ELS MARGENADORS (1)

Julio MONFORT i TENA
E-mail:mon_cli@terra.es

Els margenadors o paredadors són les persones que es dediquen a fer marges o altres construccions de pedra en sec. Generalment, més que una professió, ha estat una més de les múltiples ocupacions que ha tingut la gent del camp en el decurs de la seua activitat. Tot i això, sempre ha hagut a les nostres terres persones que s'han dedicat de forma majoritària a aquesta tasca.

Es difícil precisar en el temps i l'espai l'origen d'aquestes construccions. De ben segur que van néixer a algun indret de la conca mediterrània. Les restes de construccions que apareixen als poblats ibèrics demostren que per a ells ja era una tècnica coneguda. Les barraques o casetes fetes amb falsa volta sembla que podrien tenir el seu origen al Pròxim Orient i que d'allí s'haurien anat escampant als països mediterranis i a bona part d'Europa (2).
A més de nosaltres, hi ha un ampli ventall de països que consideren tenir un patrimoni etnològic de primer ordre en aquestes construccions: Itàlia, França, Alemanya, Irlanda, Croàcia, Xipre, Grècia, Malta, etc.

A l'estat espanyol les construccions de pedra en sec adquireixen gran importància a Catalunya, Aragó, les Illes Balears, Castella i el País Valencià, encara que son presents en totes les regions (3). A les Terres de l'Ebre són particularment abundants, sobretot a aquelles zones on l'orografia i l'abundor de roca calcaria no donaven altres opcions d'aconseguir terres agrícoles.

El paisatge de conreu que avui veiem s'ha anat formant al llarg dels anys, a poc a poc, sense deixar constància de qui ha estat l'autor de l'obra ni la data de la seva execució.
Cal pensar però, que els abancalaments amb marges de pedra en sec es van començar en temps immemorial, qui sap si pels àrabs o pels primers pobladors cristians desprès de la reconquesta, i han anat creixent fins a mitjans del segle XX.

La pedra és una constant al sol de moltes de les nostres terres. Allí on la profunditat del terreny és escassa, apareix la roca mare a la vista o a una profunditat inferior a la que s'arriba amb la rella al llaurar. El perfil d'una terra prima el podem veure per exemple als talls del terreny que han quedat a la vista com a conseqüència de les obres de construcció o millora de les carreteres, on s'aprecia una fina capa superficial de terra obscura i fèrtil que és pròpiament el sòl. Davall apareixen pedres procedents de la disgregació de la roca mare, juntament amb terra de color més clar, que seria el subsòl. Finalment apareix la roca mare generalment de tipus calcari i més rarament d'arenisca.

Per augmentar la superfície i la qualitat del terreny cultivable, de vegades ha calgut treure pedra i posar terra. A la pedra que es treia calia buscar-li un destí prop del seu origen: en primer lloc, els murs d'abancalament o marges. La que allí no cabia s'amuntegava en marges de gran amplada o a les vores dels bancals. A molts indrets de les nostres comarques s'aprofitava també per a fer una cabana o una barraca per a tenir aixopluc a la finca. En definitiva aquest procés ha donat com a resultat un paisatge al que la mà de l'home li ha donat forma.

El pagès que aspirava a augmentar el seu patrimoni respecte al que havia rebut d'herència, no sempre podia fer-ho comprant noves finques. Solia optar, si se li permetia, per rompre algun tros improductiu i amb el temps convertir-lo en conreat. Així l'augment de les terres productives es devia a la dedicació de temps de treball i no a uns diners que no es tenien.
El creixement demogràfic dels segles XVIII i XIX va haver de coincidir amb un període d'expansió de les terres de conreu per cobrir unes necessitats que van arribar, possiblement, al seu màxim durant els anys de la postguerra. Les pitjors d'aquelles terres avui resten abandonades, encara que ens queden els marges de pedra com a testimonis de que anys enrera allò es conreava.

Els murs d'abancalament (marges), comuns a molt indrets, permeten utilitzar per l'agricultura terrenys amb pendents originals molt pronunciades. Els bancals resultants d'una transformació en terrasses aprofiten millor l'aigua de la pluja i eviten el perill d'erosió. D'altra banda, l'espai que es perd és inferior al dels abancalaments fets amb ribassos o espones.
Es per això que aquest tipus de construcció abunda fins i tot a llocs on ha estat necessari portar la pedra de fora.

