ARA COM ABANS. DOTZE PETITS ARTESANS TRADICIONALS DEL MONTSIÀ.

M. Carme QUERALT i TOMÀS
Museu del Montsià

A la dècada dels anys noranta del segle passat, a la comarca del Montsià, es conservaven encara un bon nombre dels oficis i de les activitats artesanals, de tipus tradicional, que des d'antic havien estat propis de les Terres de l'Ebre, a més a més d'altres, que podíem trobar, també, arreu de Catalunya.
Es tractava, en general, d'un conjunt d'artesans dedicats a àmbits de treball molt diferents, però amb dos característiques comunes: la seva condició de petits artesans o artesanes, i la seva dedicació a una artesania de tipus utilitari. I això, bé es tractés d'un ofici, amb el qual es guanyaven la vida en dedicació exclusiva o només a temps parcial; bé es tractés d'una activitat a la qual s'hi dedicaven de manera complementària.
Eren artesans que havien sobreviscut als canvis introduïts per la modernitat, com ara la introducció de nous materials, especialment d'origen industrial, perquè la seva feina continuava sent necessària. És a dir, seguia resolent i satisfent algunes de les necessitats més comunes i quotidianes de la població que els envoltava, tant a nivell local com comarcal; alguns d'ells inclús tenien clientela entre la població de les zones confrontants. Per aquest motiu, la seva utilitat, els seus tallers, o la seva feina ambulant, havien perdurat fins aquell moment.
Actualment, els primers anys del segle XXI, la major part dels seus tallers i activitats han desaparegut, fins i tot els seus oficis o artesanies. Tres factors, entre alguns altres, van contribuir a la seva pèrdua: la desaparició física dels artesans (en la major part dels casos nascuts a les primeres dècades del segle XX), la falta de relleu generacional, i, finalment, la manca d'ús o d'utilitat quotidiana d'allò que produïen, manufacturaven o reparaven.
En uns casos es van convertir en els darrers representants del seu ofici o activitat, és el cas, per exemple, dels adobadors de casis o de paraigües, dels embogadors de cadires, dels cullerers, dels gabiaires, dels llauners... En altres casos, però, la seva feina ha perdurat: fusters, ferrers, matalapers, modistes, terrissers…; o bé ha ressorgit en els darrers anys, si bé com una activitat artesanal més estretament lligades al món del oci, que al seu antic món del treball; és el cas, per exemple, de les puntaires.
En aquest context, el 1994 el Museu del Montsià va produir, amb l'ajut de la Diputació de Tarragona i del Centre Permanent d'Artesania de la Generalitat de Catalunya, l'exposició itinerant titulada "Ara com abans. Dotze artesans del Montsià", dedicada precisament a una dotzena d'aquests petits artesans tradicionals de la comarca, que havien perdurat en la seva activitat, fins aquell moment. La intenció última era difondre la importància del patrimoni etnològic comarcal, i també la seva documentació, conservació i restitució.
Les possibilitats eren prou diverses, però, la tria de cadascun dels artesans es va fer, per una banda, en funció de remarcar les diferents tradicions locals encara existents en una comarca etnogràficament tant diversa com és la del Montsià (unes lligades al món de la pesca, altres a la caça, a les activitats de muntanya, a l'explotació dels vegetals existents al delta de l'Ebre, als boscos de ribera, a la zona de la plana, etc.) i per l'altra banda, pensant en la necessitat d'explicar una de les activitats tradicionals encara presents, en aquell moment, en cadascun dels municipis.
Els artesans finalment escollits: una cabassera de Mas de Barberans, un granerer d'Amposta, un nanser de Sant Carles de la Ràpita, un gabier de Santa Bàrbara, un embogador de cadires de Sant Jaume d'Enveja, un matalaper d'Ulldecona, una sargidora de sàrsia de les Cases d'Alcanar, una puntaire de Freginals, un tapisser de mobles de Masdenverge, un fuster de la Sénia, un ferrer de Godall, i un llauner de la Galera. Un artesà per cadascun dels municipis de la comarca.

