QUAN S'ANAVA AL "DEFORA". LES FEINES DEL CAMP A L'ASCÓ D'ABANS(1)

Jordi FERRÚS i BATISTE
Universitat Miguel Hernández

El "defora", veu o expressió local que es diu per referir-se al camp, a les terres i al terme del poble, segurament en contraposició a "dins o dintre", a la vila, el poble, el casc urbà pròpiament dit, de vegades anomenada en els documents com "la vila de dins" en oposició a "la vila de fora", la vila àrab, musulmana i morisca, no cristiana, front la vila nova, cristiana vella, fruit de la Reconquesta i del llarg procés de repoblació, que no acaba fins el segle XVII, molts anys després de l'expulsió dels moriscos l'any 1609.
A Ascó no s'anava al camp, sinó "al defora", al "tros" o a la partida del terme concreta: a l'Illa, Andisc, La Serra, Camposines, Regués o Barbés, a Dobies, la Mesella, La Plana o al Terme. Al camp hi anaven els "camperols"(2), i aquí no ho eren camperols, eren "pagesos" i anaven "al defora"...

EL DEFORA: TERME I PAISATGE
El terme. Diu el Diccionari Madoz (1845)(3):

"ASCO, AZCONA, AZCON ó ASCUA: villa con ayuntamiento (...): Situada en la pendiente de 1 colina á la márgen derecha del río Ebro: disfruta de un CLIMA templado, si bien en el invierno son bastante frecuentes las nieblas; fórmanla 410 CASAS de ordinaria construcción, distribuidas en varias calles, que por su posición se asemejan á las gradas de 1 aparador, teniendo la mayor parte de los edificios salida á ellas, pero el primero ó segundo piso (...) Confina el TÉRMINO por N. con el de Flix, por S. con el de Garcia y Mora de Ebro, por E. con el de Vinebre y Garcia, y por el O. con el de Camposines y el de la Fatarella: se encuentran en él (...) 20 masias habitadas (...) el TERRENO es áspero y montañoso; y aunque se encuentran frondosos valles poblados de olivos, no pueden aprovecharse en su beneficio las aguas del Ebro, que solo sirven para beber y demás usos domésticos: sus CAMINOS son los de pueblo á pueblo, todos de herradura (...) PRODUCCIÓN: trigo y cebada para solo el consumo de 3 meses, centeno, avena, maiz, judias, cáñamo, algunas legumbres; 10.000 arrobas de aceite, igual cantidad de pasas, 4.000 arrobas de higos, 1.200 cuarteras de almendra con cáscara, y el vino para el consumo del vecindario en 4 meses; hay ganado lanar, cabrio, vacuno, de cerda, mular y asnal; caza de perdices, conejos y liebres: la INDUSTRIA consiste en 8 prensas de moler oliva, 1 molino harinero, 5 fábricas de aguardiente, 3 hornos de cocer pan, 12 tejedores de lienzos ordinarios, 3 carpinteros, 4 sastres, 4 alpargateros, 5 herradores, 45 arrieros [llaüters] y 4 barcos que se emplean en la extracción del aceite y demas frutos: el COMERCIO está reducido á 6 tiendas de abaceria, á la esportacion de los frutos sobrantes y á la importacion de los que carece el pueblo. POBLACIÓN: 452 almas, 2.063 almas (...)".

El terme del poble d'Ascó comprèn unes 7.400 hectàrees de superfície. Per la part sud-oest va des de la Serra de Móra fins a la Serra de la Fatarella pel Coll de Camposines; pel nord-est, va per la Vall de Costils i els anomenats Camins de Flix fins al riu Ebre, des de la Serra de la Fatarella fins a l'Aixalella -creuant el riu-, i des d'aquí seguint el camí de Flix a Vinebre, arriba a les mateixes portes d'aquest poble seguint el barranc del Galatxo que travessa les Illes fins al riu en direcció nord-est, enfront de Santa Paulina a les Esclines. Un cop aquí, el límit segueix el propi riu Ebre fins al Pas de l'Ase, on pren de nou la Serra de Móra. El terme, doncs, limita amb els de Flix, La Fatarella, Móra d'Ebre, García i Vinebre.

El defora com paisatge agrari. Aquest agrari era clarament mediterrani d'interior. Per això presentava dos parts ben diferenciades: el secà i el regadiu, com a tota la comarca. Era mediterrani quant a la mena de conreus que hi havia, a la disposició de les terres en bancals esgraonats per marges de pedra en sec, als tipus de construccions disperses que s'hi podien trobar, i a la forma en que es conreaven els trossos de terra.
El secà i el regadiu es trobaven diferenciats tant en la seua extensió com en els conreus que hi havia en cada un d'ells. La viva verdor del regadiu contrastava amb el l'esmortit color terrós del secà. Aquest ocupava gairebé el 95% del defora, on els trossos d'olivers, ametllers, sembrats, vinyes, pous amb hortets i unes quantes figueres escampades, alternaven amb petits boscos, tossals i garrigues(4), cada cop més grans com més a prop estaven de les serres que feien de límit del terme, on dominava el bosc mediterrani pròpiament dit, encara que degradat(5).
El secà es situava a les parts nord, oest, sud i centre del terme. El regadiu es tenia que acontentar amb la franja riberenca per on passava el riu i, amb la part est del terme on hi havia la partida de Les Illes. Des de finals dels anys 50 del segle XX s'amplia una mica el regadiu amb la incorporació de la 1ª zona de rec comunitari. Tot i així, el regadiu sols representava el 5% de la superfície, plantat de vinya, horta i fruiters i ocupat de canyars, àlbers ("aubes" en dien aquí) i tota mena de vegetació de ribera (tamarius...).
El paisatge agrari del secà venia caracteritzat per la seva elevació i la irregularitat del terreny. Segons la seua forma, situació, orientació i característiques es dividia en diferents parts com valls, "fondos", costes, costers, "aubagues o solàs", plans o planes i serres, cada part amb uns conreus assignats preferentment.
A les valls hi podíem trobar els quatre conreus característics del secà mediterrani, alternant-se mútuament: sembrat en mig de tires d'aulivers o ametlers, tires de vinya encerclant sembrats, àdhuc llegums (cigrons sobre tot).
Els "fondos" dels barrancs i de les petites valls, segons la seua altitud i humitat, estaven plantades d'olivers, ametllers o vinya: a més alçada i menys humitat, aulivés; a menys alçada i més humitat, la vinya, i entremig, ametlers. No hi podien faltar tampoc figueres, algun fruital i cigrons.
Les costes i costers, fossin obaga o solà, de pendent variable, estaven esgraonades pels marges de pedra en bancals de diferent amplada segons la pendent, predominant-hi l'ametlé i l'aulivé. Com més pendent hi havia, el marge era més alt i reforçat, i el bancal més estret, i per tant més difícil de conrear. Les figueres s'enlairaven de tant en tant damunt quasi mateix de les pedres del marge.
Els plans i les planes bens airejades, tenien els bancals més amples i els marges més baixos. Hi podíem trobar sobretot sembrats, aulivés i ametlés, sense mancar tampoc vinyes, figueres i algun anogué solitari.
El pagès i la pagesa d'Ascó, doncs, havien posat en conreu des de feia molt de temps, uns indrets en principi en el seu estat natural de bosc, canyars i riberes. Amb el seu treball i esforç, tant de grans com de petits, li varen donar al paisatge un caràcter prou humanitzat. Fou una feina de segles, de mil·lenis, que anava ampliant poc a poc la superfície conreada. Primer tenien que arrabassar i desbrossar, segurament cremant la vegetació de forma controlada, trencant la crosta calcària que recobria bona part del terme en els plans i serres, espedregant, abancalant i fent marges per salvar els desnivells del terreny, enfilant-se serres amunt i apropiant-se dels llexius o miganes(6) que anava deixant el riu en les seues crescudes i sortides de mare. Per fi hi podia llaurar i plantar-hi els conreus necessaris i conrear-los... Encara que les crisis climàtiques, agràries, econòmiques i/o demogràfiques la feien erma i la retornaven poc a poc a la natura en forma de tossal o garriga.
Per poder-se desplaçar al defora o al tros van tenir que traçar sendes, dreceres i camins de ferradura, i anar-los arreglant després de les pluges o passant-hi de tant en tant perquè no s'esborrés el traçat, fins tenir-los que ampliar per poder-hi passar amb els carros.

El defora com paisatge urbanitzat: les construccions disperses. Com que no sempre feia bon temps i es necessitava sopluig, ombra i refugi, a més que les feines del camp obligaven sovint a quedar-s'hi (fer-hi nit), si es que no s'hi vivia quasi sempre, la pagesia local es construí al defora el substitut de la casa al poble o d'alguna de les seues parts. Es tractava de construccions de diversos tipus i amb funcions variades, segons la importància del tros de terra, la mena de conreus que hi havia, la distància al poble i les necessitats de cadascun.
Si el tros era petit -un pelinxo(7) en deien-, demanava poca feina i es trobava o bé a prop del poble i s'hi podia anar força, o massa lluny com per anar-hi sovint, s'hi construïa una barraca -més aviat en terres del riu-, una cova, una cabana, una perxada o una catxapera.
Si el tros era de mitjana superfície, de bona qualitat la terra i s'hi anava sovint, hi feien una cabana quan es trobava a prop del poble i un mas quan era més lluny.
Si el tros era gran, molt productiu, requeria presència continuada, sigui a prop o sigui lluny de casa, s'hi enlairava un mas si era secà o una sènia si era regadiu(8), i si la terra era encara superior en les seues qualitats, el mas o la sènia semblaven ja ben bé una masia o una casa del poble aïllada on s'hi podia viure contínuament.

