LES FEINES DEL SEGAR I DEL BATRE A LA PALMA D'EBRE

Olga CUBELLS i BARTOLOMÉ
Francesc FILELLA CUBELLS
Associació Cultural l'Espona, de La Palma d'Ebre
c/Font Vella, 10 43370 La Palma d'Ebre
a/e: espona@menta.net

a. INTRODUCCIÓ

Una de les principals activitats agrícoles del nostre país, fins ben entrats els anys seixanta i encara fins a principis dels anys setanta, va ser la sembra i recol·lecció del cereal: segar i batre. A la Palma d'Ebre, localitat on focalitzem la nostra atenció, aquesta feina era un dels elements bàsics de l'economia familiar; i la manera com va canviant, fins que es deixa de fer, marca el pas lent de l'agricultura de subsistència a la de mercat. Ja ho deia la dita: "lo qui té pa, és ric i no ho sap". A la Palma, i a tots els nostres pobles, se sembrava per tindre pa per a l'any i també, sobretot, per assegurar el menjar dels animals de treball també per a l'any. Així, cada casa sembrava i, per descomptat, cada unitat familiar havia de disposar d'un tros de terra adequat per a aquest cultiu. Els bancals de vall eren la millor opció; de fet, d'aquesta terra ja se'n deia terra de pa.

El cicle del cereal és llarg, i aquesta periodicitat comporta que calgui estar-ne pendent pràcticament tot l'any: cap al setembre cal preparar la terra per a la sembra -llaurar i desterrossar-; després, a l'octubre, vindrà el temps de dipositar-hi el cereal, de sembrar (blat, ordi, civada i sèguel eren les llavors més habituals a la Palma). A partir d'aquell moment, el cicle natural d'aquests aliments permet que el pagès pugui dedicar-se a les altres feines agrícoles que asseguraven els ingressos de la família, ja que el destí d'aquests altres productes era, en la part grossa, el mercat: esporgar els ametllers, collir les olives, podar la vinya i esporgar els olivers, llaurar i mantornar, fins al juny, que serà el moment de segar.

b. SEGAR

"Al juny, la falç al puny", fa el refranyer. Fèiem referència abans a l'evolució de la feina, a com aquesta canvia amb la millora de la tècnica, amb el perfeccionament de les eines. Amb la falç va començar la sega, ja que des de la domesticació dels cereals, i fins i tot abans, el sembrat s'arrencava amb les mans, tal com s'havia de fer també els anys que la collita era tan dolenta que era impossible de segar. De la falç es va passar al volant, una falç allargassada que feia la feina més avançadora. L'última eina manual va ser la dalla. Ens centrarem en la feina a partir d'aquesta eina.

Encara que la dalla ja es picava de cap de vespre, mentre se sega s'ha d'anar esmolant, i el segador ho fa quan nota que és necessari. Per això porta a la cintura un recipient de zenc amb una mica d'aigua, on sempre hi duu la pedra d'esmolar a l'abast i al punt d'humitat. Perquè l'aigua no surti del recipient es falca la pedra amb brots de romer. A banda de la dalla, uns altres elements imprescindibles són els feixos de llates. La llata és un lligam fet d'espart entrellaçat de més o menys un metre de llargada, que es fa servir per lligar les garbes. Quan es deslliguen les garbes a l'era per escampar l'erada a l'hora de batre, es recullen, i entortolligant-les amb elles mateixes se'n fa manats de deu, i fins l'any que ve. Abans de tornar-les a fer servir, després d'un any guardades, resseques, s'han de mullar. La humitat permet que la fibra vegetal de l'espart recuperi l'elasticitat; així no es trencaran a l'hora de tornar-les a fer servir.

Tornem al començament. El segador entra al bancal, i dallant, deixa darrere seu, a terra, un tall ben arrenglerat de sembrat, el rem. La gavelladora (normalment aquesta feina la feien les dones de la unitat familiar en les explotacions petites, i al jornal a les dels grans terratinents), amb un rampill de burgues llargues, va fent del sembrat tombat per la dalla petits manats, les gavelles. El lligador estira la llata a terra i en col·loca tres al damunt. Agafant els dos caps de la llata s'envolten les tres gavelles, s'estrenyen amb l'ajuda del genoll, i es prem bé la lligada, que acaba amb un nus molt senzill de desfer i resistent al maneig. Les tres gavelles lligades fan la garba, que després s'apilarà per fer la garbera, on el sembrat segat esperarà, assecant-se, el moment de ser traslladat a l'era, el carrejar, quan s'ha de batre. Els lligadors es fan un cinturó amb una de les llates, on pengen la resta del manat per tindre-les a l'abast. Cada manat era de deu llates; deu llates, deu garbes; deu garbes, un cavalló. Així era com es comptava.