Carme Royo i Guimerà, cabassera de Mas de Barberans

Des de molt antic, la palma de margalló ha estat utilitzada per elaborar diversos estris i recipients, de gran utilitat per a la casa, l'agricultura i altres activitats. A Mas de Barberans, la manufactura del margalló ha estat sempre una activitat principalment domèstica, realitzada per hòmens i dones de famílies pageses, les quals treballaven la palma, a casa i també al carrer, per tal de complementar la seva economia familiar.
Després de recollir els ullols de palma i deixar-los assecar al sol, grans i petits es dedicaven a desbridar la palma, que, més tard, les dones s'ocupaven de trenar per fer la llata. Posteriorment, els homes cosien la llata per fer sàries, mentre les dones cosien, posaven les nanses i donaven els acabats a una producció prou diversa, que incloïa: cabassos i senalles de diverses mides, estores, ventadors, graneretes, canastrons, etc.
L'arribada i la popularització dels plàstics, cap als anys seixanta del segle XX, van fer entrar en crisi aquesta producció, que avui dia gairebé s'ha perdut; només la gent més gran manté l'activitat d'una forma més o menys continuada. Als anys noranta, aquest era el cas de Carme Royo i Guimerà, a la qual va anar substituint la seva filla, Amparo Lleixà.
La seva producció, destinada sobretot a l'autoconsum, i també a les necessitats locals, és a dir, dels veïns de Mas de Barberans, donava continuïtat a una artesania antiquíssima, que arreu de les comarques de l'Ebre anava desapareixent. Utilitzava les seves mans, les eines: el tallant, les tisores i l'agulla de llatar, i les tècniques de sempre.
L'acabat amb palma tenyida d'anilines de color, sobretot de color verd i rosat, amb la qual es rematava tradicionalment la vora de les diverses peces, gairebé havia deixat d'utilitzar-se, però Carme Royo encara les usava. Algunes altres artesanes de Mas de Barberans ja les havien substituït per altres acabats, realitzats amb cintes de paper o de plàstic, per tal d'estalviar-se feina.
Carme Royo, que havia nascut el 1914, era cabassera per tradició familiar i local; i es dedicava a aquesta activitat a temps parcial, igual que feien totes les altres cabasseres de Mas de Barberans.

Artur Gisbert i Ferrando, embogador de Sant Jaume d'Enveja

La cadira és una de les peces més quotidianes i necessàries del mobiliari domèstic i de treball del nostre entorn. És tan habitual que sempre ens passa desapercebuda, encara que ens hi seiem. A Catalunya, la cadira de fusta amb barrots i seient de boga que tots coneixem es generalitza durant el segle XVIII. Llavors, l'ofici d'embogador devia ser, fa no fa, com avui el coneixem.
L'apogeu del moble isabelí, va fer que al delta de l'Ebre es cultivés sisca, al costat dels arrossars, perquè la sisca s'utilitzava en abundància per fer els seients de cadiratge fi. Cada planta produïa entre cinc i set anys; i s'usaven les seves fulles, que es segaven el mes de juliol, i s'assecaven al sol.
Als anys noranta del segle XX, feia molt de temps que ja no es cultivava sisca al delta de l'Ebre, però, a Sant Jaume d'Enveja, Artur Gisbert mantenia la tradició d'embogar seients de cadira amb boga i sisca, utilitzant aquestes plantes, que al Delta de sempre creixien espontàniament.
Aquesta tradició d'elaborar seients de fibres vegetals, no es realitzava, però, només en boga o en sisca, en alguns pobles de l'interior de la comarca i d'altres comarques confrontants, els culs de les cadires es reparaven només amb cordill d'espart; d'aquí que la feina allí s'anomena encordar, i els artesans: encordadors de cadires.
Com aquesta activitat no necessita cap instal·lació ni taller específics, molts encordadors eren ambulants. Artur Gisbert, però, treballava a casa seva, on acudin els clients amb les cadires que calia adobar. Com el seu pare, mai no s'hi va dedicar de forma ambulant per les cases i els masos, com ho feien antigament altres embogadors i també alguns altres artesans relacionats amb l'ofici, com ara els fusters i els cadirers.
Generalment, embogava la tradicional cadira baixa feta de fusta blanca, amb potes i travessers acoblats, i seient de boga. Utilitzava unes eines i un procediment tècnic ben senzills: amb les mans i l'ajut d'un punxó i un ganivet, anava tancant el cul del seient, de fora cap a dins, amb successius creuaments de fulles de boga o de sisca, torçades sobre si mateixes.
Artur Gisbert, que havia nascut el 1922, era embogador per tradició familiar, i per ell aquesta era una activitat complementària, a la qual es dedicava a temps parcial, com a complement a l'activitat principal amb la qual es guanya la vida, fent de pagès.