Amb el temps, conforme s'anava ampliat el tros conreat s'ampliava l'aixopluc: la barraca podia convertir-se en cabana; la cova, la cabana o la perxada en mas o sènia, i el mas en masia. Arquitectònicament i funcionalment, cada mena d'edificació anterior era ben diferent:
La barraca sols la tenien en regadiu, feta de canyes i troncs lligats, utilitzada per deixar a l'ombra el cistell del menjar, el pitxell de l'aigua i el carratell del vi, i també s'emprava per resguardar-s'hi del sol de l'estiu quan es menjava o es feia la migdiada; no es solia fer nit.
La perxada era feta més aviat per aixopluc de l'animal que per l'ús de les persones; constava d'uns pilars que podien ser de troncs, de pedra o de totxo, que enlairaven una coberta de brancatge, canya o teula, molts cops aprofitant un ribàs, per tal de no fer més que dos pilars; sense portes i no s'hi acostumava tampoc a fer nit, si no era estiu.
La catxapera té aquest nom perquè sembla un cau de conills o catxaps; excavada en un ribàs o en un marge, la seua entrada, com el seu interior, és d'arcada fent volta de canó; pot tenir porta o no, hi caben els animals a més de les persones, i com sols es troben a la Serra de la Fatarella, una de les més llunyanes del poble, segurament s'hi feia nit.
La cabana és ja una construcció independent, a l'entrada o al mig del tros, però sempre al cap del camí, amb parets de pedra en sec o de pedra i morter, àdhuc tapial, teulada a una aigua, i segons com, porta per tancar-la; el seu interior no té envans: en un racó hi ha el foc, -sovint sense fumeral- i al fons, separat per una biga travessera o un canyís dret, el corral de l'animal que pot tenir menjadora o no; certes cabanes tenen pallissa a mitja altura, on s'hi accedeix per una escala de gat, i per això estaven tancades en porta. La gent s'hi quedava a fer nit en temps de collita, i durant la passada Guerra Civil també s'hi va viure un temps, segons on es trobés el front.
El mas o la sènia eren construccions independents, dominant el tros o l'horta, amb la fesomia d'una petita casa: teulada a doble vessant, un pis o més, corral al costat, àdhuc perxada; totes les sènies tenien pou i sínia, aljub i sèquies, mentre sols alguns masos en tenien de pou i sínia. L'interior d'aquesta construcció es trobava repartit per parets i envans: a la planta baixa l'entrada per deixar-hi les eines, el corral de l'animal, la pallissa a mitja altura; unes escales conduïen al primer pis on hi havia el foc, amb la llar i la campana o fumeral, la sala, i una o dues habitacions que feien alhora de dormitori i pallissa. La varietat dels masos, com de les sènies, era nombrosa, i anava des dels que sols tenien una planta i pis sense envans per distribuir internament, fins els que tenien fins i tot golfes i corral per bestiar. A la guerra tothom hi va fer cap, car era més segur el defora que el poble.
La masia era com el mas o la sènia més gran, podia tenir dos i fins a tres pisos, golfes, corrals diferenciats per aviram, conills i per bestiar, graners, forns i cellers. Es a dir, masies catalanes pròpiament dites.
Al costat d'aquestes construccions -en el seu interior o bé una mica apartades- allí on el terreny ho facilita, però sempre dins el tros de terra, hi trobem les cisternes que recullen l'aigua del cel mitjançant un senzill sistema d'aigüeres i un dipòsit cobert bé fent falsa volta en pedra en sec, bé en volta de canó; hi trobàvem també la pila per abeurar-hi l'animal i omplir el pitxell, la cantereta i el cante, l'era per a batre, el llenyer, el femer i el pi, la carrasca o la figuera per fer ombra i fresca -una migdiada sota un d'aquells pins al bo de l'estiu deien que no tenia ni punt de comparació amb tots els aires condicionats del món-.
Cada pagès i pagesa, cada fill i filla de pagès i pagesa sabia quina era l'extensió de la seua terra en jornals i on arribaven els seus límits mercès a les fites -pedres clavades a terra marcant precisament els límits dels trossos-. Hom les anava vigilant de tant en tant per veure si es mantenien en el mateix lloc i les ensenyava als seus fills, hereus i hereves, per a saber on s'acabava lo seu i on començava lo del veí. Sempre hi havia problemes amb les fites i els límits, i per a resoldre'ls s'escollien dos homes del poble, que s'anomenaven fitadors i que comprovaven les mesures dels trossos en litigi. El seu veredicte era inapel·lable.

El defora com secà i regadiu. Durant el segle passat, el XX, el secà va minvar força la seua superfície. Es van deixar de conrear les parts més allunyades del poble i les de més difícil accés i cultiu, per on es va anar estenent l'erm, els coscolls, les argilagues i el tossal de pins.
El regadiu era exageradament reduït en un poble com Ascó que es troba a la vora mateix del riu Ebre, però la realitat era així, i encara ho és. El regadiu es trobava emplaçat a les seues riberes, en tres primeres terrasses fluvials, en superfícies planes però massa petites, si exceptuem l'ara meandre de Les Illes -que en origen foren això, illes-, i més petites encara si pensem que en el regadiu era on el repartiment de les terres era més desigual, on hi havia les grans propietats i les més petites, que eren majoria.
El conreu per excel·lència del regadiu era la vinya, que substituí a la segona meitat del segle XIX, abans de la fil·loxera, a la morera i la sembradura, acompanyada dels horts i de petites extensions de fruiters al voltant de la sínia, que a les darreries dels anys 60 del segle XX s'anaren incrementant en superfície. Petits horts també podíem trobar en secà, al costat del pou, d'una mina d'aigua o al fons del barranc. En el regadiu podíem distingir tres parts diferents:
La primera serien les vores del riu, Andiscos, Illes i Regués, sobre els sediments deixats per l'Ebre, que les riuades cobrien sovint i fertilitzaven, sempre i quan el riu no sortís de mare i s'ho emportés tot. Aquí el regadiu es realitzava amb pous i sínies, que van donar pas als motors durant el segle XX. S'hi trobaven força construccions disperses, així com els millors masos i sènies de tot el terme -Mas de l'Illa del Cavaller, Mas de l'Aixalella, Mas de l'Illa de Biarnés...-, nombrosos pous -a cada tros n'hi havia un com a mínim- aljubs, basses, sèquies, safareigs, cabanes, perxades i barraques. Era aquí on es concentraven la major part de les terres portades en parceria a mitges i la masoveria.
En segon lloc, les hortes i sènies, que fins mitjans del segle XVIII s'estenien per on passa actualment el riu des dels Castellons als Regués. En tenim constància en els pocs documents històrics que han pogut romandre fins avui, com els Capbreus o Llibre de la Judicatura de 1693. En aquest document es comptabilitzen quinze sènies propietat directa i real de pagesos locals -sense comptar les de la Comanda, cedides en emfiteusi, que devien ser moltes més-; estaven plantades de moreres, vinya i horta, amb un pou en cadascuna i situades al llarg del Camí de les Sènies. Per exemple:

"Ort y heretat de Anton de Salvador afr. cami de la Migana... y lo carero de les senies ab una casa y pou".

Encara en el Capbreu de 1761 se'n comptabilitzen algunes de sènies i horts:

Capbreu de 1761: "Una senia o guerto tapiado afronta con Dn. Ramon de Salvador y con los callejones de las senias (...) Lo prior confiesa una senia o huerto en la partida de Les Senies de Dalt que confronta al presente con Dn. Ramon de Salvador y con los callisos o carrerons de les senies (...) Juseph Montornes y Francª Montornes hermanos confiesan (...) dos huertos en el uno de los cuales ay un sequer y botiga suia del molino del azeite y delante del passo de el que linda con el molino (...) y con el Camino de les Senias (...)".

Les sènies eren unitats de producció pagesa d'origen àrab que representaven a la comarca de La Ribera d'Ebre els exemples més nombrosos de poblament dispers i d'arquitectura autòctona encara en els anys 70 del segle XX. El conreu de les sènies és anterior al conreu de les Illes, que no es començà fins a mitjans del segle XVIII, mentre que les sènies daten dels moros, si no d'abans. El fet que no n'hi hagi cap de sènia a Ascó es deu al canvi permanent del curs del riu des de les portes de Vinebre a les mateixes parets del poble d'Ascó no sabem concretament quan.
Amb les riuades i sortides de mare de l'Ebre, les sènies de tota la comarca s'inundaven i es destruïen els conreus i els edificis, però un cop passada l'aigua es tornava a reconstruir i conrear. A Ascó, però, l'aigua no tornà a passar més per on acostumava a passar, sinó per on hi havia l'horta i les sènies, que quedaren ja permanentment sota les aigües.
En tercer lloc, els horts de més recent regatge, mercès al pla de la 1ª zona -engegat a principis del segle XX, amb forta controvèrsia durant els anys de la II República, i no enllestit fins als anys 50- s'estenien per les partides d'Andisc, Aubals, Castellons, Vall de Borrassa, Coll de Peresans, Pla de Sant Miquel, Rojar, Colomer, Botjar, Bassa, Plantapiles i Barranc de la Pixera -abans Peixera-. La major part d'aquesta zona era originàriament de secà, si exceptuem part dels Andiscos. Així, entre les tires i rengleres d'olivers, ametllers i vinya hi havien les sèquies mares, sifons, sèquies secundaries, portilles, taps, mareres, etc. que portaven l'aigua fins les verdures, hortalisses, llegums, tubèrculs i fruiters. Als horts també hi havien masos i cabanes amb corral o sense, perxades i barraques.
Finalment, els horts del secà, al voltant d'un pou d'aigua molla que es regava amb la sínia, fent voltar l'animal, o bé es trobava prop una mina d'aigua o aprofitava la que baixava per un barranc. Aquests horts formaven part d'un tros més gran de secà, amb els cultius propis d'aquest tipus de terra.