Fins que va arribar la dalla, el treball era encara més feixuc -sempre es treballava amb l'esquena doblegada- i sobretot més lent, ja que amb la falç no s'abastava gaire. Les gavelles eren molt més petites i es lligaven amb el mateix sembrat o amb sèguel, que era més llarg i corretjut.

Hi ha almenys dos maneres de fer les garbes. Quan s'aprofitava per fer-la més grossa, es posaven les gavelles capiculades, és a dir, les espigues d'una cap a un costat, i les de l'altra cap a l'altre. Així, en una garba hi havia quatre gavelles, amb el que això suposava d'estalvi de temps a l'hora de fer les garbes i a l'hora de carrejar. Però finalment tothom es va decidir per la garba vigatana, on totes les garbes es col·locaven en el mateix sentit. Això limitava la garba a tres gavelles, però a l'hora de fer la garbera era el tall el que reposava a terra, i l'espiga del que era el primer pis quedava allunyada de les humitats de les pluges d'estiu, i també més lluny dels petits depredadors, talps i ratolins sobretot.

El bancal ha canviat de fesomia. Abans de segar, amb el sembrat que es movia amb el vent com si fos aigua, semblava un tros petit de mar. Ara és un paisatge humanitzat, amb un escampall ordenat de garbes. L'última feina era fer la garbera.

La garbera era un apilament allargassat i ordenat de garbes. S'orientava al vent, si la zona n'era perjudicada, i així s'evitava que una ventada la tombés, o a la vallada, per evitar que una tronada se l'emportés. Es feia de tres garbes d'ample amb la llargària que calgués. Se'n plantava una al mig, i una a cada costat falcant-la. Tres era la mida, i així una de tombada damunt feia el primer pis (la garba tombada feia de sostre a les tres plantades). Normalment es feien de dos o tres pisos i la garba travessera de l'últim pis feia de sostre, on relliscava l'aigua de la pluja, com si fos una teulada, per impedir que traspassés la humitat i afavorir que el sembrat s'eixugués amb el sol que ve després d'aquest tipus de tronades, sense podrir-se.

La darrera feina al bancal, per arreplegar les espigues que s'havien trencat segant i les que s'havien escapat del rampill i per aprofitar tot el gra que es pogués, era passar el rascle, un rampill que, com que era molt ample, a més del mànec per on s'estirava, portava una corda a cada extrem que impedia que es torcés quan s'estirava. Així, s'estirava el rascle pel bancal segat i s'arreplegaven les espigues que s'havien trencat del tall durant les feines.

Quan la garbera estava feta només calia esperar el temps de batre. Començava el temps de preparar les eines, primer que res els raspalls de botja, per escombrar l'era quan el gra era batut. També es preparava el diable, les forques, el redable, els jullers, arreglant-los si feia falta.

Tot acabat, el bancal sembrat queda de rostoll, que és la part del sembrat per davall del tall de la dalla. Les garberes plantades protegeixen les espigues. Els ratolins i els moixons acabaran de fer la feina del rascle i deixaran el bancal pelat de gra. De la manera que s'aprofitava no era gens freqüent que el renadiu (sembrat nascut del gra que queda al bancal) pogués donar l'any que ve una collita residual.

c. BATRE

Després de segar, ja es començava a preparar l'era. El primer que calia fer era netejar-la amb l'aixat de les herbes que havien crescut durant l'any i després, aprofitant cada pluja de començament d'estiu, s'havia de rebatre per endurir-ne la superfície amb l'objectiu que durant el batre el terra fos consistent per fer la feina del diable més efectiva i aixecar la menor terra possible. Quan havia plogut, amb la terra humida, s'escampava palla o pallús; seguidament es passava el rodet estirat per l'animal. La palla s'incrustava a la terra humida fent-se tot un. Cada vegada que plovia calia escampar-hi una mica de palla i a atapir-ho amb el rodet. Si anava plovent i es podia rebatre, arribava l'hora de batre amb el terra de l'era compactat, dur, quasi com si estigués enrajolat.