Fermí Palos i Villalbí, ferrer de Godall

Els ferrers locals eren artesans capaços d'elaborar i de reparar tota mena d'estris, arades, reixes de balcó, panys de porta, ferros del foc, etc. quan encara no es podien comprar com avui en dia als tallers i a les botigues especialitzades. Els pagesos, els artesans i també molts aspectes de la vida quotidiana depenien directament de la feina dels ferrers.
La majoria de ferrers produïen les seves pròpies eines i també les eines de molts altres artesans i pagesos, sobretot les eines de tall, com ara ganivets, falces, falçons, dalles, tallants, fulles de serra, etc.

Quan, a més a més de ferrers i forjadors, eren també ferradors, els ferrers afegien al nombre considerable d'eines pròpies del seu ofici, una altra bona quantitat d'eines i d'estris ben diferents: els que utilitzaven per ferrar i per tenir cura dels animals, especialment dels animals de treball.
Per forjar ferro i acer, cal habilitat manual i també un cert gust artístic, per tal de decorar determinades peces. Però, sobretot, cal tenir intuïció i prou experiència per saber, només pel color, la temperatura del metall que es troba a la fornal o a l'encrusa, i, així, poder aplicar correctament el tremp i la recuita a cada metall.
A Godall, Fermí Palos, nascut el 1931, encara es dedica exclusivament a l'ofici de ferrer i forjador, i realitza, per encàrrec, alguns treballs de forja de ferro al seu taller, tal com es feia tradicionalment, és a dir, des de molt antic. Moltes de les eines que utilitza són heretades del seu pare, el qual li va ensenyar l'ofici, tal com ell l'havia après a la Galera, quan va arribar de jove a la comarca, procedent de Morella, on havia nascut, buscant feina.
L'ofici i les eines dels ferrers i forjadors han sofert una escassa evolució; però, la producció industrial d'acer i d'alumini, i l'aparició dels soldadors elèctrics, han anat arraconant moltes de les eines de sempre. Han facilitat enormement la feina als ferrers, però, han canviat l'ofici, transformant moltes de les petites ferreries artesanes locals, en tallers moderns.

Gentil Ferré i Albert, fuster de la Sénia

Des d'antic, la utilització de la fusta en l'elaboració d'infinitat de coses va comportar un bon nombre d'oficis: fusters, torners, caixers, mestres d'aixa, cadirers, ebenistes... i, més recentment, carreters. Feines molt especialitzades.

Els fusters rurals, però, eren artesans capaços de construir tota mena de coses, les quals requerien o aconsellaven de realitzar-se en fusta: cadires, taules, armaris, pasteres, rentadors i saboneres, marcs, arques, birles... i també taüts, bancs, cors d'església i confessionaris, pupitres per a l'escola...
Avui, ens trobem davant d'un ofici que, inclús a criteri dels propis fusters artesans, "s'ha perdut", i això perquè actualment els fusters artesans gairebé no fabriquen. A la dècada dels anys noranta del segle XX, a la Sénia, on el treball de la fusteria és una activitat tradicional, restaven treballant diversos fusters artesans. Gentil Ferré, nascut el 1932, guardava al seu taller una gran quantitat i diversitat d'eines, la major part d'elles heretades del seu pare i del seu avi.
La major part d'aquestes antigues eines, però, ja no les feia servir, perquè havien la feina específica per a la qual servien, havia caigut en desús. A poc a poc, havien estat substituïdes per màquines que fan la mateixa feina, i, a més a més, invertint menys esforç i menys temps.
Sens dubte, el de fuster és un dels oficis de l'exposició que més canvis ha sofert, i que millor manté la seva vigència. Si bé, arreu de la comarca i de Catalunya, les petites fusteries tradicionals han estat substituïdes per altres més modernes, o bé es troben arraconades, per la competència que els ha suposat la fabricació industrial i la incorporació de nous materials.

Agustí Royo i Ferré, gabier de Santa Bàrbara

Fins no fa gaires anys, els articles que avui utilitzem en bosses i capses de cartó i de plàstic, s'envasaven i es transportaven mitjançant alguna peça de cistelleria. La cistelleria formava part de la vida quotidiana fins al punt que, per a gairebé qualsevol activitat, existia un objecte de tramat vegetal.

