ARTISTES SENSE FIRMA

Biel PUBILL i SOLER
Josep M. RADUÀ i SERRA
Associació Cultural Lo Llaüt, Ascó
www.lollaut.com

Presentació

Si el nostre riu va originar oficis tan entranyables avui oblidats com ara els de barquer o llaüter, la nostra terra en va engendrar d'altres no menys nobles i esforçats com és el de picapedrer que actualment, amb uns pocs testimonis encara en actiu, es resisteix a ser oblidat del tot.
La pedra ha estat, des dels orígens, una de les primeres matèries emprades per a fer eines. Des de temps remots es va usar, també, per fer els sòcols dels abrics i de les primeres cabanes. Si passegem pels nostres pobles veurem com la pedra, ben treballada i escairada, es presenta elegant i sensible en moltes façanes i construccions diverses.
En aquests inicis del segle XXI, quan la tecnologia juga un paper fonamental en el desenvolupament de les societats occidentals, veiem com molts dels oficis que requereixen la mà pacient i curosa de l'home estan condemnats a la progressiva desaparició o a quedar merament com una record folclòric de tècniques de treball d'altres èpoques.
D'entre els oficis artesanals a Ascó, cal remarcar el de picapedrer, especialment pel nombre de persones que s'hi dedicaven, i per tractar-se d'un dels pobles del nostre entorn amb major tradició de treball de la pedra. Però malauradament també es troba en aquella fase en què poca gent el coneix i el practica, i cap jove ha mostrat fins ara la intenció d'aprendre i continuar aquest ofici, d'aparença dur, però que necessita de certa sensibilitat en anar modelant la pedra en funció de les necessitats.
A Ascó, els carreus que es mantenen dalt al castell; o les pedres que sostenen les nombroses voltes i sitges que ressegueixen els soterranis de la vila closa; o els treballats blocs que imposen solidesa i serenor a l'església o a la capelleta de Sant Miquel no fan més que parlar-nos d'un passat ric en picapedrers.
Aquesta breu comunicació que presentem no té altra pretensió que donar a conèixer una mica més aquest ofici i fer un reconeixement a tants i tants artistes anònims que han deixat, per la posteritat, la seva empremta personal en les pedres treballades. De la mà de Josep Jornet i Batiste - Pepe del Lechero-, un dels darrers picapedrers d'Ascó, intentarem descriure les característiques principals d'aquest ofici i dibuixar les expectatives de futur.
Deixem, doncs, que les pedres ens parlin…

Trepitjant de peus a terra

El terme d'Ascó es troba pràcticament en tota la seva extensió al marge dret del riu Ebre, en el què es coneix com a Depressió de l'Ebre, formant-se en aquesta zona una petita cubeta originada per l'elevació, al sud, de la Serra del Tormo que sols deixa travessar el riu pel conegut Pas de l'Ase. Els materials que constitueixen aquesta depressió són, principalment margues i arenes de l'oligocè i el miocè (1). De tota manera, la zona on Pepe Jornet ens va mostrar les principals pedreres es troba a les partides de Vall de Cunes, Vall de Pochos i la Guitarra, al nord del terme, properes a la carretera de Flix, i formades per terrasses amb faixes de calcària envoltada d'argiles.
"A tot arreu es treia pedra, però les millors pedreres eren a Vall de Potxos" -diu Pepe-. Aquest comentari és totalment encertat ja que són moltes les partides del terme on es veuen, aquí i allà, restes més o menys apilades del que en l'argot es coneixia com a esquerdes o pedra no valida, esmicolada i molt irregular, que no se'n feia cap ús a causa de la composició arenisca. La zona de Vallxiqué és prou representativa en aquest sentit, així com la partida de les Lloses on, com el nom indica, s'hi troben notables penques de calcària.
A banda dels llocs esmentats trobaríem pedreres a la zona del castell -caracteritzades per la duresa de la pedra- i a Vall de Salim -d'on es va treballar la pedra que fa 30 anys van utilitzar els picapedrers d'Ascó a la catedral de Tortosa-.
Cal remarcar la importància dels materials de la depressió de l'Ebre en aquest indret ja que, consultant el mapa geològic de la zona editat per l'Institut Miner d'Espanya s'observa com a Ascó -i precisament en les partides de terme assenyalades anteriorment- apareixen, a tocar, dos símbols d'activitat minera o de cantera, mentre que a la resta de la fulla, que engloba des de Maials fins a Margalef al nord i des de Gratallops a les Camposines al sud, no apareix cap altre símbol d'aquesta activitat.

