modernista. A escassos metres de l'edifici veiem la superfície d'una pista de tennis -encara en prou bon estat- així com una enorme piscina. Però, a més, aprofitant la paret d'un masot de tres plantes que deuria estar habitat pels masovers de la finca, es conserva encara intacte un trinquet, descobert, amb la paret del frontís orientada en direcció sud i amb la pista enrajolada amb peces fetes a mà de 15 x 30 cm.
El conjunt, ara silenciós i desolat, ens captivarà si som capaços d'imaginar com serien, mig segle enrera les tardes primaverals i estiuenques, amb tot de gent trafegant pels voltants, arreglant els animals, o simplement deixant passar les hores a recer d'un pedrís veient jugar una partida de trinquet.

Quin és el futur dels jocs tradicionals vinculats als oficis…

L'aparició i creixent oferta d'empreses especialitzades en gestionar serveix lúdics (grups d'animació, monitors de tallers, parcs infantils amb inflables i altres jocs, activitats dirigides…) han vingut a incrementar el nombre d'activitats lúdiques que es programen al llarg de les festes majors, en particular durant l'estiu. El joc així dirigit i programat va guanyant terreny al joc tradicional.
Dins del context i la dinàmica pròpia que la festa comporta, analitzar el tracte que rep el joc en les programacions de les festes majors es converteix en tota una lliçó interdisciplinar: es pot analitzar la demografia, l'evolució urbanística, el dinamisme econòmic… fins i tot la tendència o ideari polític de qui programa.
Fruit d'aquest anàlisi no resulta difícil constatar com, a grans trets, avui ens trobem davant una dualitat festiva divergent: la pugna per mantenir jocs i esports tradicionals s'enfronta sovint a l'aparició de pseudo-nous jocs o diversions.
Fites socials com els períodes de vacances, els avanços tecnològics, l'accés generalitzat a mitjans de transport ràpids i a l'abast de tot el món, les noves maneres d'entendre l'oci… són alguns a tenir en consideració a l'hora de plantejar-se el futur d'aquests jocs nascuts del món laboral.
Dèiem en encetar aquest article que allò que avui considerem i qualifiquem d'autèntic, de tradicional, no és més que allò que ahir algú va tenir necessitat de mantenir i perpetuar. Entesa així la tradició, com quelcom en constant evolució, es raonable pensar que els jocs aniran adaptant-se als nous interessos i expectatives de la gent, als nous espais, als nous materials, al temps que es disposarà… arribant sovint a una mutació tal que ningú podrà reconèixer aquell joc d'ahir o bé serà ben difícil establir vincles de procedència.
Si el joc no és capaç d'adaptar-se a aquests requisits… desapareixerà irremissiblement.

Amb aquest article hem pretès, doncs, plantejar i deixar a l'aire una sèrie d'idees per reflexionar en torn a quin era ahir i quin és avui el paper del joc a la festa; en quin marc es desenvolupa; quins factors incideixen en el joc tradicional per que perdi protagonisme en la festa; quins jocs ens queden, en definitiva, que encara podem endevinar el seu origen en relació als oficis, a les feines i activitats laborals.

NOTES:
(1) MORENO PALOS, C. Juegos y Deportes tradicionales en España. Ed. Alianza. Madrid (1992)
(2) COSTES RODRÍGUEZ, A., LAVEGA BURGUÈS, P. Els jocs populars-tradicionals a la Lleida de l'Edat Mitjana, Edita Ajuntament de Lleida (1998)
(3) MONTAÑA SERRANO, Joan. Antic joc del tir al colom, (pàg. 34) Revista MALPÀS, núm. 36 (setembre 2002), Ascó.
(4) PUBILL SOLER, Biel. El joc de la trisella. Revista MALPÀS núm. 39, pàg. 41 (juny 2003), Ascó.
(5) Cal dir que a Prat de Comte, a la Terra Alta, aquest joc mai no s'ha arribat a perdre i que avui ha esdevingut un atractiu turístic més essent reconegut, junt amb la carrera del cresol, com a Festa d'interès comarcal.
(6) Joan Amades (Costumari Català, Salvat Editores S.A. i Edicions 62 S.A. volum 5, p. 103, Barcelona 1982), ens parla d'un joc semblant, el cos de pedres, localitzant-lo a la Granadella el 15 de setembre: "En un extrem de la plaça posaven una pila de pedres. Cada cop que el corredor passava per davant havia d'agafar-ne una. Quan al munt no en quedava cap s'acabava la cursa guanyant qui en tenia més. El primer guanyava 2 pollastres, el segon 1 i el tercer una ceba".
(7) Al llibre Imatges i records de Riba-roja d'Ebre, Ed. Viena-Columna, Barcelona 1996, apareix la imatge d'una carrera de càntirs de la festa major de l'any 1928, que és la que es reprodueix en aquesta comunicació.
(8) PUBILL SOLER, Biel. Els falcons d'Ascó. Revista MALPÀS núm. 24, pàg. 42 (setembre 1999), Ascó.
(9) NOGUÉS FURIÓ, Pepa. Jocs populars i tradicionals a la Terra Alta. Volum II: Jocs dels adults (pàg. 58) Beques per a la recerca sobre el patrimoni etnològic de Catalunya 2000. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
(10) COLLAZOS RIBERA, Josep A. La festa del riu a la Ribera d'Ebre. Revista ANBARA, núm. 2, pàg. 11-15, Torredembarra, 1998.
Aquest concurs, junt amb el de serrar i tallar llenya, els trobem al programa de l'Hermandad Sindical de labradores y ganaderos d'Ascó, el maig de 1955, sota el nom de Concurso de oficios.
(11) PUBILL SOLER, Biel. Els trinquets d'Ascó (I) i (II). Revista MALPÀS núm. 38 i 39 (març i juny 2003), Ascó.