T'AVIO L'AIGUA!: 50 ANYS DE SEQUIERS A ASCÓ

Josep M. RADUÀ i SERRA
Associació Cultural Lo Llaüt, Ascó
www.lollaut.com

a) Introducció

El sorgiment de les comunitats o associacions de regants a diversos indrets, i també a l'àmbit territorial de les terres de l'Ebre, va comportar l'aparició d'una nova ocupació en el ventall laboral d'aquests pobles: l'ofici de sequier.
Un exemple el trobem a la vila d'Ascó, un municipi que feia del conreu de les terres -totes de secà, fins a la implantació del rec- el seu principal motor de subsistència i de dedicació laboral dels seus veïns. Evidentment, la instal·lació de les dos centrals nuclears a partir dels anys setanta, va capgirar la situació dels diferents sectors de producció, patint-ne l'agricultura les principals repercussions.
Però quan encara la pagesia era la principal ocupació de les famílies asconenques, una colla de propietaris de terres del poble va endegar el projecte d'implantar una Comunitat de Regants "con el fin de obtener la concesión para aprovechar las aguas públicas del río Ebro" i d'aquesta manera "poder regar una extensión de terreno del término municipal de esta villa de Ascó, aumentando su grado de fertilidad en los que ya hoy son de cultivo, y convirtiendo en terrenos de producción todos los incultos". Així queda plasmat a l'article 1 de les Ordenances de la Comunitat de Regants d'Ascó que van ser aprovades l'any 1927, però a causa de les circumstàncies tràgiques de la guerra civil espanyola, no va ser una realitat fins a principis dels anys 50.
Un dels principals anhels dels pagesos de mitjans del segle XX era veure com els seus conreus no depenien únicament i exclusiva de les condicions meteorològiques tot esperant que Santa Paulina intercedís per portar una bona aigua del cel (la tradició popular explica que en èpoques d'extrema sequera es feien rogatives a la patrona tot cantant: "Daumo-ne aigua Polina, daumo-ne si mon convé").
Tot i haver-se iniciat els tràmits l'any 1925, amb l'aprovació de les Ordenances de la Comunitat de Regants per part de la Junta promotora, no va ser fins l'any 1953 que els propietaris d'una extensió aproximada de dos-centes hectàrees del terme d'Ascó veien arribar l'aigua a les seves finques a través de les diferents canalitzacions i sèquies.
Però per fer possible que l'aigua que s'agafava del riu Ebre anés cap a les diferents finques, calia la participació d'una nova figura: el sequier.

b) El ritme del treball

La feina de sequier no era ni és una tasca que tingués la mateixa intensitat al llarg de l'any. I és que la campanya de reg s'iniciava a finals de l'hivern (generalment al març, a no ser que el temps aconsellés fer-ho abans) i arribava fins als mesos d'octubre o novembre, tot depenent de les condicions meteorològiques.
La major o menor intensitat de la feina variava en funció de les temperatures i de la presència o no de la pluja. Així, habitualment, entre els mesos de març i maig se solia regar un cop per setmana, però ja a partir del maig s'incrementava el ritme i es regava cada 3 o 4 dies. Més o menys, es pot dir que es venia a regar un parell de cops a la setmana, fins al mes de setembre, que amb la verema, ja disminuïa els dies de reg, perquè el temps ja no era tan calorós i hi havia menys productes plantats que necessitessin abundància d'aigua.
Passada la verema els dies de reg ja depenien només de l'oratge, en funció de les pluges i de les necessitats d'aigua que tinguessin els regants.