El defora com conreus: evolució. Els conreus del defora d'Ascó mai han estat els mateixos. Amb el temps han variat els conreus, les superfícies, les formes de conreu segons les necessitats dels pagesos i del mercat que havien d'abastar, com de les circumstàncies catastròfiques més diverses (epidèmies, sequeres, gelades, riuades, incendis...).
Prenent com punt de referència l'any 1693, en que es realitza el Llibre de la Judicatura, podem veure que aleshores l'hàbitat a Ascó ja era concentrat: hi havia uns quants masos, cabanes, corrals, eres i pous pel defora, però n'eren molt pocs. Cada casa tenia un nombre determinat d'heretats, és a dir, de trossos de terra al defora, en diferents indrets del terme i força disperses, és a dir, allunyades unes de les altres.
Els conreus principals eren, per ordre d'importància, la morera, la vinya i la figuera en el regadiu, segurament amb horta -però no es citen, encara que sí els pous-. L'olivera, la morera, la figuera i la vinya es troben en el secà. L'existència d'eres en un bon nombre conforma la seua presència i el seu conreu, encara que el document no citi específicament els cereals, com tampoc l'horta. L'ametller encara no es coneixia.
Podem afirmar que a nivell general, els conreus principals a les darreries del segle XVII eren la morera, l'olivera, el sembrat, la vinya, la figuera i l'horta. La importància de la morera es deu a l'existència d'una considerable producció domèstica de seda mercès a la cria del cuc, costum i producció que es va mantenir fins al segle XIX en què començà a decaure. Encara el 1950 hi havia algunes cases que en criaven, de cucs de seda. D'aquí ve allò de: "qui tingo cucs, que pelo fulla".
El conreu de la figuera s'explica no sols per ser un fruit tant per persones com per animals de carga -un cop arreplegades les figues de terra i convenientment assecades-, sinó per la fabricació d'aiguardent i melassa, aprofitant el boom del comerç marítim amb Amèrica des de finals del segle XVIII fins la independència de les colònies. Amb el temps les figueres sols serviran per al consum humà i animal.
En el segle XVII, el defora o terme estava molt fragmentat, però ja repartit desigualment: eren 883 trossos per 160 propietaris; uns pocs en tenien moltes, i la majoria, ben poques.
Segons el cadastre de meitat del segle XX, és a dir uns 250 anys després, hi havien 5.625 trossos a repartir entre 1.349 propietaris, també de forma desigual. Havia augmentat força el nombre de construccions disperses pel defora, però el seu tipus era el mateix que feia dos segles i mig. Els conreus havien variat una mica: la morera havia desaparegut totalment, menys algunes fites testimonials a l'Illa, la carretera i el pati de les escoles, essent substituïda en el secà per l'ampliació de la vinya i la introducció de l'ametller i en el regadiu per la vinya, que passa a convertir-se en el monocultiu d'aquesta zona. L'olivera passa a ocupar la major superfície i la figuera deixa de considerar-se conreu. El sembrat es manté però després de la postguerra sols es mantindrà el d'ordi i civada, abandonant-se el de blat.
La propietat es trobava més repartida i més ben aprofitada en el regadiu, però aquí trobàvem els majors contrastos entre minifundis i latifundis: com que els trossos petits eren molt petits, los grans semblaven encara més grans. En el secà, els trossos eren més grans per regla general, però també n'hi havien de ridículs i de desaforats. Un altre fet, en el secà, reduïa la diferència entre l'extensió dels trossos: els grans tenien més de la meitat de la superfície sense conrear, mentre que com més petit era el tros, menys en quedava sense aprofitar. Això no passava en regadiu, on tot era conreat, fos lo tros gran o petit.
"Lo defora", els trossos de terra eren el major bé que posseïen els pagesos i les pageses, car el seu conreu els hi permetia satisfer les necessitats bàsiques de la seua família. Les característiques principals del terme asconenc venien determinats per uns quants factors:
Els ecològics, que incidien en la disposició dels camps, en els tipus de conreus, en els cicles agrícoles i en les collites.
Els històrics, que ho feien sobre la distribució de la propietat de la terra, que juntament amb la costum que determinaven la mena d'herències i repartiments de patrimoni, influïen sobre la tinença de al terra.
Els tecno-econòmics, que en venir determinats per la mà d'obra disponible i pels estris a utilitzar, donaven com resultat la superfície conreada, aquella que produeix.
Els sòcio-polítics, com la composició del grup domèstic, l'estrat social de la casa dins el context comunitari, les estratègies matrimonials i altres aliances que feien que augmentessin o minvessin les necessitats familiar, el volum de mà d'obra i la terra disponible.
La dispersió, la distància i la qualitat de les terres incidia directament en la dedicació dels pagesos i pageses a cada tros i a la presència en ells d'elements arquitectònics i altres per al conreu. Com més lluny es trobava el tros i millor era la seua terra, més temps hi dedicaven. Quan el tros, a més de petit, era massa lluny i amb una terra de baixa qualitat, hi anaven ben poc.
De tots els trossos, el que estava més treballat i rebia més atencions i visites era el tros de regadiu, si no en propietat, en parceria o arrendat, ja que s'havia de conrear, cuidar i collir fruites i verdures abans que comprar-les. A l'hort, segons la superfície i proximitat al poble, hi havia una cabana, un mas o una barraca, però no hi mancava el pou, la sínia, els aljubs, els safareigs o la bassa, o la sèquia marera que recull l'aigua de la mare o comunitària. Quan era l'època de la fruita i la verdura, a la primavera i a l'estiu, el pagès o la pagesa acudien a l'hort cada dia.

ANAR AL DEFORA

La jornada del pagès i la pagesa. Els pagesos i les pageses matinaven sempre. Era encara de nit quan ja l'home era al carrer, havent esmorzat un got de llet, guarnint l'animal lligat a l'arnella de la paret o al forat de la pedra de la porta, mentre la dona preparava el cistell del menjar, posant-hi l'oli dins una botella de vidre o dins una figueta, tapada amb un tap de suro i lligada al mateix cistell per que no es tombés; la sal dins d'una canya també amb tap de suro; el gavinet, lo tall, els ingredients del recapte -pataques, fideus o arròs, bacallà o abadejo, alls, bledes o cols; els ingredients de l'amanida o per fer l'escalivada si era el temps: tomates, primentons, aubergínies, cebes, alls i sardines de casco... No hi poden faltar les aulives -en sosa, trencades o maurades-
Mentre la dona fa això, l'home arregla la sàrria o el carro, on col·loca, segons la feina a fer i si al tros no en té: l'aladre, l'aixat, la corda, la destral, el xurrac, la borrassa, l'escala, el cabàs, els sacs. Dins la civadera, que no es podia oblidar, portava gra per l'animal i el pa per fer la clotxa. No faltava el carretell de vi, que omplia l'home mateix de la bota del racó.
La dona despertava els fills, que un cop vestits, esmorzaven el mateix que el pare, i quan estaven tots llestos i ella ha donat les ordres per fer les tasques domèstiques a la que roman a casa, a la filla -si la dona no és la jove, doncs si ho és les rep de la seua sogra-. El vell, si encara hi és, hi anirà més tard, si no ha marxat ja amb el ruc o la somera i la sària, i si no en té marxarà amb ells. La dona o els fills baixen el cistell, el posen al cornaló o al carro, lliguen al gos i se'n van cap al defora.
Pel camí, es trobaven amb altres pagesos i pageses que anaven al tros, i uns darrera els altres, anaven parlant i fent comentaris de les collites, la seca, la pluja o els darrers fets del poble.