"Qui no bat al juliol, no bat quan vol"... A més o menys un mes d'haver segat, es traslladen les garbes de la garbera a l'era; és l'hora de batre. Aquest trasllat es feia o bé durant la nit o bé de bon dematí, perquè no s'escarriessin les espigues. Es desfeien les garberes i es portava el cereal a l'era; quan el trasllat era manual, se'n deia garbejar; quan es va començar a fer servir el carro es deia carrejar. S'escampaven les garbes per l'era i es deslligava la llata, deixant anar tot el cereal. Era el moment de recollir les llates.

Una vegada l'era està escampada, ja es comença a donar tombs amb el diable. L'animal, protegit per la collera, estira el diable. Aquesta eina està formada per una plataforma rectangular de fusta i, com a rodes, duu unes fileres amb tallants, que, quan rodolen, trinxen la palla i desfan les espigues. Al damunt de la plataforma s'hi asseia o s'hi plantava qui governava l'animal i, donant tombs per l'era, ajudava amb el seu pes a fer més efectiva l'eina.

Es feia una tanda de diable i es tombava l'erada. Aquesta feina, que es feia amb una forca de dos pues, servia per remoure el cereal i en la tanda següent poder trinxar el que encara no ho estava. De tandes de diable se'n feia dos, o tres si es creia convenient. Després de l'última tanda de diable, es passava el rodet per trinxar la palla i d'aquesta manera era més digerible per als animals, sobretot si la palla era d'ordi, la més dura. El rodet és un cilindre de pedra amb una lleu forma cònica que li facilita el gir sobre ell mateix. També l'estirava l'animal i darrere l'acompanyaven els hòmens per evitar que, quan parés, la pedra, per inèrcia, continués corrent i li fes mal a les potes del darrere. Després d'això, quedava ja l'erada a punt de ventar.

Després de la migdiada, però sense perdre gaire el temps, quedava ventar la batuda. Per poder fer via, era indispensable que fes vent, així quan s'aixequés el cereal amb la forca el vent destriaria el gra de la palla. Si el temps acompanyava es feia net prou de pressa i s'enllestia aquell dia; si, en canvi, no bufava o es posava ploure, es feia capot i calia esperar a l'endemà per acabar de batre.

Es ventava a contravent, així s'emportava la palla cap a fora mentre el gra queia pel seu pes. Per no portar tota l'erada endavant el que es feia era dividir-la en colls, tres o quatre segons la dimensió, i es començava per la part de l'era oposada al vent. Així, a l'extrem del que era l'erada quedava el tall de palla ventada del primer coll. Es marcava el coll i s'anava aixecant la palla i el gra, anant ventant i deixant que el vent s'endugués la palla endavant, fins que al tall que s'havia ventat quedava només el gra a terra.
Aquest gra escampat per terra s'empenyia amb el redable fins a l'extrem oposat de l'era, on s'anava portant tot per fer el cóc; d'aquesta manera la palla de ventar no tornava a embrutar el gra ventat. Després de passar el redable, i amb les escombres de botja, s'escombrava el gra que el redable havia deixat i també es portava cap al cóc. Acabat el primer coll, es continuava de la mateixa manera amb el segon, i tot el gra cap al cóc, i després amb el tercer, així fins que s'acabava de ventar tota l'erada. Ara l'era ha agafat una nova fesomia, els colls de palla ventada distribuïts regularment, i el cóc preparat a l'extrem de l'era.

Quan es venta el cóc, és fàcil d'entendre la dita que diu "qui no vulgui pols, que no vagi a l'era". El cóc es ventava després de ventar l'erada. Es feia servir la triança, forca de quatre o cinc burgues, o la pala de ventar. Ara, un home per banda del cóc, ventaven el gra fent l'acció amb l'eina de tirar-lo cap al vent. Quedava en una banda el gra i a l'altra el rebuig, el bolló, que era la palla més petita, i la terra, que es faria servir per impermeabilitzar el paller.

Un cop acabada aquesta feina quedava porgar o ererar, passar el gra pel porgador o erer. L'erer es penjava per una banda a una forca mentre a l'altre extrem un home anava porgant el gra que es tirava a l'erer a cabassos. Davall de l'erer es col·locava una borrassa, que era on queia el gra ja net, i d'allí al sac; "no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat".

El que quedava del porgar, una vegada net el gra, era l'espigada (espigues sense desfer i el que no havia passat per l'erer), que es guardava per als animals de corral. De la terra fina i el pallusset més petit se'n deia el volvegó, que es feia servir, igual que el bolló, com a última capa per impermeabilitzar el paller.