Arreu de Catalunya, l'univers cisteller era enorme, perquè la versatilitat de les fibres vegetals ha permés l'ús d'una extraordinària gamma de materials i de combinacions de materials, que ha possibilitat l'elaboració de peces de les formes i dimensions més variades. Per això, durant segles, un gran nombre d'oficis i d'activitats artesanals han anat lligats a l'explotació de les plantes.
Una bona part dels objectes realitzats amb tècniques cistelleres, no estava relacionada amb la producció de recipients. Es tractava d'objectes de tota mena: protectors de garrafa, ventadors, escombres, barrets, espardenyes, estores, palmes i palmons pel Diumenge de Rams, canyissos, ruscs, ulleres i bossals per als animals, seients de cadira... i també gàbies.
Les gàbies són (com les nanses) tota una especialitat dins el món cisteller. En general, en el món tradicional en podíem trobar fetes de jonc, de vímet i de canya. Són, juntament amb les nanses i els cistells destinats al transport d'aus domèstiques (gallines, ànecs, guatlles, etc.) la cistelleria tradicional de trama més oberta.
Als anys noranta, a la comarca del Montsià, la producció tradicional de gàbies es destinava a les aus domèstiques i a la caça. La caça tradicional del tord, practicada a la comarca principalment per a l'autoconsum, pels pagesos de diversos pobles, requeria d'un rapinyaire posat davant tords engabiats, els crits del qual servien de reclam per a altres tords. Tot i així, la producció artesanal de gàbies era una activitat en declivi.
A Santa Bàrbara, Agustí Royo, nascut el 1914, les elaborava per tradició familiar. S'hi dedicava com a activitat complementària, a la seva feina de conductor, amb una dedicació a temps parcial. Durant una quinzena d'anys, va compaginar l'elaboració casolana de gàbies i d'anguileres amb altres feines que tampoc no li requerien una dedicació exclusiva. Les seves gàbies, sòlides al mateix temps que lleugeres, eren fetes amb senzills encaixos de jonc, canya americana i llistons de fusta, entrelligats i reforçats amb filferro acerat.

Josep M. Picot i Carpes, granerer d'Amposta

Els antics granerers anaven pels pobles, transportant feixos de pinzells i d'escombres noves, les quals venien de forma ambulant pel carrer, i adobant les graneres velles i usades, conservant només l'anterior mànec de fusta. I és que el mànec de canya és un invent relativament modern, encara que desconeixem el lloc i el moment del seu origen.
Arreu de la comarca, l'elaboració d'escombres ha estat una activitat d'una àmplia tradició. Sempre han existit petits artesans, homes i dones, que es guanyaven la vida fabricant graneres o venent-les de forma ambulant pels carrers, anant de poble en poble, primer a peu, i més tard en bicicleta o en moto. I també pagesos que se n'elaboraven pel seu propi consum. Al Montsià han existit també algunes fàbriques, a Ulldecona, per exemple, amb diversos operaris i un bon volum de producció.
A Amposta, Josep Ma Picot, nascut el 1952, era granerer per tradició comarcal, perquè la palma és abundant, i per tradició familiar. S'hi dedicava com una activitat complementària, amb dedicació exclusiva, perquè per motius de salut, va haver de plegar molt jove de la seva feina. En va aprendre de ben petit, i és la tercera generació consecutiva de la seva família que es dedica a l'elaboració de graneres fetes amb mànec de canya i fulles de palma, cosides amb cordill fet també amb margalló.
Als anys noranta, encara que mantenia el procés tradicional que havia après de ben petit, l'havia anat simplificat, en incorporar, als de sempre, nous materials com el filferro dolç galvanitzat i el cordill de plàstic, per cosir les fulles de palma. Més tard també els va substituir per fundes de plàstic, que adquiria a l'engrós.
La producció industrial, és a dir, en sèrie, de les graneres i la utilització de nous materials (les graneres de plàstic que avui tots coneixem), sumat als nous hàbits de neteja domèstica, van marcar la recent evolució de l'ofici de granerer, de manera que els petits obradors locals van anar desapareixent, a poc a poc.
Les graneres tradicionals, van entrant en desús, per la competència de les graneres elaborades en materials plàstics, que són, a més a més, molt més barates que les tradicionals, i d'altres estris més moderns, com ara l'aspiradora. A les actuals vivendes, algunes de les antigues graneres tradicionals, com ara les esteranyinadors, de mànecs llarguíssims, s'han convertit en estris innecessaris.