Un cop arribaven al defora, el pagès desguarnia l'animal, i el posava a pasturar o al corral; la dona posava el cistell al mas o a l'ombra. Es canviaven de roba per començar a treballar -si és que ho podien fer-. Abans de tornar a esmorzar com calia, treballaven una mica, i un cop havien fet el mos, hi tornaven ràpidament. Qual el pagès veia pel sol que ja era migdia, o que els pagesos del voltant ja havien encès el foc, enviava la dona a fer el dinar, o hi anava ell mateix, segons al feina que s'estava fent. Per exemple, si la dona estava plegant olives, una feina que dura més que collir-les, el dinar el feia l'home. En aquest sentit, podríem dir que al defora es donava una inversió dels rols de gènere, encara que no representava una millora de la consideració de la condició femenina, doncs la dona anava de genollons plegant amb les mans les solades d'olives.
Si al tros hi havia mas o cabana, el dinar es feia a l'interior, on també es menjava. Quan no hi havia res, el foc es feia al recer del vent, a l'ombra si era estiu i al sol si era l'hivern. Per menjar, el pagès i la pagesa necessitaven ben poca cosa: un plat o pitança i una cullera per al recapte, l'amanida es servia en una plàtera d'on menjava tothom amb els dits, com també es menjava el tall, ajudant-se amb el pa i el gavinet. Es bevia a galet, tant del pitxell com del carretell.
Tothom feia la migdiada, més llarga com més calor feia, ja que s'han aixecat molt de matí i el sol calentava massa per treballar. Per fer la migdiada, el millor era la borrassa o la sària; si feia fred, a la pallissa; si feia calor, a l'ombra del pi de l'era o a la del mateix mas o cabana. Un cop feta la digestió, es tornava a treballar. Mentre el pagès treballava tenia el pitxell ben a prop, per anar fent trago i, de tant en tant, anar descansant. S'enviava els nens a buscar-lo i portar-lo. L'aigua es deixava a l'ombra si era estiu i al sol si era hivern.

Per berenar es feia un mos, sobretot si hi havia canalla. Els adults, si el feien, era mentre es preparaven per tornar a casa. Arribada l'hora d'acabar la feina i tornar cap al poble, es plegaven les eines, es carregava el fato, allò que s'havia collit, es feia una mica de verd (herba, brocades, pollissos...) pels animals que hom tenia al corral i s'aplegava un feix de llenya per casa. Es guarnia altre cop l'animal després d'abeurar-lo, carregava la sària o el carro, es rentaven, es canviaven de roba si podien, i a retiro!.
Anar a retiro era el contrari d'anar al defora: era tornar del defora, fer cap al poble. Però sovint es quedaven, hi pernoctaven, perquè la feina ho demanava i no es podia perdre temps tornant i venint de casa. Tots dormien a la mateixa pallissa, amb borrasses i, els que podien, amb llençols que havien portat expressament.
Quan es decidia anar a retiro, es marxava del tros amb la suficient antelació com per anar arribant a casa amb la llum del dia, i a casa quan ja era fosc. El vell ja havia marxat abans. Pel camí de tornada, es trobaven els mateixos pagesos i pageses del matí que tornaven del defora, i s'entretenien xerrant els uns i les unes amb els i les altres de les coses que no havien acabat d'aclarir pel matí.
Un cop a casa, es descarregava i desguarnia l'animal, se'l tornava a abeurar i se'l posava al corral amb la menjadora plena de palla i gra. La dona, mentre els fills ajudaven el pare, ja havia pres el cistell del menjar i el pujava a casa, per fer el sopar, si la vella -encara valenta- no el tenia ja llest o bé la filla si ja el sabia fer.
El sopar era l'únic moment del dia en què tota la família pagesa es reunia, però no al voltant de la taula, ja que les dones anaven i venien del foc o la cuina a la sala portant el menjar i fent mossos dretes. Era el moment d'assabentar-se de les coses que havien passat al poble durant el dia, i d'organitzar les feines del camp i de la casa per l'endemà.

Havent sopat, si feia fred, no es tardava gaire per anar a dormir, per a gitar-se, ja que a l'endemà s'havia de tornar a matinar; si feia calor, es prenia la fresca als carrers amb el veïnat. El pagès, l'home, anava un dia al cafè entre setmana, normalment els dijous, per fer la partida o a veure-la jugar, a trobar-se amb els amics i a fer petar la xerrada.

Anant al defora: Els medis de transport. Hem vist en l'apartat anterior que la pagesia junyia l'animal i el carro per tal d'anar al defora, però també hi podia anar a peu. Fos com fos, la mena de transport escollit, necessitava d'una tecnologia apropiada. Aquesta incloïa la que servia per traslladar d'un lloc a un altre les persones, els estris agrícoles i els productes del camp: lo fato.
El primer mitjà de transport conegut era el que tothom portava a terme pels seus propis mitjans físics, és a dir, caminant. Abans s'acostumava molt a anar a peu, no sols al defora, sinó als pobles dels voltants a comprar, a treballar-hi, a fer papers (al notari), o de visita, i si convenia, hi tornava a anar el mateix dia. Quan s'anava a peu, les persones mai anaven desllibertes i amb les mans a les butxaques: a sobre es portava allò que es necessitava o havien de carregar, dintre de certs recipients.
Inseparables del caminant eren el cistell o el sac; si anava al defora, l'aixat al muscle, i si era vell, la gaiata a la mà. El pagès no tornava mai del defora amb les mans buides, per això sempre que hi anava prenia quelcom per portar el fato. En aquest sentir, la dona asconenca era una de les transportistes a peu més esforçades i amb més equilibri: el fardell al cap i la galleta al braç si tornava de l'hort; el cànter al cap si venia de buscar aigua del riu i el cubell de roba neta o la galleta de la verdura també neta si a més hi havia anat a rentar-les, pujant pels carrers i carrerons costeruts com si al cap, al costat o al braç no hi portés res.

Però gairebé tothom tenia ja un animal a casa per no haver d'anar carregat com un ruc, una bèstia que amb la sària o amb el carro, permetia carregar de tot.
L'animal tenia que guarnir-se amb el cabestre amb ramal, l'aubardó, el pitral, la singla, la tafarra i la panxera, per a poder-hi col·locar la sària al damunt, i es lligava amb una corda a l'aubardó per que no caigués. L'home pujava a dalt, enxarancant-se; la dona també, però de costat, encara que molt sovint anava a peu portant l'animal pel ramal. Mentre als cornalons de la sària hi posaven a una banda el cistell del menjar i a l'altra les eines, i si convenia, també hi anaven els fill petits a dintre. Quan tornaven del defora, el lloc per sentar-se era ocupat sovint per un feix de llenya, les sacs plens de fruit, un menat d'herba, i si no hi caben, anaven a peu portant l'animal pel ramal o agafant-se a la seua cua.
Segons allò que s'havia de transportar i la feina que es tenia que fer damunt l'aubardó es col·locava una cosa o altra. Per anar al defora, sempre s'hi posava la sària. Quan es garbejava, és a dir, quan es portaven les garbes del sembrat cap a l'era, s'hi posaven les escaletes o bastons, per tal de lligar ben bé el munt de garbes. Per portar cànters d'aigua, d'oli o de vi, s'hi posaven els argadells -dos parells per animal, quatre cànters-. Per portar llenya grossa s'empraven les anganilles. Si s'espedregava, es construïa un mas o una cabana o bé es feien marges, s'unia a l'animal l'estiràs, que arrossegant-lo per terra permetia transportar les pedres.
L'animal, quan porta el carro, havia d'estar junyit amb el cabestre, el collar, les regnes, el bastet (format per la sofra, lo pancerardo i la retranca, la panxera i els reculons). Al collar s'unien les cadenes d'aguant del carro, després de passar les barres del carro per la panxera. Les cadenes dels reculons s'enganxaven també a les barres amb uns ganxos que eren per això. El carro, primer, va ser tot de fusta i de grans dimensions, amb rodes de fusta, després rodes de llanta. Els carreters tenien prou feina. Les rodes de llanta foren prohibides a la carretera i s'introduïren les rodes de goma. Els carreters minvaren. Els carros es començaren a fer metàl·lics -encara se'n pot veure algun que altre- més petits: els ferrers prengueren al feina als carreters.
Els carros van descoberts, però sempre n'hi havia que posaven una vela per anar a l'ombra, convertint els carros en tartanes. Amb el carro hom hi anava millor, hi podia pujar més gent que amb la sària i s'hi podia portar més carga.
Segons els productes a transportar o les feines a realitzar, el carro es complementava amb uns estris o uns altres: cobis i portadores per veremar, substituïts pel toldo i les baranes; cordes, aixàdia i vares per garbejar, sacs per les ametlles, olives o el gra, etc.
Tots aquest estris i medis de transport, com els que veurem en parlar dels cicles de conreu, eren fabricats pels artesans locals o comarcals: carreters, boters, basters, aubardoners, fusters, ferrers, sariers, cistellers, cabassers i terrissaires, que fornien la pagesia amb la tecnologia que necessitava i arreglaven, si es que podien arreglar-se, els que podien.

Les eines per treballar al defora. Aquesta tecnologia agrícola, abans de la seua mecanització, no havia sofert especials transformacions en la seua forma i el seu ús des de que es va inventar, moment que tant pot ser al Neolític com a l'Edat Moderna. Ha variat, evidentment en els materials emprats per fer-la i, per tant, la tècnica de fabricació. La mecanització de les feines del camp no arribà fins finals dels anys 50 del segle XX, en que es comprà col·lectivament un tractor. Durant els 60 es va estendre la maquinària motoritzada, encara que no es van arraconar tots els estris tradicionals, bé per que no totes les cases no podien mecanitzar-se, bé per que encara no s'havia inventat la màquina...