Una vegada acabada la batuda, era l'hora d'emmagatzemar la palla. Si no es tenia pallissa, a la mateixa era on s'havia batut es feia el paller, per guardar la palla per a l'any sense que es fes malbé. De bon dematí, quan la palla amb la mica d'humitat de la nit rellisca menys, es retiraven els colls de l'era. S'anava acostant la palla a un cantó de l'era i es marcava ja amb palla la forma circular. Un home es col·locava al centre amb una forca, mentre un altre anava posant palla per anar-lo pujant. El que estava al mig anava escampant o rebatent. La palla es va relligant i atapeint a força de rebatre-la. I, a força de palla el paller va apujant el canó poc a poc, poc a poc. Més palla, i anant rebatent-la, i amunt! La palla més flonja, la que queda a la vora, es va retallant; així la construcció és més sòlida i compacta i, a més, se li va donant una forma de con invertit, per protegir la base encara més de la pluja.

Quan es considerava que el canó havia arribat a la seua alçada, es començava a fer el caramull, el barret. Es començava amb palla, i quan ja s'havia acabat, es continuava amb el bolló, la primera capa d'impermeabilització.

Ja era moment que el qui feia el paller baixés. Per fer-ho sense fer malbé el paller, es posava un banc arrambat i, amb una forca pallera recolzada per un costat a un escaló perquè no rellisqués i per l'altra al mateix paller, es preparava una espècie de pont per on l'home arribava al banc i tornava a baixar a terra.

Des de terra es continuava el caramull amb el bolló, i ara s'anava escampant amb una canya, anant donant-li al barret la forma cònica. Finalment, a la punta del caramull, des d'on s'havia anat rebatent, es posava la darrera capa de volvegó i s'escampava per tot el caramull el que seria la darrera capa d'impermeabilització.

Per acabar el paller i per protegir-lo del vent, es terrava amb terra argelosa que s'acostumava a mullar per fer una crosta. I es col·locaven a la base del caramull brots de romer, perquè aquesta terra no rellisqués. D'aquest paller s'anava gastant la palla durant l'any. Era el magatzem del menjar dels animals.

És curiós, però -encara més- significatiu, que la mecanització de la feina amb l'aparició de les cossetxadores, que van evitar a les persones aquest treball tan feixuc, va suposar també la desaparició del cultiu. Els animals van desaparèixer i, així, la necessitat de palla; el pa progressivament es va deixar de fer a casa i els forners es van convertir en pastissers. De tot plegat, avui en queden unes paraules buides de contingut per a molts, plenes de records per a molts d'altres, i unes frases fetes d'ús habitual que s'han desprès del sentit literal i de les quals tan sols som capaços d'interpretar-ne el sentit figurat.

d. GLOSSARI(1)