Procés d'extracció de la pedra

Una zona amb forta presència de pedreres, com hem dit, és la franja que pràcticament va de la carretera de Flix fins a la carretera de la Fatarella passant per la partida de Vall de Pochos, la Guitarra i la Bassa. Una característica d'aquest indret és que tracta de pedreres que es troben sota terra, que no estan exposades al sol, i que produeix una pedra de molt millor qualitat que aquella que es troba a l'exterior.
I és que no totes les pedres tenen la mateixa qualitat, motiu pel qual tenen uns usos diferents, en funció de la duresa i composició de la mateixa. A banda d'aquella pedra que podríem anomenar aprofitable per a infrastructures diverses, hi ha la pedra que anomenen bruta, que es destinava exclusivament per la construcció de marges. Trobaríem també les muntanyes d'esquerdes, que ja hem anomenat, i que són un bon indicador de la importància de la cantera per la quantitat de pedra que podem veure amuntegada als costats.
No tots els blocs de pedra eren fàcils d'extreure, això també depenia de les lleves (o sigui, de les juntes de la pedra). Així es parlava de pedra llevosa quan tenia moltes lleves, i si aquestes eren molt rectes, els picapedrers se'ns dubte ho agraïen, ja que això facilitava la lleva (la separació o extracció de la pedra).
Localitzades clarament les millors canteres calia procedir a l'extracció de la pedra.
Una de les primeres feines que havien de fer els picapedrers era fer un forat amb una barrina per anar despedaçant la pedrera, i poder treballar amb els fragments que n'acabaven sortint. Per això amb la barrina, que normalment foradava una profunditat d'uns dos metres, hi col·locaven la dinamita per provocar l'explosió. Encara que no només utilitzaven dinamita en aquest procés, sinó que a vegades era pólvora el material emprat. Però hi ha una diferència significativa entre l'ús de la dinamita i la pólvora, ja que els efectes que ocasionava eren diferents. La pólvora esclatava cap dalt, mentre que la dinamita petava en sentit contrari, cap baix, essent la dinamita el material més utilitzat per aquest fi.
Un cop barrinada la roca, el que calia era anar fent les tasconeres per posteriorment començar a fer les trencades. Les tasconeres es feien amb els tascons, que es col·locaven enmig de dues xapes -una espècie de falques- amb l'objectiu d'esberlar la pedra.
Amb la pedra trencada i desbastada, o sigui, sense aquelles parts de la pedra que no eren útils, calia anar treballant-la en base a la funció que havia de desenvolupar.
Cal dir que a banda de la barrina, també s'utilitzava una eina anomenada pistolet per tal de foradar la pedra. Tant la barrina com aquest tenien la mateixa funció i s'havien d'emprar d'igual manera (anar picant mentre es va donant la volta a aquests elements per tal de poder fer el forat rodó), l'únic que els diferencia és que mentre la barrina serveix per picar en sentit vertical, de dalt a baix, el pistolet s'emprava per picar en horitzontal, però tant en un cas com en l'altre, calia anar voltant l'eina mentre s'anava picant. Això sí, el pistolet es picava amb una maceta.
Quan els picapedrers trencadors es trobaven amb una espècie d'argila blaveta, era senyal que s'arribava al final de la bancada de pedra que s'estava treballant.
Un cop arrencada es treballava in situ. Era un treball pesat, de força i traça, d'habilitat i destresa. Una feina feta d'esquenes als companys -calia protegir-se, uns dels altres, de les petites pedres que saltaven en treballar els blocs-.
A banda de les eines esmentades, per treballar la pedra a la pedrera verdadera es feien servir: tascons i guinyols (tasconets petits), escodes, escarpes de dents, gats (mena de politja per pujar pedres), topos, escaires, perpals, buixardes, centinelles, compàs…
Una vegada s'aconseguia la forma desitjada es portava al moll de carga, que és així com s'anomena l'espai proper, disposat a certa altura -aprofitant un petit bancal o el desnivell d'un marge- fet per facilitar la càrrega de la pedra als carros o als tractors -que es trobaven a un nivell inferior-. Les pedres eren conduïdes a aquest moll donant tombs o fent-los córrer per damunt de corrons (troncs) de carrasca i ajudant-se amb el perpal.
Un cop ja s'havia carregat la pedra, aquesta es transportava al lloc que li pertocava. Si era encàrrecs fets a Ascó, es portava fins al lloc on havia de ser col·locada, però molta de la pedra que s'extreia era per fora vila i, en aquest cas, era enviada al seu lloc de destí: o bé amb els llaüts que solcaven l'Ebre -Pepe afirma haver-ne arribat a carregar a finals dels cinquanta-, o bé amb el tren.
Depenent de l'envergadura del treball, del contracte aparaulat, les colles de picapedrers variaven. En ocasions, per encàrrecs petits, eren sols quatre o cinc tanmateix, quan la feina era important les colles podien arribar a ser de deu o fins i tot dotze hòmens, en aquelles ocasions la jornada de treball ocupava tot el dia, i era habitual que les dones, filles o mares dels picapedrers anessin als migdies a dur-los el dinar amb un cistell. Calia recuperar energies per continuar amb aquest esforçat treball.
A la colla de picapedrers on participava Pepe Jornet no era habitual parlar de picapedrers especialistes, sí que es podia diferenciar entre els trencadors -encarregats de trencar i desbastar la pedra- i els picadors -que acabaven donant la forma que calia al conjunt de pedra-. Però tot i això, no hi havia una diferència de jornal entre uns i altres.