Una paret de bancal és un mur de contenció de terres, per tant està sotmesa a la pressió que exerceix sobre ella la terra que aguanta. De les seues proporcions adequades i de la correcta construcció dependrà la seua estabilitat.

El mur ha de ser més ample a la seva base que a la coronació, donant-li així una inclinació que fa que el centre de gravetat quedi més endins i sigui més difícil de bolcar. El parament interior ha de existir, no cal tenir cura d'una perfecta alineació de les pedres però es necessari que quedin ben assentades per aconseguir donar màxima estabilitat al conjunt.

El cascall o pedra petita s'anava posant a l'interior, però sempre en profunditat per a no treure'l al llaurar. A la figura 1 es veu com actua un mur de contenció de terres. Cada tipus de terreny té el seu talús natural. Si férem un abancalament sense parets, al cap dels anys acabaria formant un ribàs amb aquesta inclinació. El mur de contenció el que fa és aguantar la secció de terra que queda entre ell i la línia de talús natural. Aquí es veu clarament que la quantitat de terra a aguantar augmenta enormement en la mesura que el mur va creixent en alçada. Caldrà per tant que el mur estigui molt ben assentat i ofereixi resistència suficient a la secció de terra que aguanta.

El mur de pedra en sec té el gran avantatge sobre altres construccions de ser elàstic i permeable. Les acumulacions d'aigua solen ser els grans enemics d'aquestes construccions, però la pedra en sec permet un drenatge fàcil de l'excés d'aigua i absorbeix les petites sobre-pressions degut a la seua elasticitat.

En el sentit longitudinal els marges solen seguir el traçat de les corbes de nivell perquè és la solució que requereix el mínim de moviment de terres quan es fa l'abancalament. En conseqüència, als llocs on la pendent transversal del terreny original era més elevada, els bancals queden més estrets i on la pendent era escassa queden més amples.

Per facilitar l'accés d'uns bancals a altres es feien unes rampes d'accés, denominades habitualment pujadors, per on podia passar una cavalleria amb la corresponent càrrega. De vegades, quan el desnivell no era molt gran, era una part del bancal la que es deixava en rampa i servia d'accés per anar pujant o baixant en ziga-zaga.

Per facilitar l'accés de les persones d'un bancal a l'altre de forma més ràpida es feien unes escaletes a la pròpia paret, també anomenades saltadors. Es solien fer amb lloses grans que sortiren aproximadament un pam de la paret, per tan el seu us no era adequat per persones que no tingueren una certa agilitat. De vegades es feien encaixades a la pròpia paret, amb esglaons fets amb grans pedres planes, resultant així molt més segures.

El procés de transformació de terreny inculte o bosc a terreny de cultiu -anomenat eixartigar o artigar- començava per eliminar la vegetació espontània. Desprès calia anar arrencant la pedra i separant-la de la terra.
Per arrencar la pedra s'utilitzaven aixades estretes, perpals i barrines. Les pedres més grosses es trencaven amb el mall fins aconseguir dimensions manejables. Si calia s'utilitzaven tascons que s'enclavaven a les juntes amb el mall o el martell (4)

El treball de la pedra en sec es basa amb la col·locació d'unes pedres a sobre de les altres, procurant aconseguir els següents objectius: estabilitat, funcionalitat i estètica. La norma del bon margenador diu que tota pedra ha d'estar damunt de dos pedres i n'ha de tenir dos al damunt. La millor pedra per paredar és la plana, tipus llosa, sense que importi que sigui una mica grossa. Aquestes pedres que tenen dos costats més o menys paral·lels resulten fàcils de manejar, assenten bé les unes amb les altres i donen un resultat molt bo tant en solidesa com en aspecte. Cal tenir en compte però, que sovint la pedra no era una matèria primera sinó un destorb a treure del terreny; per tant s'havia de treballar amb qualsevol tipus de pedra, inclosos els còdols o pedrots arrodonits i irregulars. Lògicament, el resultat no era el mateix.