En aquest apartat sols veurem la tecnologia que s'utilitzava pel conreu del defora, pels treballs comuns a tots els conreus. Després, en parlar dels cicles de conreu, veurem els estris específics de cadascun.
A Ascó, com gairebé en tot el món mediterrani, els estris propis i comuns de l'agricultura tradicional eren l'arada (aquí en diem aladre) i l'aixada (l'aixat), amb tota una sèrie de variants.
L'aixat es feia servir per cavar: remoure la terra, tallar herbes, fer forats, traçar sèquies o solcs. Constava de dos parts: la fulla o pala -una mica més llarga que ampla-, metàl·lica i el mànec rodó, de fusta, que no arriba a un metre de llargada. Fulla i mànec estaven disposats en un angle d'obertura variable (aproximadament 60º) que permetia aprofitar millor la força humana de les dos mans, mentre el cos resta inclinat cap al davant amb les dos cames rectes i obertes, cavant-se enfront del mig mateix dels peus. Les variants de l'aixat podien ésser, segons la feina i la forma, les següents:

a. El xàpol, de fulla més gran quasi tant ampla com llarga, per cavar en terres molt dures.

b. El raedor, de pala rectangular, per raure, és a dir, tallar herbes, botges i matolls davall dels arbres; s'emprava sobre tot per raure olivers, però també per netejar davall qualsevol arbre.

c. L'aixadell, de petites dimensions, fulla estreta i mànec curt, apropiat pel conreu de l'hort (arrancar herbes, calçar plantes, cavar, arrencar, etc.).

d. L'aixadella, que servia pel mateix, però varia en la seua forma: a l'altre costat de la fulla tenia una forca de dos puntes que permetia cavar entremig de les plantes sense arrencar-les o fer-les malbé.

e. Els arpiots, que en lloc de pala tenien una forca de dues puntes. Si l'arpiot era femer tenia tres o quatre puntes.

f. El rascle, rectangular, amb cinc o vuit puntes, sigui per secà o per a regadiu, respectivament; servia per aplanar la terra per a sembrar-hi després.

g. El pic, fet d'una peça estreta i llarga, partida per l'anella que el fixa al mànec; per un costat acabava en un tallant estret i per l'altre en punta; s'emprava per fer forats, arrancar i asclar llenya.

L'aladre o arada era d'una gran importància aquí i arreu, perquè permetia fer una de les principals feines del camp: llaurar la terra, sigui per sembrar-hi, sigui per airejar-la, treure-li les males herbes, per conservar la humitat o per arrancar certs fruits. A les nostres contrades, per les característiques de la terra i dels conreus, es donava el tipus d'aladre romà, primer sols amb la rella de ferro i la resta de fusta, però després totalment de ferro, i tirat per cavall, matxo, mula o ruc, encara que en el seu moment -cap al segle XVIII- ho feren la parella de bous. Es compon de quatre parts:

1. Un grup de treball: la rella, la pala i el tallant.
2. Un grup de direcció: l'esteva.
3. Un grup de tracció: el forcat o la pollegana.
4. Un grup d'unió: el dental i la cameta.

A més, hi cal junyir els guarniments de l'animal per poder-lo menar i dirigir. Eren els regnes o brides, el bastet, la sofra, el collar i el cabestre.
Una variant de l'aladre és l'avió o aladre calçador, que té una llarga i estreta pala que serveix per anar colgant les plantes joves, sobretot de vinya, alhora que es llaura no molt profundament.
Els dos tipus d'arada eren monosolcs, i el llaurador havia d'anar i tornar pel bancal tantes vegades com fóra necessari fins llaurar-lo tot, fent solcs paral·lels, l'un al costat de l'altre, sense deixar gens de terra per remoure. Aquesta feina era tant dura com necessària, fins al punt que el temps que costava llaurar un tros de terra corresponia a la mesura de superfície del tros: tants dies de llaurar, tants jornals de terra. L'equivalent en hectàrees seria: 1 hectàrea correspon a dos jornals i mig de terra, es a dir, dos dies i mig de llaurar.
No hi havia pagès -perquè llaurar era feina d'homens(9), encara que alguna dona s'atrevia a fer-ho- que no cantés ni renegués mentre llaurava.

EL DEFORA: ANY AGRÍCOLA I CICLE DE CONREUS

El pas de l'any, amb les seues estacions, juntament amb el cicle vital de les plantes i dels arbres que composaven els conreus locals, i el clima de la zona, marcaven la disposició dels cicles agrícoles durant tot l'any.
El cicle anual començava per al voltant de Tots Sants, quan mercès a les pluges de tardor, es podien sembrar els cereals. Després venia la collita d'aulives, que durava bona part de l'hivern. Pel febrer es podava la vinya i es plantava el planter de l'hort. A la primavera es trasplantava a l'hort, s'acabava de podar, s'espampava la vinya i es llaurava la terra, ja que havia tornat a ploure. L'estiu era el període de més feina: es segava i es batia a l'era, s'anava al hort dia sí dia també, es raïen els olivers, s'esclocava l'ametlla i s'acabava vermant. A la tardor s'acabava el que el batre o la verema havia obligat a deixar de banda: escolar i raure; si plovia, a llaurar altre cop i torna a començar.
El cicle agrícola anual restava dividit en dues èpoques ben clares: la de tardor-hivern i la de primavera-estiu, separades les dos per l'època de les pluges i ritualitzades per dos festivitats majors: la de Sant Miquel i Santa Polina a finals de setembre i la de Sant Antoni a mitjans de gener. Les dos festes celebraven les dos collites més importants des de mitjans del segle XIX: l'oliva i el raïm, aulives i verma, encara que sovint estaven en plena campanya. L'any agrícola quedaria resumit en el següent quadre:

El sembrat

Els cereals tenien un dels cicles agrícoles més complets i complicats, donat que el seu objectiu era històricament, a la Mediterrània, la producció de l'aliment bàsic de persones i animals: el blat per fer pa i els grans pels animals. Es tractava d'un cicle ple de feines complicades, que amb la mecanització, l'accés a diversitat de productes de consum quotidià i la desaparició dels animals de tir ha desaparegut completament.
El cereal mediterrani és una plata d'hivern i hom utilitzava el guaret anual pel seu conreu ("año y vez" en diuen a Castella). El procés de sembra i guaret era el següent: un cop s'havia acabat de segar, quedava el rostoll que es tenia que trencar llaurant-lo abans de la tardor, de les pluges; en el bancal del costat, un cop passades les pluges de tardor, es llaurava i es sembrava. Cap al març es tornava a llaurar el bancal en guaret, rella que s'anomenava mantornar; es tornava a fer a l'agost o tercejar, un cop acabada la sega de l'altre bancal. Com a mínim, al bancal en guaret s'hi feien tres llaurades, a més de la necessària per sembrar-hi a la tardor.
Les feines per al conreu i recol·lecció del sembrat, amb els estris corresponents, eren les següents:

1. La sembra, després de les pluges de tardor, un cop llaurat el bancal. Es feia amb una saca o un cabàs penjat al coll per una corda, plens de llavors, anant-les llançant i escampant arreu amb una sola mà. A mitjans de desembre, el sembrat començava a brotar, i si pel gener nevava, millor. El febrer o el març tenia que ploure per que cresqués i donés l'espiga, però acostumava a gelar. Pel maig, el sol havia d'ésser fort, que piqués, per fer madurar la planta i poder-lo segar pel juny-juliol.

2. La sega. Es segava quan ja feia calor i s'havia d'aprofitar la fresca, matinant i tornant força de nit a casa, o quedant-se al defora fins acabar de segar el tros. Els homens tallaven les espigues amb la falç a una mà i la soqueta a l'altra protegint-la mentre feia manats que anaven deixant al darrera en munts. Després es va introduir la dalla, amb la qual s'avançava més. S'anava deixant darrera el sembrat ja segat en línies paral·leles, que les pageses, amb un rascle de grans dimensions anaven separant en gavelles. De tant en tant, s'aturaven a esmolar amb les pedres d'esmolar que portaven a les butxaques, aprofitant per beure i descansar una mica. Quan s'havia acabat de segar el bancal i de fer les gavelles, era l'hora de fer les garbes: s'estenien les llates a terra, i s'anaven col·locant al damunt les gavelles, cadascuna amb les espigues al contrari de al del davall, fins a set o vuit gavelles, lligant-se amb la llata amb un nus que era molt fàcil de desfer però suficient per aguantar fins que la garba arribés a l'era. No es deixava de passar el rascle perquè no quedessin espigues a terra. Fins que no s'acabaven de fer les garbes d'un bancal, no es començava a segar el del costat i així tot el tros.