Per acabar aquest apartat indicar que eren diferents les tècniques emprades amb cada eina. Així, amb el tallant, el millor era picar de biaix (en direcció obliqua), mentre que quan l'eina que s'utlitzava era la buixarda, el que s'havia de fer era picar recte. No obstant, tant en un cas com en l'altre, el que sí que era de pràctica obligada era picar sempre en la mateixa direcció. Quan picaven de través, aquest sistema era conegut com picar la pedra a levante.

Utilitat de la pedra treballada

"Els pedidos eren variats, podien ser simples lloses per fer llindes, balcons, bordillos d'acera o travesses per les vies del tren… o treballs una mica més refinats com rodets per batre. Hi havia encàrrecs per fer davets de pedra per façanes o parets, per fer aplacats de pedra a les façanes -fent la funció de sòcol-…"
A banda d'aquests treballs, però, n'hi havia d'altres que exigien una bona formació i domini de les eines sobre la pedra. Eren els encàrrecs d'escuts, de números o lletres, el repicar i gravar pedres clau a les portes, o els de fer treballs per a l'església (com ara la altar, les columnes…).
En aquest llistat no hem d'oblidar alguns llocs on s'ha treballat o a on ha anat a parar la pedra d'Ascó. Pepe ens comenta que tota la pedra de la fàbrica de farina d'Ascó va sortir de la zona de Vallxiqués. També d'Ascó és la pedra que forma l'antic fossat giratori de l'estació de tren de Móra la Nova; la que es va utilitzar per fer el monument dels Màrtirs a Reus; per arreglar el claustre de la catedral de Tortosa o, fins i tot, es diu que a la Pedrera, d'en Gaudí, a Barcelona, hi va anar a parar pedra del terme.
La colla on participava Pepe també treballava molt pels pobles de l'entorn, la zona que avui comprendria les comarques de la Ribera d'Ebre, la Terra Alta i el Baix Ebre: per exemple arranjant les sotanes i els rolls dels molins d'oli, treballant en esglésies com les de Vilalba dels Arcs, o en altres poblacions com Batea o Benifallet.
Per fi cal destacar la darrera gran obra feta per Pepe Jornet, la construcció de la recentment inaugurada ermita de Santa Paulina.
Anecdòticament cal saber que tot i la importància de la pedra a Ascó i la gran quantitat de molins existents, la pedra per l'elaboració dels rolls -que havia de ser de granit- no s'extreia d'Ascó sinó que s'emprava la coneguda pedra de Montjuïc o pedra d'Ulldecona.