Una pedra, en descansar sobre tres punts ja pot donar la sensació d'estar ben assentada. Però això no és cert, per aconseguir estabilitat cal que la superfície de contacte amb les inferiors sigui màxima. D'aquí ve la necessitat d'anar posant falques amb pedres adequades a totes les juntes possibles.

Un bon margenador no és aquell que agafa una pedra i li troba un lloc adequat, ben al contrari, és el qui agafa la pedra adequada per a cada lloc. Es mira la pedra que té disponible i elegeix sense dubtar aquella que encaixa quasi a la perfecció a un determinat lloc, com si s'hagués trencat expressament. Sols així es poden aconseguir parets harmòniques, sense grans forats, partint juntes...

La construcció de pedra amb morter de fang, utilitzada als edificis urbans, masos, etc. es bassa amb la mateixa tècnica però aconsegueix un millor assentament entre les pedres i per tant una major estabilitat.

Per transportar la pedra s'utilitzava la civera, que era un instrument format per dues barres paral·leles, unides per la seva part central per unes fustes planes que formaven una mena de plataforma on es dipositava la pedra. Per a portar la civera calien dues persones, una al davant i l'altra darrere. La utilització d'un carretó de mà permetia fer una feina similar però una persona sola. Quan es tractava de transportar pedra petita, cascall o terra, s'utilitzaven coves de vímet de petites dimensions.

Si el desplaçament era una mica llarg, o s'havien de transportar grans pedres, s'utilitzava un ròssec estirat per un animal. Era una eina que es construïen els propis llauradors, aprofitant una bifurcació de dos rames, de carrasca o d'alguna altra fusta forta. A sobre es muntava una plataforma amb fustes planes i al davant es posava una anella que permetia enganxar els tirants de la cavalleria.

Si calia portar la pedra lluny i el terreny ho permetia, s'utilitzava el carro amb l'animal.
L' instrumental per paredar era ben simple; el més important era el martell. Es tractava d'un martell, amb un mànec d'uns 40 o 50 centímetres, que per una part era pla i per l'altra acabava amb punta; servia per trencar pedres, retocar-les, falcar-les... Alguna feina de més precisió podia requerir d'un escarpre o d'una plomada. Una perpalina podia ser útil per col·locar les pedres al seu lloc.

No sempre els paredadors utilitzaven el cordill per replantejar-se les seves obres. Així de vegades les parets tenen unes curvatures suaus que li donen, fins i tot, més encant al paisatge.

Generalment els margenadors no eren professionals, eren agricultors o ramaders, coneixedors d'una tècnica, un saber fer i un gust per la feina ben feta trameses de pares a fills, que quan no hi havia cap feina més precisa a l'explotació dedicaven el seu temps a fer noves construccions i al manteniment de les existents.

Els petits propietaris no podien permetre's el luxe de buscar paredadors professionals per fer-hi els treballs, per tant havien de ser ells mateix els autors de les construccions. De fet, entre la gran quantitat de construccions existents, solament una petita part sobresurt de les demés per la gran qualitat de la seva execució. Aquestes obres de millor factura solen estar a finques propietat de famílies benestants, que en el seu moment podien pagar bons margenadors, o a finques que en el passat han estat propietat d'algun bon paredador, que va voler deixar testimoniatge del seu domini de la tècnica de la pedra en sec.

Com que de vegades la feina requeria de més d'una persona, deuria ser comú l'intercanvi de mà d'obra; allò de "ajuda'm a fer aquest marge i ja t'ajudaré a fer les olives".

Als masos bons, en ser explotacions amb més terres i bestiar, les feines agrícoles absorbien les disponibilitats de mà d'obra familiar i fins i tot obligaven a tenir personal assalariat: pastors, criats, etc. i per suposat paredadors quan feia falta.

A alguns indrets, els pastors també han estat uns altres grans artífex de les construccions de pedra en sec i del seu manteniment. Al llarg de segles, mentre pasturaven les ovelles, han anat construint parets que tanquen espais pel bestiar, construint refugis i tornant portells.