3. Batre. El temps que es tardava per batre depenia de la climatologia i de la superfície sembrada. Si mentrestant plovia, es tenia que anar a donar la volta a totes les garbes per tal d'assecar-les. Batre era la feina més complicada de totes les que es feien a pagès tant dins el cicle del sembrat com a qualsevol altre. La batuda començava a mitjans de juliol, i molt sovint s'allargava tot l'agost. La batuda a peu es componia d'un gran nombre de feines complementàries amb la tecnologia adient per a cada una d'elles, emprant alhora les forces naturals del sol i del vent, les animals i les humanes. Aquestes feines eren:

a. Rebatre o condicionar l'era per batre-hi. Es netejava d'herbes amb l'aixat o el raedor, s'aplanava amb el redolí tirat per l'animal i es s'agranava amb un raspall vell.

b. Garbejar o recollir i transportar les garbes des dels bancals fins les eres. S'utilitzava l'animal amb l'aubardó, les escaletes i l'aixàdia, tot lligat amb una corda. Quan es feia en carro, es posaven les vares a les baranes, i amb l'aixàdia i les cordes es podien transportar més garbes que amb l'animal sol. Mentre els homes carregaven les garbes, les dones no paraven de passar el rascle, i es posaven a espigolar amb les mans, ficant el que trobaven al davantal o al cabàs per abocar-ho a l'era, junt amb les garbes.

c. Escampar l'era. Es feia quan el dia era ben assolellat i calorós, sense cap núvol al cel. Es deslligaven les garbes i s'escampaven per tota l'era amb la forca. Com més gent hi havia, més se n'avançava. Es solia fer de bon matí, perquè el sembrat s'assequés força. De tant en tant, es voltejava amb la forca.

d. Voltar. Pròpiament així s'iniciava la batuda, que simbòlicament es feia començar amb la confecció de la collera, feta amb el forcat i un manat de sembrat sense espigues recobert amb un tros de sac o borrassa vella, tot lligat, per servir de collar a l'animal, que portava cabestre i se li allargava el ramal per poder ésser dirigit des del centre de l'era, mentre voltava i voltava aplanant, desgranant i tallant el sembrat. El sentit de les voltes, de totes les voltes que es faran a l'era era sempre el contrari de les agulles del rellotge. Voltar es componia de tres feines seguides:

- L'animal voltava per sobre l'erada, xafant-la sols amb les seues potes, fins que estava prou aplanada.
- S'afegia el redolí a l'animal, mitjançant les tauletes i cordes: així des desgranaven les espigues.
- Després es passava a tallar l'erada per fer-ne la palla; per això s'emprava el rodet i el trill, o bé el trill i el diable.

La feina de voltar es realitzava a les hores de més sol, ja que si el sembrat era prou sec, es desgranava i tallava millor. De tant en tant era convenient anar girant l'erada amb la forca, perquè es separés millor els grans i quedessin davall la palla. Es deia fer un giró.
Tot això era feina d'homes. Les dones sols desfeien les garbes, guardaven les llates o feien de pes damunt el trill o el diable, portaven el beure o anaven preparant el menjar, perquè quan es batia es tenia que menjar abundosament, tant per esmorzar com per dinar.
Per reprendre la batuda havia de ver vent. Si no bufava es feia la migdiada, fins que s'aixecava la garbinada o el vent de baix. Si en tota la tarda no es girava el vent i no es podia seguir batent, es deia que s'havia fet lloca.

e. Si bufava el vent, era hora de començar a ventar. Es dividia l'erada en dos o més parts, de les quals sortiran els colls o munts de palla. Com que l'era era circular, les parts en què es dividia l'era eren de diferent tamany, i es començava a ventar per les més petites. Amb una forca de dos puntes s'enlaira la palla contra el vent que se l'emportava, mentre el gra quedava a terra. Així s'anava formant el primer coll de palla. encara es tornava a ventar altre cop el mateix amb una triança, per que no quedés gens de palla. A terra quedava el bolló (gra, pallús o arestes, una mica de palla i la terra de l'era). S'anava i es venia d'una vora a l'altra de l'era de forma esgraonada, seguint la línia del coll. El bolló es recull cap a un costat de l'era amb el rodable, mentre les dones van agranant al darrera amb el raspall. Així es deixa l'espai per atacar un altra part i fer un altre coll de palla. Un cop ventada tota l'era, la palla quedava separada i amuntegada en colls, i el bolló també tot en un mateix munt. La palla es recollia en borrasses i aixàdies cap a les pallisses dels trossos i de casa. Però encara es tenia que ventar el bolló.
Per fer-ho el vent tenia que bufar encara més fort; si no, es deixava per un altre dia i es tornava a fer lloca. Si el vent era com cal, es podia netejar el gra del pallús i de la terra. S'emprava la pala per enlairar el bolló contra el vent i fer caure el gra a un lloc i el pallús a un altre.

f. Ererar. El gra encara no era prou net havent ventat, i es tenia que garbellar i ererar amb un arer. Les dones recollien el gra per ererar del munt; ho feien amb les mans i ajudant-se dels raspalls, omplint cabassos que abocaven a l'erer. Aquest el menaven dos homes, un aguantant la forca on estava lligat, l'altre sacsejant l'arer. El gra net s'anava amuntegant en un lloc predeterminat i ben netejat. Es podia dir que s'havia fet net.

g. Mesurar i emmagatzemar. Un cop net, el gra, si era blat, es mesurava amb el doble (mesura de capacitat corresponen a 15 litres, uns 13 kg) i es guardava en sacs o quarteres (4 dobles eren 1 quartera). Un cop tot el gra mesurat, ensacat i lligat es transportava a casa carregat a la sària o al carro, i s'emmagatzemava en els graners. Si no era ordi o altre, no s'acostumava a mesurar, es transportava en sacs i s'emmagatzemava a dojo en graners, golfes o quartets.
El batre tradicional feia necessari molt personal, molta mà d'obra de tota mena, edats i gèneres, que per no adonar-se del cansament i la calor que havien de suportar, feien molta gresca, però sense parar de treballar.

L'oliver
Era el conreu més vell i extens del terme, com encara ho és avui, amb diferents varietats: farga, arbequina, terralta... Hi ha aulivers que són, si més no, bicentenaris. Un conreu dirigit al mercat, tant com a l'autoconsum. L'oliver es plantava a l'hivern i s'empeltava en lluna nova, doncs és arbre de fulla perenne. Les feines pel seu conreu eren:

1. Esporgar. També en lluna nova(10). Cada dos anys, en acabar la collita i abans de la florida, cap a finals de l'hivern o principis de la primavera. A la primera esporgada, es tallava l'ull o rama guia perquè no cresqués massa i ja se li començava a donar la forma arrodonida. Les rames esporgades tenien diversa utilitat: s'estronxinaven amb la destral i les primes es cremaven, mentre les dobles es guardaven per llenya; sempre es guardava un feix de pollissos pell bestiar, si n'hi havia a la casa. Els estris eren pocs i senzills, encara que era una feina que necessitava cura i pràctica, a més de força. S'empraven serres com el xurrac d'una i de dos mans, destrals petites i grans, i per anar posant les rames a la foguera, atiar-la i no cremar-se, de vegades una forca, de les que ja estaven rebutjades pel batre.

2. Raure. A l'estiu i la tardor, abans que negregi l'oliva. Consistia en netejar el terra i els voltants de l'arbre per recollir millor la solada, el cercle d'olives caigudes de dalt. La superfície que queda neta s'anomenava plaça. És feina d'homens, amb el raedor, rascant, traient fenàs i brossa que es cremava. Si s'emprava l'animal per fer-ho, era taular, i era imprescindible que abans s'hagués llaurat i trisellat amb la trisella, tot amb l'animal de tir.

3. Ensofatar. A banda de les gelades, que afectaven l'arbre pel febrer-març, les plagues que podia sofrir aquest arbre eren la mosca del xixí o la negreta. I fins a finals del segle XIX o principis del XX no es va començar a sulfatar, un cop el fruit ja era gros, però encara no negrejava, cap a l'agost i el setembre. Primer es va fer amb una galleda i un raspall, després amb la màquina d'ensofatar, potser la primera de les màquines del camp, manxa que manxa...

4. La collita: a l'auliva!. Tanta era la importància d'aquest conreu que al moment de la seua collita no es deia que s'anava al defora, sinó a l'auliva!, substituint una expressió per l'altra. Començava a finals de la tardor i durava de vegades tot l'hivern, encara que en bons anys es podia allargar fins l'abril(11). Mercès a la raguda s'havien fer les places per les solades, que eren recollides per les dones, amb les mans i agenollades a terra, posant les olives en cabassos. Si la solada era prou bona, l'home agranava amb el raspall(12) i anava fent munts que es plegaven amb el cabàs. Les olives plegades a mà ja eren netes i sols calia mesurar-les per vendre-les, mentre que les agranades eren brutes i calia netejar-les, porgar-les.
Un cop plegada la solada, les dones estenien les borrasses davall l'arbre que acabaven de plegar, i es podia començar a collir. Els homes pujaven dalt amb les escales de gat o de mà o pel tronc mateix, feien caure les olives pegant a les rames amb els ganxos(13) i les canyes. També es podien emprar les pintes(14), si l'arbre estava força carregat. De terra estant també es podia collir picant amb les canyes i, si hom hi arribava, amb les mans, el ganxo o la pinta. Si les dones ja havien acabat de plegar la solada de l'oliver que es tenia que collir després, i com encara no es podia estendre les borrasses, ajudava als homes a collir per fer via o continuava plegant solades.
La collita es realitzava i es realitza encara en el període més fred de l'any i era una feina molt dura, per les baixes temperatures, la gebror, la humitat i la boira -aquí en diem 'broma'-. Tothom anava tapat i ben abrigat, semblant disfressos de Carnestoltes. Les dones amb faldes, faldetes i davantals dobles per poder-se agenollar a terra, jerseis, sobretodos i tabardos, mitjons vells a les mans -rebutjats ja per estar foradats-. Semblaven un farcell de roba. Dels homens sols es veien els ulls i les mans, el demés tapat i ben tapat. Ben a prop de l'arbre es feia una figuera per anar-se calentant, i si convenia es prenien les brases dins una galleta vella d'arbre en arbre. Si la broma s'alçava i sortia el sol, començaven a traure's roba, peça rera peça, sobre tot les de la part de dalt, amb una mena de dansa, més que dels vels, dels pelinxos... doncs acabaven suant. Molts pagesos aprofitaven la collita, ja que eren dalt de l'arbre, per esporgar-lo una mica i alhora facilitar la collita en tallar les rames abans de collir-les, que es podia fer de terra estant.
Quan s'acabava un oliver, es recollien les borrasses i s'abocaven les olives -brutes de fulles i rametes- en sacs, separades de les de terra, car tenien diferent preu: les de dalt més cares que les del terra. S'estenia les borrasses en un altre oliver i torna a començar: les dones ja plegaven el següent, els hòmens collien aquest... fins acabar el tros, sinó avui, demà i si no després de Sant Antoni.
En anys de bona collita, es solia contractar jornaleres perquè pleguessin les solades: es pagava a tant el cabàs o el jornal. Mentre plegaven, anaven cantant i comptant per elles: "cada auliva un cèntim"... També venien a tota la comarca els estallers, famílies senceres de jornalers que s'instal·laven als masos i collien tot el tros, pagant-los a tant la quartera neta d'olives, preu que solia ser inferior a la meitat del preu de mercat de la quartera neta.