Francisco Soler i Also, llauner de la Galera

La llauna és un metall relativament modern que, des del seu descobriment a Europa central al segle XVII, ha tingut una gran popularitat, per les seves característiques: brillantor, ductilitat, poc pes, més bon preu, etc.
Fins al segle XIX, els llauners treballaven només amb procediments manuals. Amb l'ajut d'un bon nombre d'eines, produïen una gran diversitat d'objectes, en la major part dels casos fets totalment de llauna. També, però, en feien d'altres amb reforços o nanses d'altres metalls; i coneixien la petita caldereria de coure, de làmina de ferro i de planxa de zenc.
A més, d'adobar tota mena d'objectes de llauna, els llauners tradicionals també estanyaven tota mena d'estris, plats i recipients de porcellana, antigament d'ús molt generalitzat a nivell popular. Hi aplicaven estany líquid, un cop l'havien fos.
Actualment, la llauna es tracta amb procediments mecànics i s'empra, sobretot, en la producció industrial en sèrie de recipients, com llaunes de conserva o pots de pintura.
En parlar, però, dels llauners artesans que treballaven encara en petits tallers rurals o de ciutat, cal reprendre l'antiga tradició. Als anys noranta del segle XX, els llauners tradicionals encara treballaven la llauna en planxes de poc gruix, amb diverses tècniques per doblegar, retallar, foradar i soldar, i de vegades també cisellar. Les possibilitats són molt àmplies.
A la Galera, Francesc Soler, nascut el 1939, representava la tercera generació consecutiva que treballava de llauner per tradició familiar. Encara que a temps parcial, es dedicava a la fabricació de petits objectes domèstics, pots, lleteres, embuts, setrills, cànters d'oli o ruixadors, i sobretot a la fabricació i la reparació d'estris i eines agrícoles i per caçar, ungles de plegar olives, sulfatadores, embuts, reclams, fanals o carburers.

Josep Clua i Fabra, matalaper d'Ulldecona

Com molts artesans tradicionals, els matalapers exercien el seu ofici de forma ambulant, anant de casa en casa amb les seves eines, és a dir, acudint allí on calia fer o adobar un matalap; una màrfega, en el cas de les cases més pobres; o un cobertor per a l'hivern.
Als anys del segle XX, a gairebé tots els pobles de la comarca encara hi havia un matalaper o una matalapera, perquè era un ofici practicat igualment per dones, si bé de manera més minoritària. Els matalapers, arreu, eren uns artesans imprescindibles, abans de la generalització dels matalaps de molles (en realitat són un invent del segle XVIII, que va tardar a popularitzar-se), i també dels matalaps d'escuma.
El treball tradicional dels matalapers tenia dos moments ben diferents. La feina dedicada a la llana, que consistia en comprar els vellons quan s'esquilaven els animals, netejar-los amb diferents escaldats i després estovar-los, i la feina d'elaborar el matalap, bàsicament farcir les teles amb la llana adobada i cosir les costures. Avui, les màquines de centrifugar i de cosir d'algunes botigues i bugaderies gairebé han substituït el treball manual en totes les operacions.
Josep Clua, nascut el 1916, era la quarta generació consecutiva de la seva família que es guanya la vida adobant matalaps; primer al Baix Ebre, perquè la seva família és originària de Tortosa, i finalment al Montsià. De jove va instal·lar-se a Ulldecona, on va arribar, fugint de la competència de la pròpia família que s'ocupava a Tortosa i a Roquetes.
S'instal·lava en un racó ventilat de les sales, als terrats o al mateix carrer, a diversos pobles de la comarca i de les comarques veïnes. La seva dona, Pilar Verge, li ha fet d'ajudant des de que es van casar. Junts han farcit matalaps d'una bona gamma de materials, llana, escuma, plomes, suro, parallofa de panolla de panís, fins i tot van farcir un matalap amb escates de peix.