Artistes sense firma

La importància dels picapedrers a Ascó ve donada per la qualitat del seu treball com per la quantitat de persones que s'hi dedicaven. Abans de la guerra eren 23 els que tenien aquest ofici com a dedicació principal -això no exclou que molts d'altres treballessin a les pedreres eventualment, fent-ho compatible amb les feines al tros-. Aquesta xifra, després de la guerra, es va reduir dràsticament a sols 12 persones. L'any 1960 va baixar fins a 4 per, al 1970, comptabilitzar-se'n 6. En l'actualitat sols queden 2 picapedrers al poble.
El llistat de persones que s'han dedicat a modelar la pedra amb les seves esforçades mans és llarguíssim. Conscients que la relació que segueix no és complerta, adjuntem alguns dels noms que hem recollit:
Els germans Pepe i Miquel Jornet i Montaña, de ca Lechero.
Els germans Pepe i Miquel Jornet i Batiste de ca Lechero.
Agustí Monté, de cal Pastor.
Agustí Serra i Ferré, de cal Coixo, i els seus fills Agustí i Josep Miquel.
Pepe Ribes i Montaña, de ca Isidro.
Prudencio Florenza, de ca Rondillo.
Miquel Vallès, de ca Solfeta.
Antonio de la Marianeta
Miquel Artigues, de cal Sac.
Josep Jordà i Domènech.
Miquel de Pino.
Antonio Daura, pare i fill, de cal Geser.
Agustí Serra, de ca Pinet

El diàleg entre mà -força- i pedra -delicadesa- és un aprenentatge que, junt amb el coneixement de les eines requereix molts anys.
L'obra d'aquests artistes romandrà per sempre, malgrat l'absència visible de la seva firma.

GLOSSARI

BARRINA: element d'uns dos metres de llargada i un diàmetre entre 30 i 40 mil·límetres que serveix per foradar la roca i introduir-hi el material explosiu.
ESCODA: instrument com un martell que serveix per treballar la pedra.
GUINYOLS: una espècie de tascons, però més petits.
MOLL DE CARGA: espai de la pedrera on es carregava la pedra treballada als carros en un primer moment, i més endavant en vehicles a motor.
PEDRA D'ESMERIL: pedra dura usada per esmolar o polir.
PERPAL: espècie de palanca per elevar.
PISTOLET: element similar a la barrina en quant a funció, però que es caracteritza per un ús diferent, ja que aquest s'emprava quan es volia fer el forat al rocam en sentit horitzontal, a diferència de la barrina, que es treballava en vertical.
TASCÓ: peça en forma triangular d'una longitud entre 25-30 centímetres que, juntament amb dues falques, s'utilitzava per esberlar la pedra.

NOTES:

(1) Mapa geológico de España, E. 1:50.000, Flix. Instituto Geológico y Minero de España, editat pel Servicio de publicaciones Ministerior de Industria y Energía, Madrid, 1978.