5. Porgar. Les olives brutes s'havien de netejar. Primer es va fer a mà, després -des de principis del segle XX(15) - amb el porgador. Aquest podia ser tot de fusta o de fusta i filferro. La seua disposició en pendent permet la neteja; l'home aboca a cabassades les olives brutes a la part més elevada, van rutllant i perdent fulles, rametes o pedretes. La dona, agenollada, va triant-les en arribar a la borrassa que s'ha disposat a l'efecte. Un cop netes, ja es poden mesurar i vendre, i guardar-ne per fer oli per casa.
Cadascun dels integrants de la casa, del grup domèstic i de treball tenia unes feines assignades durant el conreu i collita de l'oliver, segons la seua edat, gènere i status dins la casa. El vell esporgava, collia, mesurava i tractava amb el comerciant; la vella, si no es quedava a casa, plegava olives i les netejava. L'home havia d'esporgar, ensofatar, raure, llaurar i taular, encendre la foguera si no ho feia el vell, agranar solades, collir de dalt, porgar i carregar els sacs plens. La dona plegava solades, estenia i recollia borrasses, i també porga. El noi jove raia, esporgava, agranava, collia i abocava als sacs, mentre la noia feia com la dona, però sense porgar. Els nens portaven el pitxell per beure, paraven el sac, atiaven la foguera i els pobres, es fotien de fred.

L'ametller

El seu conreu era força recent, afavorit per la crisi de la seda a mitjans del XIX i per la plaga de la fil·loxera a finals del XIX i principis del XX. Les varietats que es produïen eren les molles i les fortes, i d'aquestes en podien tenir de marcones, llarguetes o de l'esmai, esperances, soperes, llei de Gandesa... La seua producció anava destinada quasi totalment a la venda, ben poques es guardaven per fer panellets o torrar-les.

El seu conreu requeria poca feina en comparació amb els altres. Es plantava a l'hivern i s'empeltava pel maig, en lluna vella, ja que perd la fulla. A part d'una llaura o dos l'any, s'empraven quasi les mateixes eines que per l'oliver.

1. Esporgar. Es feia abans que l'arbre florís, a la tardor o a l'hivern, cada dos anys com l'oliver, però en lluna vella, perquè no es corqui la llenya. Els estris eren els mateixos que a l'oliver: xurracs i destrals. Es cremaven les rames més primes i seques, es guardaven les convenients per llenya, i de les verdes, se'n guardava un feix pels conills, bens i cabres.

2. Ensofatar. A finals de primavera o principis d'estiu, per fer front a plagues i malalties. Es feia igual que en l'oliver: primer a ma, beneïnt els arbres amb un hisop fet d'una granera vella i sofat de ferro -les ensofatadores varen canviar la benedicció pel manxa que manxa-.

3. Esclocar. Collir ametlles s'anomenava esclocar, onomatopeia que resulta del soroll que fan les canyes quan piquen les ametlles seques per fer-les caure: 'cloc, cloc...' es-cloc-ar. Es començava després de batre, per l'agost, quan badaven les ametlles, primer la molla, després les fortes. Es seguia el mateix procés que a l'oliva, però sense tenir que plegar solades abans de collir. S'estenien les borrasses al voltant de la soca de l'arbre, els hòmens s'hi enfilaven amb les escales i feien caure les ametles amb ganxos i canyes. Es picava des del terra amb canyes més llargues, àdhuc les dones. Si no n'hi havia moltes, no s'estenien borrasses, ni s'hi pujava en escales, i es podien fer caure de terra estant. Si s'havien estès, en acabar de colpejar l'arbre, es recollien les borrasses i s'abocava el collit en sacs. Mentre s'anava plegant les del terra, i les que havien caigut fora les borrasses. S'estenia davall del proper i es continuava esclocant, mirant de no barrejar les classes d'ametlles, doncs cadascuna tenia un preu.

4. Pelar, estendre i assecar. Els sacs d'ametlles es portaven a casa per tal de pelar-les i assecar-les al sol, encara que també es podia fer al mateix tros, assecant-les a l'era si ja s'havia acabat de batre. Era feina de dones, vells i nens. Els homes s'hi dedicaven quan plovia o ja havien acabat d'esclocar. A l'entrada de les cases, a les golfes o al mateix carrer, es disposava una mena de taulell amb caixes o calaixons i canyissos i fustes (una porta vella, una tapa d'un bagul...) i si no, una borrassa directament a terra, i es posaven a pelar, a treure clafolls, apartar els brots i rametes i posar les ametlles netes al cabàs. Si convé, no es llença res: els clafolls es posen al sol a assecar, dons poden servir de menjar pels bens o els volien els pastors del poble; els brots també, àdhuc pels conills. Les ametles, un cop el cabàs era ple, s'anaven a estendre damunt la borrassa que es disposava a l'indret del carrer on tocava el sol. Com aquest canviava de lloc, se l'anava seguint movent les borrasses. De casa estant i anant pelant, es vigilaven les ametles, i quan el sol es ponia es recollien, es portaven a casa i a l'endemà es tornaven a estendre, no barrejant les més seques amb les menys, les d'una classe amb l'altra, fins que no es guardaven totes juntes a l'esgorfa, un cop ben seques, a l'espera de vendre-les.
Si la collita d'ametlles era bona, l'esclocar s'ajuntava amb la verema i es tenia que deixar l'ametlla per després.

La vinya

La vinya s'ha conreat a tota la Mediterrània des d'èpoques antigues. Va tenir, com arreu d'Espanya, una gran eufòria quan la fil·loxera era a França, però en arribar la plaga aquí, hom es replantejà el seu conreu i un cop replantada en peu americà, es reduí la seua extensió en favor de l'ametller, almenys a Ascó.

Les varietats que es conreaven eren dues, la garnatxa i el macaveu -aquí en deien granaxa i macameu-, tant en negre com en blanc. La primera en secà, la segona en regadiu o en valls prou humides. Una varietat menys estesa era el pitxotendre. Totes eren per fer vi. Per menjar o guardar el primerenc, el moscatell, el parral de Balitre, el rojal, la parellada, el riba-rojà... dels quals hi havia un o dos ceps en cada vinya.
Aquest conreu ocupava els indrets privilegiats del defora i de cada tros, en comparació amb altres conreus, a excepció de l'hort. En regadiu, era el monocultiu base, i en secà es trobava als fondos i obagues principalment, si era macameu. El procés de conreu i de producció era el segon en dedicació i cura, després del batre el sembrat.

1. La poda, per la tardor o a l'hivern, abans de l'oliva o un cop acabada, però sempre abans dels primer brots del cep. Hi havia tres maneres de podar, segons la força de la planta i si es trobava en secà o regadiu:

a. La curta: es podaven els sarments per davall del segon nus començant per baix, deixant un sol nus d'on sortirà el brot -és pròpia del regadiu-
b. La llarga: es tallaven els sarments pel tercer o quart nus comptant per baix -s'utilitzava en secà-
c. La mitjana: combinava les dos anterior alhora i en el mateix cep; s'emprava sobretot quan era jove la planta, i segons la seua força es deixaven de tres a set i, fins i tot, deu sarments curs i dos sarments llargs o pistoles, tots al voltant del card pare(16).
El tall que es feia en podar el sarment tenia d'ésser net, oblic i un dit per damunt del nus, per permetre-li brotar bé i que el brot estigués lliure del llagrimeig del tall, si no era força perillós quan gelava. Els estris emprats per podar han variat amb el temps. Primer es varen emprar podadores(17), falçons i xurracs. Més tard, estisores de podar d'una o dos mans. La poda era una feina masculina, feta preferentment pels vells de la casa, però si corria pressa, tots els homes la feien.

2. Eixarmentar. Paral·lela o seguidament a la poda es tenien que recollir els sarments tallats i treure'ls fora la vinya per poder llaurar-la. Era feina de dones que, ajupides, anaven plegant sarment per sarment i fent feixos davall del braç. Després feien munts al mig de les tires i els cremaven o els guardaven en un ribàs per fer foc quan convingués. S'eixarmentava amb les mans. Els nens també ho podien fer.

3. Llaurar i cavar. Aprofitant les pluges de primavera, i abans que els brots del cep fossin ja sarments, es llaurava la vinya i es cavava a la mateixa soca, doncs l'aladre no hi arribava. S'anava cavant de tant en tant, per treure les males herbes i afavorir l'airejament tant com la preservació de la humitat del terra. S'aprofitava per calçar la vinya nova, protegint-la en cobrir-la de terra.