De vegades tot això sense portar ni un simple martell, sols amb les mans.
En el cas de les terres que s'han anat abandonant, una vegada s'ha perdut l'ús agrícola dels terrenys abancalats, els marges continuen jugant un paper fonamental ja que eviten l'erosió i faciliten la reaparició de forma espontània d'una coberta vegetal similar a la que hi havia abans d'eixartigar. Es molt possible que desprès, amb el temps es vagin esmunyint els murs, però de moment ja han fet el seu paper tot just en el moment més crític que és el de deixar-ho ermar.

De tot el que he exposat podem treure la conclusió de que els marges de pedra constituirien, encara avui, la millor solució per a fer transformacions agrícoles en terrenys en pendent. La realitat però és la següent:
· Queden pocs margenadors als nostres pobles.
· Els preus de les transformacions amb marges de pedra surten molt més elevats que amb talús de terra.
· En molts casos l'obra de formigó ha substituït funcionalment a la de pedra en sec. Això afecta tant a les noves transformacions com al manteniment de les ja existents.
El futur dels pocs professionals que queden està però garantit:
· Hi ha conreus en els que la seva imatge pot influir decisivament sobre la comercialització del producte final, com és el cas de la vinya per a produir vi de qualitat. Per tant la realització de nous marges o el manteniment dels existents en aquest cas és una necessitat.
· Cada cop existeix una consciència col·lectiva més gran de respecte cap a el patrimoni de pedra en sec que tenim. Això fa que augmenti la demanda de professionals per a fer manteniment de les construccions i que fins i tot persones joves s'atreveixin a posar pedra sobre pedra.
· La pedra en sec dona uns resultats estètics que tenen molta acceptació en equipaments públics (zones de lleure, ajardinaments, parcs, etc.) o privats (entorns d'edificis, jardins, tanques, etc.)
El problema pot ser però la manca de margenadors joves que garanteixin la continuïtat. Els tallers ocupacionals o les escoles taller poden ser la manera d'assegurar que en el futur continuí viu aquest ofici tant antic com la cultura mediterrània.

IL·LUSTRACIONS
Figura 1: Esquema de la secció transversal d'un marge.
Foto1: Eines de margenador.
Foto 2: Margenador.
Foto 3: El manteniment dels marges. Portell reparat.
Foto 4: Recuperació de la funcionalitat d'un marge amb obra feta amb blocs de formigó.
Foto 5: Construcció recent al paratge de Sant Jeroni de Móra d'Ebre.