Josep Balagué i Agosto, nanser de Sant Carles de la Ràpita

Arreu del Mediterrani, els pescadors han elaborat les nanses, que ells mateixos i altres pescadors necessitaven per pescar, , usant jonc, vímet o canya; aprofitant les temporades de mal temps o alternant aquesta feina amb les sortides a la mar.
Fins fa relativament pocs anys, la pesca amb nanses era una de les arts de pesca més populars de Sant Carles de la Ràpita, on amb nanses es pescava tota mena de peix. La quinzena de pescadors-artesans que s'hi dedicaven a principis del segle XX compraven junts el jonc que necessitaven, cada temporada.
Als anys noranta, només Josep Balaguer, nascut el 1915, mantenia aquesta tradició artesanal, elaborant per als seus fills grans nanses de jonc per pescar sèpia. Unes nanses, que teixia a mà, en una malla molt ampla feta amb tiges de jonc, segat al delta de l'Ebre, que anava cosint antigament amb fil de cotó, i, més recentment, amb fil de niló. En va aprendre del seu avi, i en va ensenyat als seus fills, també pescadors.

Les nanses per pescar sèpia es poden calar individualment, però, a Sant Carles de la Ràpita sempre les han calat formant una filera única de nanses, mitjançant una corda mare on es lliguen braços de corda amb una nansa a l'extrem, al final de la qual s'amarren pedrals amb una boia o gall, per localitzar-la millor. Dos o tres dies a la setmana, els fills de Josep Balaguer, en fer-se de dia, anaven a xorrar les nanses fetes pel seu pare. Pujaven les nanses del fons del mar i buidaven les sèpies capturades. Després les calaven novament. El seu pare els elaborava unes dos-centes nanses cada temporada.
Avui dia, arreu de la comarca, les nanses fetes amb tramat de fibres vegetals han estat substituïdes, igual que ha succeït amb els cabassets de palangre, per nanses industrials fetes de materials plastificats o de malles metàl·liques; més duradores, però, també més cares i difícils d'eliminar, en fer-se malbé.
Josep Balaguer era nanser per tradició local i familiar, fer nanses era per ell una activitat complementària, a la qual es dedicava a temps parcial, quan feia mal temps o, al port, en els moments d'oci.

Àngels Accensi i Cortés, puntaire de Freginals

La punta al coixí és una artesania urbana, casolana i, antigament, quasibé exclusivament femenina. La punta sembla ser que té un origen posterior al del teixit i el brodat a l'agulla, dels quals es deriva, i, encara que el moment de la seva aparició no està clar, se la considera un invent europeu del segle XVI.
La punta catalana es fa amb un coixí llarg, generalment cilíndric, damunt el qual se subjecta un patró de cartó, on hi ha picat el dibuix que la puntaire ha de realitzar. Aquest tipus de coixí permet a les artesanes fer un gran nombre de combinacions geomètriques, que es van repetint per fer la punta.
Encara que la tradició de la puntaire mai no ha estat especialment destacada, ni tampoc lligada, a la comarca del Montsià, durant el segle XIX ja s'ensenyava de fer puntes. Així, generacions de nenes i de joves van aprendre a fer puntes al coixí. Unes a l'escola o al col·legi, on se n'ensenyava dins l'apartat que popularment s'anomenava "costura", i altres a casa seva, jugant amb els boixets des de ben petites, tenint per mestres les seves pròpies mares i àvies.
Als anys noranta del segle XX, algunes dones, ja grans, encara s'entretenen i enfeinen amb els boixets, a la manera tradicional, és a dir, tot i que els seus treballs eren veritables meravelles, només els destinaven al propi aixovar familiar: coixineres, llençols, vànoves, estovalles, tovallons, puntes, mocadors... que, dissortadament no tenen avui el sentit utilitari d'altres temps.
Àngels Accensi, nascuda el 1914, en va aprendre, com moltes altres veïnes de Freginals, de ben petita dins l'entorn familiar. Als quatre anys ja practicava amb un boixets de sarment que li havia fet la seva mare. Els materials que utilitzava, sedalina, patrons, boixets, eren relativament barats; el que més invertia, per mantenir aquesta activitat artesanal eren moltes hores de dedicació.