c) El sequiers: netejant, al motor i repartint

Amb l'inici de la campanya, calia netejar les sèquies, tant les principals com les secundàries. Era necessari tenir-ho tot preparat per al primer reg de l'any. Per això els sequiers també s'encarregaven de posar oli brut a les portelles i tenir-les a punt per la resta de l'any (era el que s'anomenava "engrassar" les portelles, ja que al fer un temps que no es feien anar, si alguna havia quedat tancada, costava molt d'obrir).
D'entre els sequiers que s'encarregaven de vetllar pel funcionament del regadiu, hi havia també una especialització. No tots feien la mateixa feina. Així trobem la figura del motorista. Aquest era l'encarregat d'elaborar les llistes i de vigilar el funcionament del motor els dies de reg -s'encarregava d'engegar i aturar el motor, estar atent que no es tanqués al llarg de la jornada, vigilar que no es produís una baixada de la llum, ja que en aquest cas, calia tancar la vàlvula de retenció perquè a l'haver molt pes d'aigua al tub de rec que unia el motor amb el dipòsit, podia acabar danyant la bomba.
El motorista que elaborava les llistes ho feia a partir de l'aigua venuda pel secretari o la secretària corresponent. L'aigua es venia -i encara es ven- en franges de mitja hora, així es pot adquirir mitja hora d'aigua, o una hora, o una hora i mitja, o dues hores... i així, en endavant. Els pagesos compraven l'aigua en funció de l'extensió del tros, del clima de l'època de l'any, de la quantitat de plantes o arbres per regar... L'any 1953 l'aigua es venia a 10 pessetes l'hora, i avui en dia, l'hora d'aigua està estipulada a 2 euros (unes 333 pessetes).
El sequier motorista, i per tant, encarregat de realitzar les llistes, ho feia tenint en compte les hores d'aigua que s'havien venut, les quals eren distribuïdes en deu mans (actualment en sis). Així, si per exemple s'havien venut 80 hores d'aigua, el motor funcionava vuit hores (per tant la mà era de 8 hores), o sigui, que hi havia 10 pagesos que estaven regant al mateix temps.
El motorista, un cop tenia les llistes elaborades, les repartia a la resta de companys (al començament de la Comunitat, hi havia cinc sequiers treballant: quatre encarregats de repartir l'aigua i el motorista). Actualment la feina se la reparteixen dos sequiers (un que està al motor i un altre que reparteix l'aigua, i és el secretari de la Comunitat qui elabora les llistes i les reparteix als dos sequiers).
Seguim el procés. L'aigua ja és venuda pel Secretari, les llistes elaborades pel motorista i repartides a la resta dels sequiers. Doncs ara comença la feina de la jornada o jornades de reg.
En primer lloc, el sequier motorista arribava a la caseta on es troba ubicat el motor (situada vora el marge dret del riu, lloc conegut com l'Hort del Coixo). Mitja hora abans obria el motor per tal d'amerar les sèquies i omplir els sifons. El primer que feia a l'obrir el motor era "sebar" la bomba, soltar la vàlvula general, i quan la bomba era plena d'aigua, engegava el motor, i aleshores tornava a obrir la vàlvula i quan arribava a 200 atmosferes de potència, el motor ja funcionava amb la potència habitual per tal de pujar aigua al dipòsit i abastir els regants.
Com s'ha dit més amunt, calia que el motorista estigués atent al llarg de tot el dia del bon funcionament del motor. Per exemple, en cas de tempesta, s'havia d'aturar el motor pels llamps. També calia vigilar que no s'escalfés el motor en excés, i és per això que disposaven d'un ventilador per si això passava, o fins i tot, aturar-lo per no danyar res.
El motor d'una potència de 150 cavalls havia de ser vigilat al llarg de tot el dia, fins al moment en què s'acabava la jornada de reg, i calia aturar-lo. I també requeria el seu sistema: primer de tot es tancava la vàlvula a la meitat, tancaven el motor, i aleshores acabaven de tancar la vàlvula.
En els mesos més forts de calor, el motor podia funcionar fins a 12 o 14 hores seguides, el qual representava que el sequier motorista havia de passar tota aquesta estona a la caseta del motor controlant el seu correcte funcionament. Quan els dies de regar eren llargs (és a dir, mans molt llargues), no era estrany que la jornada laboral dels sequiers comencés a les quatre de la matinada.
Els altres sequiers, la majoria, eren els encarregats de fer arribar l'aigua a les diferents finques dels regants. De les dos sèquies principals que hi havia, a la primera (és així com s'anomena) s'hi destinaven tres sequiers, mentre que l'altre sequier s'encarregava de la segona sèquia.
L'aigua que s'agafa del riu, puja des del motor cap a un dipòsit a través d'un tub que mesura aproximadament 1'5 quilòmetres. L'aigua és elevada uns 55 metres, fins al lloc on es troba el dipòsit, i que els dies de reg, ha d'ésser obert pels sequiers que reparteixen l'aigua. Quan s'obre el dipòsit, l'aigua fa cap a la sèquia principal, des d'on s'inicia la distribució. Primerament s'obria el dipòsit amb una portella, però després es va incorporar una vàlvula per donar sortida l'aigua del dipòsit que s'adreça a les diferents finques.
Aquests sequiers marxaven sèquia endavant per desembrossar els sifons, fins que arribaven al lloc on iniciaven el reg aquell dia. I quan l'aigua els arribava al lloc on començaven a regar, anaven repartint l'aigua en funció de les llistes. Ells eren els encarregats de distribuir tota l'aigua fent els canvis corresponents d'una finca a una altra. Per anar regant, calia obrir i tancar les portelles i les sèquies secundàries que tocaven, en funció de les finques que disposessin de l'aigua en aquella franja horària. A més, en el moment d'elaborar les llistes es tenia en compte un altre condicionant, en aquest cas, el temps que trigava l'aigua d'arribar a cadascuna de les finques, tot depenent, és clar, de la seva situació.
Els sequiers obrien i tancaven portelles, posaven o treien suros de les sèquies secundàries. Tot això era un treball manual que habitualment no requeria de cap eina. A més, no utilitzaven cap vehicle per desplaçar-se, ja que les 200 hectàrees de regadiu estaven repartides en quatre sectors (els Andiscos, les Valls de Borrassa, els Aubals i la Segona Sèquia -Castellons, Barranc de la Peixera), i cadascun dels sequiers s'encarregava d'un d'ells.