GLOSSARI

Aixada. Eina de treball consistent en una peça de ferro acerat, més o menys plana o corbada i de forma variable, amb un mànec de fusta d'uns 80 cm, que serveis per a fer diferents treballs agrícoles com són cavar, arrabassar, arrencar pedra, tallar, etc.
Aixada estreta. És aquella que té la làmina estreta i molt reforçada, que s'utilitza fonamentalment per arrencar pedra.
Aljub. Dipòsit impermeabilitzat per emmagatzemar aigua, sovint cobert amb una constricció que recorda una barraca de pedra seca.
Assagador. Camí de gran amplada, delimitat per parets, destinat principalment al trànsit de ramats de bestiar, transhumant o local, que pot anar alimentant-se simultàniament.
Bancal. Cada una de les porcions de terreny de cultiu, delimitada generalment per parets, ribassos o murs d'abancalament, que formen una finca.
Barraca. Cabana, caseta, refugi de pastor. Construcció feta únicament de pedra en sec, amb coberta resolta mitjançant la tècnica de falsa volta.
Barrina. Barra de ferro d'uns dos metres de llarg i secció rodona, acabada en tall recte, que s'utilitza per fer forats a la pedra per tal de posar explosius, tascons, etc.
Buixarda. Eina semblant a una maça, amb les testes proveïdes de moltes puntes piramidals, que serveix per picar i polir la pedra.
Cabana. Habitacle construït amb pedra seca i coberta resolta per mig d'una volta de canó, particularment abundant a La Fatarella i pobles limítrofs.
Camí empedrat. Camí amb el ferm fet amb pedres enrastrellades, generalment per evitar el seu deteriorament pel trànsit i sobretot per l'aigua.
Cantonada. Vèrtex de l'angle format per dues parets.
Carretó de mà. Carretó amb una sola roda situada al capdavant, amb dos braços per a ser empés per una persona.
Cascall. Reble. Pedres petites que s'utilitzen per reomplir els espais buits que queden entre les dues cares d'una paret, entre la cara externa i la terra als abancalaments o per posar a sobre de la falsa volta de les casetes.
Cisterna. Dipòsit generalment subterrani per a recollir l'aigua de pluja.
Civera. Instrument de transport consistent en dues barres de fusta paral·leles, unides per uns taulons que formen una plataforma on es pot carregar pedra, cascall, terra etc.
Còdol. Pedra de riu de forma arrodonida.
Collir pedra. Expressió que s'utilitza per l'acció d'arrancar pedra amb les eines adients (aixada estreta, perpal, tascons, etc.)
Contraterrer. Part d'una construcció que actua com a mur de contenció de terres.
Cordill. Corda prima que serveix per posar-la estirada i marcar així la línia de la paret en construcció.
Cove. Cistell de vímet de petites dimensions emprat per a transportar cascall o terra.
Desaiguador. Obertura practicada a la part inferior d'una paret que talla una eixida natural d'aigua de pluja.
Empedrar. Recobrir de pedra, plana o enrastrellada, un parament horitzontal (camí, entrada de casa , carrer, etc.)
Enjub. Aljub
Enrastrellat. Treball de pedra fet amb pedres disposades verticalment, tant en empedrats com en parets o en remats de les mateixes.
Entrador. Rampa que permet l'accés a una finca situada a diferent nivell respecte al camí.
Era. Tros de terreny, de forma més o menys rodona, situat prop de les pallisses i destinat a batre els cereals.
Escaletes. Pedres planes col·locades a una paret o marge sobresortint, de manera que formen els graons d'una escala que permet accedir d'un bancal a un altre.
Escarpre. Eina de ferro acerat, de secció aplanada i acabat amb un doble bisell en un extrem, que serveix amb l'ajut d'una maceta per a tallar la pedra, fer-hi forats, etc.
Falca. Cadascuna de les pedres petites que, al paredar, se posen entre les pedres grans per a aconseguir un bon assentament.
Falsa volta. Tècnica de construcció de voltes emprada a les casetes de pedra, que consisteix en formar, amb lloses, rodones o ovals concèntrics i sobreposats de radi decreixent, fins arribar a tancar la totalitat de la coberta. Hi ha autors que defineixen aquesta tècnica com "volta per avançament de filades", traient així la paraula falsa, que fa pensar en una feblesa constructiva que no es correspon amb la realitat.
Foguer. Lloc preparat per a fer foc per a coure aliments al camp.
Fonament. Part d'una construcció situada sota terra i que li serveix de sosteniment.
Gatera. Forat practicat a un lloc per a permetre el pas de gats, conills o altres animals petits.
Lligona. Espècie d'aixada de ferro molt ample, gairebé quadrat, que te un canó de ferro on encaixa el mànec de fusta.
Llindar. Llinda. Peça de pedra o fusta que descansa damunt de les cantonades d'una obertura practicada en una paret.
Lloma. Muntanya de pendent suau.