M. Cinta Gilabert i Fibla, sargidora de sàrsia d'Alcanar

De sàrsies fetes a mà se n'han confeccionat des de molt antic, amb finalitats molt diverses: s'han utilitzat com a trampes per pescar, com a trampes per caçar, per protegir cobertes vegetals, etc. i de formes també molt diferents. Totes, però, s'elaboraven d'una manera similar, a partir d'un procés senzill, però costós, pel que fa al temps de dedicació; consistent en teixir fil, cordill o corda, nuant-lo formant una retícula.
És, però, evident que, encara avui, la major part de les sàrsies que es fabriquen estan destinades a la pesca. A Catalunya, les arts de pesca més corrents utilitzen sàrsies d'una gran varietat de formes i dimensions, nanses, pantenes, tresmalls, soltes, sardinals, boleros...
Abans, les sàrsies es teixien i sargien a mà, i les fibres tèxtils emprades eren el lli, el cànem... i, des de principis d'aquest segle, el cotó. Per fer-les més duradores, les de cotó es tenyien amb una mescla d'escorça de pi i aigua feta al foc, i després d'assecades es desaven en llocs secs. Avui, es compren a les fàbriques i el teixit sol ser de niló o d'altres fibres sintètiques, elaborades industrialment, arreu del món.
Tot i la seva aparent simplicitat, per sargir sèrsia cal aprendre un bon nombre de tècniques, d'agulles i detalls per tal d'arribar a dominar la feina. Per això, a la comarca, les nenes n'aprenien de ben petites, generalment de les seves mares, mentre aquestes treballaven, com succeeix arreu de la Mediterrània, assegudes en cadires baixes de boga, al port o al carrer.
Així en va aprendre també, a les Cases d'Alcanar, Ma Cinta Gilabert, nascuda el 1909, de ben petita. Era sargidora de sàrsies per tradició local i també per tradició familiar. Es dedicava a aquest ofici, de manera exclusiva, però a temps parcial, com és comú en aquesta feina.
A finals dels anys noranta del segle XX, però, la seva feina ja havia començat a sofrir canvis importants. Per exemple, degut al preu dels salaris, llavors ja sortia més a compte per als pescador que les sargidores tallessin i cosissin un tros de sàrsia nova a la sàrsia vella esgarrada, que cosir de nou (sargir) la malla de les sàrsies malmeses.

Jesús Tolosana i Recan, tapisser de Masdenverge

La tapisseria relacionada amb el món del moble es dedica a cobrir una estructura de fusta o metàl·lica, que es deixa a la vista o s'amaga, segons les modes i els diferents estils. Les molles en espiral, tan característiques d'aquest ofici, són un invent del segle XVIII, que es va anar imposant durant el segle XIX, en el mobiliari fi, i finalment també en el mobiliari popular.
Avui en dia, entapissar és una feina prou modernitzada, perquè els tapissers s'ajuden amb algunes eines de caire industrial. Sobretot amb màquines de cosir i grapadores industrials, les quals els faciliten les feines, antigament laborioses, de cosir i d'entatxar les teles, i de cosir i encolar els diferents guarniments.
Malgrat això, als anys noranta del segle passat, a l'ofici el procés artesanal es mantenia en un alt percentatge, i també l'ús de les eines i els materials de sempre: centímetres, tisores, guixos de marcar, agulles de cap de tapisser, agulles de dues puntes... I pel que fa als materials, crins vegetals, espumes, jutes, arpilleres, molles, teles de materials molt diversos, galons...
Tradicionalment, la instal·lació i el posterior desenvolupament d'un ofici artesanal en un determinat nucli de població, podia obeir també a raons purament circumstancials. Aquest és el cas de la instal·lació d'un taller d'entapissar mobles a Masdenverge. Jesús Tolosana, nascut el 1934, el va muntar a Masdenverge, procedent de Barcelona, on havia treballat durant molts anys com a tapisser. Primer en un taller artesà i més tard a la SEAT, a la Zona Franca, a Barcelona.
La seva feina es va limitar, en general, a l'entapissat de mobles d'estil i moderns, com ara cadires, butaques, sofàs, tresillos, portes d'armari... si bé, durant el grapat d'anys, en els quals l'escai va ser un material d'última moda, també va confeccionar nombroses faldilles amb aquest material, imitació de la pell, per a les joves de la població.