BANC: Eina de tres peus que serveix com a escala per arribar a les parts altes dels arbres. Està format per un triangle amb barres transversals que fan d'escalons, i un peu unit al vèrtex, que es llença i que li dóna l'estabilitat, la volandera.
BOLLÓ: Rebuig de pallús i terra que queda de ventar el cóc
CARREJAR: Traginar les garbes del camp a l'era amb el carro.
CAVALLÓ: Munt de cert nombre de garbes (generalment deu) que es forma així com van segant i es deixa enmig del camp per ser carregat després en haver de garbejar.
CÓC: Munt de gra, terra i pallús on es recollia tot el gra ventat i que encara havia de ser ventat altra vegada.
COLL: Cada una de les parts en que es divideix l'erada per ventar.
DALLA: Eina consistent en una fulla d'acer, lleugerament corbada, de quatre o cinc pams de llargària, posada a l'extrem d'un mànec més llarg, que s'agafa amb les dos mans i serveix per segar herba sense haver-se d'inclinar el segador.
DIABLE: Espècie de trill format per un cilindre de fusta amb dos rodes i alguns tallants de ferro, que es fa rodar per damunt l'era, estirat per un animal, i serveix per trencar i tallar la palla.
ERER: Garbell gros, de quatre a cinc pams de diàmetre, que, col·locat horitzontalment o una mica inclinat damunt unes forques, serveix per porgar els cereals damunt l'era després de la batuda. El pas era diferent per al blat o per a l'ordi.
ESCOMBRA: Eina que es feia d'un manat de botja lligat i que es feia servir després del redable, per acabar d'acostar el gra al cóc.
ESCOMBRAR: Netejar el gra que quedava després de passar el redable i acostar-lo al cóc.
ESPIGADA: Rebuig d'espigues petites o sense desfer que quedaven d'ererar. Aquest rebuig es guardava perquè l'aprofitessin els animals de corral.
FALÇ: Eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la vora còncava, i posada al cap d'un mànec, que serveix per segar les messes o tallar l'herba.
FER CAPOT: No poder acabar de batre l'erada, sovint a causa del mal temps (normalment falta de vent). S'havia de continuar al dia següent.
FER NET: Acabar la feina de la batuda en una sola jornada.
FORCA: Instrument format per un pal de fusta acabat per un extrem en dos o més puntes, que serveix per alçar o regirar la palla, l'herba, etc., especialment en les operacions agrícoles de ventar a l'era i d'apilar la palla o l'herba.
GARBA: Feix d'espigues tallades i lligades, que generalment es compon d'algunes gavelles (en el cas de la Palma, de deu).
GARBEJAR: Traginar les garbes del camp a l'era, a esquena de bèstia.
GARBERA: Munt de garbes col·locades ordenadament segons una disposició determinada, bastit en el camp on s'ha segat o prop de l'era on s'ha de batre, per guardar les garbes contra la pluja mentre arriba el moment de la batuda.
GAVELLA: Conjunt de manats o falcades d'espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita a terra per formar amb algunes gavelles la garba.
LLATA: Trena de brins de cànem, d'espart, de palma, de jonc, etc., de forma aplanada, que serveix per fer estores, senalles, soles d'espardenya, capells i també per lligar les gavelles a l'hora de segar.
PALLER: Gros munt de palla que se sol fer prop de l'era, després de la batuda, i serveix per conservar la palla durant el temps que ha de durar el seu consum paulatí. Es construïa de forma circular rebatent la palla i acabava amb un caramull cònic que s'impermeabilitzava amb el bolló i el volvegó.
PORGAR o ERERAR: Passar pel porgador o erer el gra una vegada que està ventat, per deixar-lo completament net de terra i pallús.
RAMPILL: Eina agrícola consistent en un mànec llarg que per un extrem porta un travesser del qual surten diverses puntes de fusta o de ferro; serveix per arreplegar la palla o les espigues de la batuda, l'herba dallada, etc.
RASCLE: Instrument compost d'un mànec molt llarg que a un extrem porta entravessada una post guarnida de pues de fusta o de ferro, que serveix per arreplegar herba o palla.
REBATRE: Atapeir l'era preparant-la per batre. Es feia després de ploure per aprofitar la humitat. S'escampava palla i es passava el rodet per aconseguir que el terra s'endurís i així facilitar la feina de batre.
REDABLE: Eina formada per un mànec llarg i a l'extrem una fusta plana travessera, amb la qual s'empenyia el gra ventat fins al cóc.
RENADIU: Sembrat nascut del gra que queda al bancal després de segar.
RODET: Cilindre de pedra amb una lleu forma cònica que li facilita el gir sobre ell mateix, que serveix per prémer la terra de l'era o per acabar d'aixafar el cereal, una vegada s'ha fet una tanda amb el diable.
ROSTOLL: Part del sembrat que queda per davall del tall de la dalla.
TRIANÇA: Forca de quatre o cinc burgues que es feia servir per ventar el cóc.
VENTAR: Aixecar amb la forca la palla i el gra quan s'ha batut, perquè el vent destriï el gra de la palla.
VOLANT: Falç més grossa que l'ordinària, i amb tall llis en lloc de dents.
VOLVEGÓ: Rebuig de pols i pallús que, juntament amb l'espigada, quedava de porgar.

NOTA:
(1) Tret d'aquells casos que requerien una definició expressa, a partir del matís que pot tindre un mot determinat en el parlar de la Palma, en general les definicions d'aquest glossari estan extretes del Diccionari català-valencià-balear en la seua versió informatitzada (http://dcvb.iecat.net).
(2) Les imatges que acompanyen al text corresponen a:
FOTO 1. Ventant el gra. La Palma d'Ebre, 27 de juliol de 2002
FOTO 2. Imatge de la garbera acabada. La Palma d'Ebre, 15 de juny de 2002
FOTO 3. Imatge d'un rodet rebatent l'era
FOTO 4. Imatge del bancal mig segat. La Palma d'Ebre, 15 de juny de 2002
FOTO 5. Imatge d'un paller. La Palma d'Ebre, 28 de juliol de 2002