Es regava una mitjana de 40.000 o 45.000 litres d'aigua per hora i mà (i recordem que es regava 10 mans).
En definitiva, sota el control i supervisió dels sequiers es trobava tota la canalització repartida per les dos-centes hectàrees de terreny. Als anys cinquanta, amb la posta en marxa d'aquest reg, la canalització constava de 43 portelles i de set sifons (quatre que estaven a la primera sèquia, i els altres tres a la segona sèquia).

d) Els sequiers segons les ordenances

Al llarg dels cinquanta anys de funcionament efectiu d'aquesta Comunitat de Regants, es poden comptar una vintena les persones que a Ascó han exercit l'ofici de sequier. Ofici del qual en van parlant les ordenances (aprovades definitivament el 1927) en alguns apartats com els que segueixen, i ens especifiquen quines són les tasques que els hi toca desenvolupar:
Art. 23 .- Anualmente se ejecutarán dos mondas y dos limpias de la acequia general de riego y sus derivados y este trabajo se practicará cuando la Junta crea conveniente a los intereses de la Comunidad.
Art. 28 .- Nadie podrá disponer por sí o por sus dependientes del agua para el riego, sino que deberá facilitarla precisamente la Comunidad por medio de sus regadores y bajo la dirección del Sindicato.
Art. 30 .- La distribución de las aguas se efectuará bajo la dirección del Sindicato por el acequiero encargado de este servicio en cuyo poder estarán las llaves de distribución.
Ningún regante podrá tomar por sí el agua aunque por turno le corresponda.

O sigui, que com s'ha anat explicant, als sequiers els corresponia la neteja de les sèquies (de forma ordinària dos cops l'any, i tantes vegades com fes falta a instàncies dels dirigents de la Comunitat) i era responsabilitat d'ells repartir l'aigua entre els socis.
Juntament amb les Ordenances, existeix un Reglament de la mateixa època (anys vint) que parla també de la figura dels sequiers. És un càrrec de nomenament de la Comunitat o Sindicat de Regants, els quals valoren la idoneïtat de la persona, i determinen la gratificació que els correspon. També ells regulen i ordenen les tasques de neteja i conservació de les canalitzacions, així com els dies i la distribució corresponent de l'aigua entre els associats. Aquests són els articles en qüestió:

Art. 12 .- Corresponde al Sindicato:
4º - Nombrar y separar los empleados de la Comunidad (Sindicato) los cuales estarán bajo su dependencia, y a sus inmediatas órdenes.
Art. 14 .- Corresponde al Sindicato respecto las obras:
3º - Acordar los días en que se ha de dar principio a las limpias o mondas extraordinarias en las épocas prescritas en las ordenanzas y a las extraordinarias que consideren necesarias para el mejor aprovechamiento de las aguas y conservación o reparación de las obras.
Art. 15 .- Corresponde al Sindicato con respecto a las aguas:
5º - Acordar las instrucciones que hayan de darse a los acequieros y demás empleados encargados de la custodia y distribución de las aguas para el buen desempeño de su cometido.
Art. 26 .- El Sindicato establecerá las prescripciones que han de regular el nombramiento de los acequieros, guardas, ordenanzas y resto del personal de la Comunidad (Sindicato) sometiéndola a la aprobación de la Junta general; determinará también en sus propuestas los sueldos, jornales y gratificaciones que han de pagarse y la forma y obligaciones de los que han de satisfacer la retribución.

