TREBALLANT EL MARBRE

Vanessa FRANQUET i SERRA
Associació Cultural Lo Llaüt, Ascó
www.lollaut.com

A.- Què en sabem de l'ofici? Història recent d'un marbrista a Ascó.

Pels voltants de l'any 1950 en Daniel Jordà Domènech, veí d'Ascó, emprengué un nou camí en la seva vida. Al taller d'un també conegut veí d'Ascó, en Nicolau Ortiz, començà a aprendre durant dos anys (aproximadament) un nou ofici que no era altre que el de treballar el marbre, és a dir, començaria treballant en el que seria la seva professió durant molts anys: marbrista. Val a dir, però que en Daniel inicialment treballava més la pedra que el marbre, amb la qual aconseguia mitjançant un treball totalment manual i artesanal petits detalls de monuments simbòlics de pobles. És així que podem admirar detalls ornamentístics propis a les poblacions de Villalba dels Arcs, Favara, la font de la Fontcalda...; també ha deixat constància de la seva obra en alguns altars d'esglésies col·laborant amb el Nicolau Ortiz i com exemple citem l'altar de l'església de la veïna població de Corbera d'Ebre. El nostre protagonista comenta en tot moment però, que des que ha treballat la pedra ho ha fet col·laborant amb qui va ser el seu mestre en els seus començaments o que, simplement l'ha treballada poc, aconseguint però petits detalls als quals no podem deixar de donar el valor que es mereixen pel seu treball minuciós i l'esforç que suposava treballar només amb les mans, sense cap instrument mecanitzat. Si ens endinsem més en l'ofici de marbrista, n'aconseguim una definició senzilla i precisa. El nostre protagonista defineix el seu ofici des de la perspectiva marbrista-ornamentista, és a dir, el fet de treballar el marbre manualment i sense cap eina que no sigui les seves mans per tal d'aconseguir un treball únic, artesanal i sobretot molt minuciós. L'any 1978 en Daniel es posà a treballar pel seu compte. En aquell temps i, que ell recordi, era l'únic marbrista de la comarca i ho va ser durant una bona època, així que no és gens d'estranyar que tingués tants clients de pobles tan diversos com Móra d'Ebre, Móra la Nova, Garcia, Tivissa, la Torre de l'Espanyol, Gandesa, la Palma d'Ebre, Cabacés, Benissanet,... L'època en la qual aquesta clientela "pujava" més al poble, al taller del Daniel, era pels voltants de Tots Sants. La gent li encarregava làpides pels seus difunts i la feina se li anava acumulant segons el que li demanaven ( com el tipus de lletra, gravat, inscripció o escultura ). Apuntem com una dada curiosa que el temps que es tarda en fer una làpida sol ser de dos dies.

B.- El marbrista: tipus de marbre, eines i principal activitat.

Tal i com ens comentava el nostre protagonista, el seus inicis en l'ofici no van ser res més que un treball manual. El dos tipus de marbre que més utilitzava pels seus treballs foren el marbre blanc "macael" i el marbre "carrara". El primer procedeix majoritàriament d'Almeria que és on es fabrica. Aquest tipus de marbre, que es treballa a mà, serveix bàsicament per treballar en làpides, cuines i pedrissos de cases. El segon tipus, el marbre "carrara", com molt bé el seu nom ens indica, procedeix d'Itàlia. Es treballa de la mateixa manera que el marbre blanc "macael" amb la única diferència que aquest és més tou i, per tant, es desgasta més ràpidament.
Inicialment, el marbrista, per fer qualsevol tipus de treball amb el marbre s'ajudava d'unes eines bàsiques amb les que només es podia treballar manualment. Era un treball totalment artesanal que precisava una atenció especial ja que qualsevol equivocació suposava no poder deixar el marbre un altre cop preparat per tornar-lo a treballar.
Les eines que el marbrista utilitzava eren bàsicament les següents: punxons, escarpes, gradines, el filabarquí, la martillina per buixardar, "estenalles", el "bailarín", la "maseta" i l' escarpilador.
En quan a la principal activitat d'un marbrista, en Daniel ens comenta, com abans apuntàvem, que ell es defineix dins del seu ofici com marbrista-ornamentista. Ara bé, actualment un marbrista té també d'altres activitats a realitzar com és el cas dels qui es dediquen bàsicament a polir el marbre o a treballar-lo d'una manera més específica, degut a la especialització dels treballadors en aquest ofici.

3.- Perspectives de futur de l'ofici.

Treballar el marbre únicament amb les mans, sense cap tipus d'eina que permetés un treball més àgil i, per tant, més ràpid, ha estat la principal causa que aquest ofici artesanal hagi començat ha desaparèixer. Però aquesta desaparició només ha estat, evidentment, en aquest sentit, és a dir, amb la forma de treballar.
L'aparició i el conseqüent ús d'eines mecanitzades per a l'elaboració de qualsevol obra que tingui que veure amb el marbre ha donat pas a un nou concepte d'entendre l'ofici.
Apareixeran amb el temps noves eines que permetran als nous treballadors de l'ofici desenvolupar la mateixa feina que els marbristes artesans però amb la diferència que els primers faran el mateix treball amb menys esforç, més ràpidament i, possiblement amb els mateixos resultats.
En paraules de qui ha estat molt temps marbrista diem que "el marbrista artesanal no té futur, sense eines mecanitzades ja no hi pot treballar ningú".

GLOSSARI
Bailarín: eina que té el mateix ús que la martillina amb la diferència que aquest s'utilitza tot fent-li donar voltes.
Escarpa: instrument per a picar la pedra plena ( la seva punta pot ser plana o rodona ). Estenalla: eina per tallar el marbre.
Filabarquí: instrument per foradar el marbre manualment.
Gradina: instrument per a desbastar en punta, per afinar.
Martillina: instrument per a buixardar, per deixar el marbre picat.
Maseta: eina equivalent a un martell.
Mini-torpedo: eina mecanitzada per a tallar marbre.
Punxons: instruments per a desbastar pedra.