Ara com abans

"Ara com abans. Dotze artesans del Montsià", era i és, perquè encara és possible sol·licitar la seva itinerància, una mostra de la riquesa de la comarca pel que fa al món artesanal tradicional, tal com perdurava a la primera meitat de la dècada dels anys noranta del segle XX.
Recull un bon conjunt d'experiències, i de solucions, i un bon nombre de biografies, que ofereixen, reunides, una visió rellevant del món artesà, que es desenvolupava a la comarca del Montsià, com una supervivència, preferentment, manual, allunyada de les relacions laborals i dels canals comercials actuals, desenvolupada en el marc d'una economia i d'unes relacions comercials preindustrials, en una societat cada cop més tecnificada i uniformitzada.
L'exposició ha estat pensada i dissenyada com un projecte d'àmbit temàtic comarcal, i d'interès general. Té un caràcter divulgatiu, i s'adreça, en primer lloc, al públic local, és a dir a la població de la comarca del Montsià; però també al públic forà. Més enllà dels continguts locals (que poden ser també exemple del que ha succeït en altres indrets rurals de Catalunya), té un interès general, que s'estén a les comarques veïnes, catalanes, valencianes i aragoneses, amb les quals comparteix diversos artesans i moltes activitats tradicionals de tipus artesanal.
Forma part d'un projecte etnològic més ampli, que abastia altres aspectes, de caràcter científic i tècnic. Podem esmentar: la recerca, basada en treballs de camp etnològics, realitzats per les antropòlogues M. Carme Queralt i Anna Sabaté, per Pepa Subirats; la documentació gràfica dels oficis, a través de reportatges fotogràfics exhaustius (315 imatges), realitzats pel fotògraf professional Joan Ortí (Imatge 78); la restauració de les eines i dels equips dels artesans, dels objectes que elaboraven o reparaven, i de les matèries i materials que utilitzaven els artesans, realitzada per la restauradora Carme Clemente; i la seva conservació bé al fons del Museu del Montsià, bé a l'àmbit familiar dels artesans; o la difusió del món artesà tradicional de la comarca, a través dels mitjans de comunicació i de les publicacions locals, etc.

"Ara com abans. Dotze artesans del Montsià" es va inaugurar al Museu del Montsià el 17 de desembre de 1994, i ha itinerar amb èxit a diversos indrets: al Museu de l'Ebre, a Tortosa; a la Casa de Cultura, a la Sénia; al Casal Cultural, a Ulldecona; al Museu Comarcal Salvador Vilaseca, a Reus; al Palau de la Diputació de Tarragona, a Tarragona; a l'Ajuntament de Freginals; al Centre Cultural de Mas de Barberans; a l'Ajuntament de la Galera; i al Centre Cultural a Santa Bàrbara. L'exposició resta muntada, i avui dia forma part del catàleg d'activitats itinerants del Museu del Montsià.

Bibliografia

KUONI, Bignia. Cestería tradicional ibérica. Edicions del Serbal. Barcelona, 1982, 328 pàg.
GONZÁLEZ-HONTORIA, Guadalupe. "Tarragona" a Las artesanías de España. Vol. II Zona oriental. Edicions del Serbal. Barcelona, 1998, pàg. 63-74
MONTAÑA MARTÍ, M. Teresa. Etnografia de l'ofici d'escombrer a Tarragona. Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona, 1987, 126 pàg.
QUERALT, M. Carme. "Ara com abans. Josep Clua Fabra, matalaper d'Ulldecona". Raïls. Butlletí del Centre d'Estudis d'Ulldecona, 7. Centre d'Estudis d'Ulldecona. Ulldecona, primavera de 1996, pàg. 11-16
QUERALT, M. Carme. "Cistelleria de l'Ebre. El nanser Josep Balaguer de Sant Carles de la Ràpita (Montsià)". L'Algadir dels Alfacs, 1. Patronat Municipal d'Acció Cultural. Sant Carles de la Ràpita, març 1997, pàg. 99-104
QUERALT, M. Carme. Un granerer tradicional d'Amposta: Josep Ma Picot. Museu del Montsià, 1989, inèdit

SABATÉ, Anna. Albert Gentil, fuster de la Sénia. Museu del Montsià, 1989, inèdit
SABATÉ, Anna. Carme Royo, cabassera de Mas de Barberans. "Museu del Montsià, 1989, inèdit
SABATÉ, Anna. El nansero Josep Balaguer de sant Carles de la Ràpita. Museu del Montsià, 1989, inèdit
SABATÉ, Anna. Ma Cinta Gilabert, remendadora de les Cases d'Alcanar. Museu del Montsià, 1990, inèdit
SABATÉ, Anna. Jesús tolosana, tapisser de Masdenverge. Museu del Montsià, 1990, inèdit
SABATÉ, Anna. Fermí Palos, ferrer i forjador, de Godall. Museu del Montsià, 1990, inèdit
SABATÉ, Anna. El llauner Paco Soler de la Galera. Museu del Montsià, 1989, inèdit