Llosa. Pedra prima i de superfície plana procedent normalment d'una roca estratificada.
Maça. Eina de percussió de forma semblant a un martell de grans dimensions, generalment feta de fusta, emprada per a colpejar sobre els tascons de ferro.
Maceta. Martell de ferro gros utilitzat pels obrers de la construcció.
Mànec. Part d'una eina que serveix per agafar-la quan es fa servir.
Mall. Martell de grans dimensions que s'utilitza fonamentalment per a trencar pedres.
Marge. Mur de contenció de terres d'un abancalament.
Margenador. Persona que fa construccions de pedra en sec.
Martell. Eina de percussió que consisteix en una peça de ferro amb un forat on s'encaixa un mànec de fusta perpendicular a la mateixa. El de paredar té una part plana i l'altra acabada en punta i s'utilitza per retocar, trencar i fer forats a la pedra.
Obaga. Terreny orientat cap al nord i que per tant rep molt poca insolació.
Paredador. Margenador.
Paredar. Acció de construir amb pedra en sec.
Paret. Obra feta amb pedra en sec, alçada en vertical, per tancar un espai de terreny o servir de cara lateral a una caseta o altra construcció.
Paret de bancal. Marge.
Pedra. Matèria mineral, sòlida i dura que constitueix les roques. Fragment de roca.
Pedra travessera. És aquella que creua d'una cara a l'altra de paret i que per tant serveix de fixació entre elles.
Pedregal. Pedregar. Lloc on s'amuntega pedra de forma desordenada.
Pedrera. Lloc d'on s'extrau pedra per a la construcció.
Pedrís. Seient de pedra, normalment adossat a una paret que li fa recer.
Perpal. Barra de ferro llarga i reforçada, amb una punta acabada en bisell, que s'utilitza amb les dues mans per fer de palanca i poder moure pedres grans.
Perpalina. Perpal de petites dimensions que es pot utilitzar amb una mà.
Pessebre. Lloc on es dóna de menjar als animals de treball i al bestiar major.
Pica. Peça de pedra treballada a la que se li ha fet una gran concavitat per poder posar aigua.
Plomada. Instrument consistent en una peça pesada a la qual se li lliga un tros de cordill i serveix per anar comprovant la verticalitat de les construccions.
Portell. Obertura feta violentament a un mur, per la qual es pot passar. Part d'una paret caiguda pel pas del temps o per l'acció de l'aigua. Solsida.
Pou. Obertura vertical feta al terra amb la fi de treure aigua.
Pujador. Rampa que permet l'accés d'un bancal a un altre situat a diferent nivell.
Recer. Lloc resguardat del vent i de les inclemències del temps.
Ribàs. Marge natural entre dos bancals format per terra i cobert de vegetació espontània.
Ròssec. Estri de fusta fet a partir d'una bifurcació de carrasca o una altra fusta dura a la que se li enclaven unes fustes travesseres, formant una plataforma on es poden carregar pedres per a ser arrossegades. S'utilitza per a transportar pedres amb l'ajut d'un animal de tir que s'enganxa a una anella situada a la part davantera.
Salera. Pedra plana de gran format, disposada com si fóra una taula a uns 25 o 30 cm d'alçada que s'utilitza per a donar sal al bestiar.
Solà. Terreny orientat cap al sud i que per tant rep molta insolació.
Solsida. Part d'una construcció de pedra en sec que pel pas del temps, l'acció i de l'aigua o qualsevol altra causa, ha caigut.
Tancat pel bestiar. Recinte no cobert per a tancar el bestiar.
Tascó. Peça de ferro en forma de falca que s'utilitza per a enclavar a les escletxes de les roques amb l'ajut d'una maça o un mall i així poder-les trencar.
Tornar solsides o portells. Treball de manteniment de les construccions de pedra en sec, consistent en refer amb la mateixa tècnica constructiva els trossos caiguts o deteriorats.

NOTES:
(1) El contingut d'aquesta comunicació ha estat extret bàsicament del llibre Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat, del que soc coautor juntament amb Francesc Miralles i Margarita Marín.
(2) GIRONES DESCARREGA, J. L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona. Tarragona 1999. p 22 i 23.
(3) BESÓ ROS, A. Pedra sobre pedra. L'empremta humana en la configuració d'un paisatge rural. Dins de JARQUE: L'home i la pedra. Catàleg d'una exposició fotogràfica. p 10.
GIRONES DESCARREGA, J. Op. Cit. p 23 i 25
(4) BESÓ ROS, A. Op. cit. p 19 i següents.

BIBLIOGRAFIA
GARCIA LISÓN, M ; ZARAGOZA CATALÁN, A. Arquitectura rural primitiva en secà. Generalitat Valenciana. València 2000.
GIRONES DESCARREGA, J. L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona 1999.
JARQUE, F. L'home i la pedra. Universitat de València 2001.
MIRALLES, F; MONFORT, J; MARIN, M. Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat. Diputació de Castelló 2002.
REBÉS, X. La pedra en sec a la Fatarella. Fundació el Solà. Calaceit 2001.