e) Estat actual i perspectives de futur

El rec va suposar, sense cap mena de dubte, tot un seguit de millores per als afortunats pagesos que disposaven d'un tros de terra dins del sector de 200 hectàrees que va rebre aigua a partir de 1953. La implantació del regadiu, permeté entre d'altres, la possibilitat que la gent es fes la verdura de casa, també hi havia qui sembrava gra per als animals de casa, i la possibilitat que arbres com l'ametller o l'oliver no depenguessin únicament del temps per la seva producció.
Tot i que va començar regant-se 200 hectàrees, les Ordenances dels anys vint ja preveien una extensió regable del terme d'Ascó de 1.400 hectàrees.
La instal·lació de les dos plantes nuclears va suposar la pèrdua de la meitat de les finques que disposaven de rec actiu aleshores, en concret, 113 hectàrees. Aquestes van passar a ser propietat de les empreses elèctriques i és l'indret on es troba situat el complex nuclear.
Ja als anys noranta va ampliar-se el regadiu en 580 hectàrees, però amb noves tècniques i sistemes, adients al temps que corren, i és el que es coneix com a Segona Zona, on no és necessari el concurs de l'ofici de sequier.

Actualment encara hi ha unes 90 hectàrees al terme d'Ascó que mantenen el sistema de reg que s'inicià als anys cinquanta. I per fer arribar l'aigua als prop de cent propietaris que disposen de terra en aquesta zona, es compta amb la participació de dos sequiers, els quals es reparteixen les tasques de motorista i de repartidor d'aigua.
Aquest sistema de regadiu és obsolet si es compara amb els dels pobles del voltant, i fins i tot amb el sistema que utilitzen a la Segona Zona dins del terme d'Ascó, és per aquest motiu, que es podria aventurar que a la llarga, és molt possible que s'actualitzi el sistema, i que faci innecessari la presència de sequiers. Tot i que cal dir que a finals dels vuitanta o principis dels noranta es va plantejar modernitzar el regadiu afegint-se a la Segona Zona, els socis de la Comunitat van preferir continuar com fins ara. Encara que això suposa no disposar de les comoditats de regar a l'hora que un vol (no com fins ara, que es rega a l'hora en funció de les llistes, tenint en compte l'aigua venuda, les hores que es distribueixen per mà, etc.).
Però previsiblement, de la mateixa manera com va sorgir un nou ofici gràcies a la canalització d'un sistema de regadiu (en el cas d'Ascó data de 1953), aquest s'extingirà quan la modernització obligui als socis regants a replantejar-se nous sistemes de distribució de l'aigua, amb dos avantatges importants, una major comoditat i un estalvi de l'aigua que repercutirà positivament en el medi ambient i la sostenibilitat.
Un ofici modern -fa cinquanta anys que va aparèixer- i que el mateix progrés el farà desaparèixer.

GLOSSARI

- Andador: així s'anomena les sèquies que pertanyen al pagès, i per tant, pot fer anar l'aigua per allí de la forma que li plagui.
- Llistes: és on queda palesa la distribució de l'aigua entre tots els regants i on s'indica l'hora d'inici per començar a regar cadascú.
- Mà d'aigua: s'anomena així als diferents recorreguts simultanis de l'aigua. Cadascun dels recorreguts era una mà d'aigua, que els anys cinquanta i seixanta havia estat de deu: es regava amb deu mans d'aigua, per tant, deu persones estaven regant en un mateix moment.
- Motor: consta de bomba (per xuclar l'aigua del riu), vàlvula (que s'obre i es tanca per deixar passar l'aigua), la pinya (part del motor que està dins de l'aigua del riu), el quadre de mandos (amb dos rellotges que marquen la pressió de l'aigua i on hi h la maneta per engegar el motor)
- Neteja de sèquies: tasca que s'havia de realitzar per la bona distribució de l'aigua. Feien servir bàsicament dos ferramentes: les pales quadrades per treure la terra i el raedor per netejar els costats de la sèquia.
- Portella: element que cal obrir per donar l'aigua al regant i que a més mesura l'aigua que li arriba. Té diferents forats per cadascuna de les finques que depenen d'ella. El forat de la portella és de 10 centímetres, i per al seu bon funcionament, els sequiers procuraven que damunt del forat de la portella hi hagués uns 10 centímetres més d'aigua per tal que hi hagués la pressió necessària que feia sortir l'aigua pel forat de la portella i amb una quantitat similar per tots els regants. Per tota la canalització del reg hi havia 43 portelles.
- Sèquia: pas d'aigua. Es distingeix entre la sèquia principal i les sèquies secundàries.
- Sèquia principal: és la sèquia mare per on passa l'aigua de totes les secundàries.
- Sèquia secundària: és la sèquia de pas que dóna l'aigua directament als regants.
- Sifò: canalització de l'aigua que salva els desnivells o els barrancs. N'hi havia set en el conjunt de la infrastructura.