4. Ensofrar. Quan els ceps començaven a tenir les primeres fulles i raïms, era convenient tirar-hi sofre per prevenir la cendrosa -astracnosi- que feia podrir els raïms. S'ensofrava dos cops com a mínim, tant fulles com raïms, i si apareixia la cendrosa, es tenia que tornar a fer. S'emprava l'ensofradora de mà per fer-ho i ho feien tots, totes i de tota edat, cadascun en una tira i fins al cap. Es feia ràpid i de bon matí, abans que el sol calentés i acabés cremant la planta. Si feia vent, era feina perduda i es deixava per un altre dia.

5. Espampar. Quan la vinya ja tenia sarments, però encara tendres. Era pel maig i consistia en treure fulles i brots sobrers. Es feia amb les mans, i si calia hom s'ajudava amb les estisores de podar. Era feina de dones grans i joves, i nens, dos cops en secà i tres en regadiu. L'últim cop es tallava l'ull guia del cap de dalt de cada sarment perquè no cresqués més i tota la força fos per engordar els grans del raïm. Pampes, brots i sarments verds es deixaven a terra, sense recollir més que les brocades necessàries pel bestiar. Quan es tronava a llaurar la vinya desapareixien sota terra.

6. Ensofatar. L'aparició de certes malalties, com el mildiu, obligà a sulfatar les vinyes almenys un cop l'any. Primer amb la galleta plena de i la granera vella, després amb la màquina d'ensofatar penjada a l'esquena, el pagès anava cep per cep repartint sofat de ferro.

7. La verema. Es feia a finals de l'estiu i principis de la tardor, començava la segona quinzena de setembre i acabava la primera d'octubre, segons els anys, l'estat de maduració i la producció. La verma -tal com es diu a Ascó- era una de les feines que s'emprenien amb més ganes, ja que era força entretinguda i de seguida es feia munt. A més representava la proximitat de les Festes Majors de Sant Miquel, si no es tenia que fer durant les mateixes, i la fi del cicle anual agrícola, per tornar-lo a començar.
Tothom anava a veremar, tota la família en ple, doncs demanava tota la força de treball disponible, i el raïm, un cop madur, no tardava gaire a passar-se, o se'l menjaven abelles i avespes o, si plovia, es badaven els grans... Es tenia que collir ràpidament.
En un primer moment, la manca de carros i altres mitjans mecanitzats de transport, com l'existència sols de camins de ferradura en la major part del defora asconenc, obligava a utilitzar tant sols l'animal, amb l'aubardó i les escaletes, per carregar el raïm. Vells, dones i nens talla que talla raïms amb els falçons, anant omplint paners, cistells vermadors o catrons, sense barrejar el blanc amb el negre; els hòmens els abocaven sense parar en uns recipients més grans, els coves o covins -de vímet- o a les portadores -de fusta-, que es carregaven l'espatlla per treure'ls fora del bancal per carregar l'animal, lligats a les escaletes. La bèstia sols en podia portar dos de covins o portadores per anar a abocar a la premsa o allà on era el carro. Un altre home anava a abocar a la premsa, bé amb l'animal bé amb el carro. La resta no deixava de tallar i omplir eines, que s'abocaven en munts fora del bancal, esperant que tornés l'animal per carregar-lo altre cop i no parar de tallar i fer viatges.
La introducció progressiva del carro i l'adequació dels camins pel seu pas, ja força avançat el segle XX, va alleugerir, en part i en temps, la verema, al menys el seu transport fins el poble. Amb el carro es podien portar més covins i portadores, i si posaven un toldo, es podia carregar a dojo. Es podia fer arribar fins al bancal mateix a veremar. Alhora, s'abandonaren els falçons per tallar raïm i es generalitzaren les estisores d'una mà. Però encara es suava força: el carro restava quiet en mig del bancal o a la vora, i calia anar-lo omplint fent-hi viatges per abocar els recipients plens. Un cop ple, sense haver acabat de veremar el tros, es tenia que anar a abocar al poble. Com que els camins no eren gens plans, a les costes hom tenia que junyir un animal més al carro per poder-les pujar: al Boca de Vall els animals no se'n movien per tal d'ajudar els carros que venien dels Reguers i dels Barbers. De vegades, els carreters i els animals no podien més i la càrrega els podia. Tot això va acabar amb l'arribada dels tractors.
Un cop la verema a la premsa, es pesava la càrrega, l'animal i/o el carro, covins i portadores, es buidava el raïm i es tronava a pesar l'animal i/o el carro junt amb eines buides, per saber-ne el pes exacte del raïm, se'n treia el grau i s'apuntava tot per poder cobrar pels voltants de Tots Sants. La major part de la verema era per a la venda, però totes les cases es guardaven una mica de raïm per fer-se vi. Aquest raïm era el darrer que es collia i es pisava a casa, per omplir els trulls que hi havia a totes les entrades de les cases i després trascolar el most, un cop fermentat, a les bótes dels cellers.
Amb la fi de la verema s'acabava l'any agrícola local, si encara no havia plogut, cosa que amoïnava molt quan ho feia mentre es veremava, s'esperava en candeletes que ho fes per poder llaurar i tornar a sembrar. I així tornava a començar el cicle...

Aquest ha estat un intent de reconstrucció de les feines d'abans al defora del poble d'Ascó, a partir de l'etnografia, feines que encara es fan ara però d'un altra manera, mecanitzades, mororitzades i gairebé de forma individual. La pagesia ja no és un modus de vida, ara és una professió, i els que la practiquen no es diuen pagesos, sinó agricultors.

NOTES
(1) Aquesta ponència és una reelaboració d'una part de l'obra La casa pagesa asconenca (1985, CERE) a partir del treball de camp portat a terme des dels anys 1979 i 1980 fins l'actualitat, afegint-hi noves dades recollides en posterioritat a l'edició del llibre. Voldria agrair a tots aquells i aquelles que em van ajudar aleshores, molts d'ells i elles ja no hi són entre nosaltres. Mai hi estaré suficientment agraït.
(2) Així era con anomenaven els de Barcelona als pagesos locals, i aquests, com no els hi devia agradar gens la paraula, per que no devien entendre el seu significat, van acabar retornant-los-hi el nom, i els batejaven com camperol als barcelonins. Conta la tradició que un barceloní que va arribar al poble, en veure uns asconencs que anaven al defora en carro uns i en ruc altres, va dir: '-Güaita, un camperol!'. I els pagesos, pensant-se que els insultava, li van contestar molt enfadats: '-Camperol ho sirás tu!'. I d'aquí ve que als de Barcelona se'ls anomeno camperols. Pot ser per què el seu veritable origen ancestral és realment el camp...
(3) Reedició de 1985, vol. I, pág. 89.
(4) Als barrancs i fons de les valls s'hi podien trobar també força canyars.
(5) Ja pràcticament no en queda d'aquest bosc. Els incendis dels anys 70 el van fer desaparèixer i no s'ha acabat encara de regenerar.
(6) Segons els documents que hem pogut consultar, és tal com s'anomena les parts properes al riu en els segles XVI, XVII i XVIII, quan es començaren a conrear, encara que les crescudes del riu les feien desaparèixer i obligaven a tornar a començar en altres llocs anomenats 'illes', origen de l'actual partida del mateix nom, a l'altra banda de riu.
(7) Aquest terme s'utilitza per referir-se a un tros de roba o tela vell i que sols pot servir com capçana o per fer lligams per les tomateres. En aquest sentit, quan es refereix a un tros de terra, indica que és ben petit i de poca qualitat.
(8) Les sènies varen desaparèixer entre 1734 i 1761 per causa d'una gran crescuda del riu que fins i tot va canviar el seu curs, emportant-se totes les hortes i sènies que hi havien al peu del poble i al llarg de l'anomenat Camí de les Sènies que anava segurament per davall la Riba i el Mal Pas en direcció als actuals Regués, que aleshores encara no existien. Ascó i Vinebre són, per aquesta causa, els únics pobles de la comarca de la Ribera a tocar de riu sense sènies. En tenen a Riba-roja, a Flix, a García, a les dos Mores, a Ginestar, a Benissanet i a Miravet, però aquí han desaparegut
(9) La veu home, en plural, es pronuncia localment com 'hòmens', i així apareixerà de tant en tant al text, encara que en cursiva.
(10) Deien perquè la fusta no s'avivés, si es volia guardar com llenya o per fer un mànec, una biga, un forcat, una gaiata o un puntal.
(11) Conten que algun any (1958, després de l'any del fred, 1956-57), algunes pageses varen arribar a plegar solades (olives del terra) fins i tot al maig, però era molt excepcional, i per això es recorda.
(12) Mena de granera feta amb botja raspallera, idèntic al raspall del batre.
(13) Pals fets de branques de ginebré.
(14) Ja de fabricació industrial: eren una mena de màns metàl·liques amb moltes puntes mig corbades, i el petit mànec de fusta.
(15) Quan se'n varen començar a veure a la Fira de Móra la Nova, que encara s'escau a finals d'Octubre. La fira era el lloc per on es modernitzava l'agricultura comarcal.
(16) El sarment podat en la primera podada de la planta. Cada cep en tenia dos o tres, de cards pares.
(17) Mena de destrals de doble fulla.