L'0FICI DE MASOVER: EL MAS DE LA FRANQUETA (PORT D'HORTA)

Pepa NOGUÉS i FURIÓ
Ecomuseu dels Ports
pepanogues@yahoo.es

Aquesta recerca es va iniciar fa uns cinc anys dirigida per l'antropòleg Joan Abella amb motiu de la preparació de l'exposició: "L'home i els Ports", que actualment es pot veure al Cap de l'Ecomuseu dels Ports. Durant el 2002, vaig fer una segona fase que va comptar amb un dels Ajuts per la recerca etnològica que otorga el Cosorci del Museu Comarcal del Montsià.

A. INTRODUCCIÓ

Lo Port estave habitat com un poble!
L'home ha habitat i transitat el massís dels Ports des de molt antic (s'han trobat restes ja a l'època de l'Epipaleolític) per tal d'aprofitar els seus recursos naturals o com a via de comunicació i transport de mercaderies de l'interior cap al mar, situats en un punt estratègic entre Catalunya, Aragó i València.
Els primers masos, segons la informació de què disposem actualment, s'estableixen als Ports a l'època medieval i s'estenen durant l'època moderna, sobretot des de finals del segle XVIII.
Cap als anys 1960 els Ports estan pràcticament deshabitats, només algun mas continua habitat permanentment o temporalment i la resta comencen un ràpid enrunament. Un cas molt curiós és el del mas de la Franqueta (situat al massís dels Ports dintre del terme municipal d'Horta de Sant Joan, a davant de l'Àrea Recreativa de la Franqueta). Tot i que van canviar les seues activitats principals segons les noves normatives i circumstàncies, la família de la Franqueta va continuar vivint al mas i actualment encara hi habiten dos germans solters, Joaquín i Miguel, que segueixen la forma de vida tradicional. L'observació de la seua forma de vida i la seua memòria oral ens permet conèixer com vivia la gent als masos en aquesta zona dels Ports des de mitjans del segle XIX. Són un testimoni viu de les formes de vida a la muntanya en aquesta zona.

B. QUÈ ÉS UN MASOVER?
Abans no s'anave al Port a passejar, s'anave a treballar!
Amb el canvi social i la posterior aparició del concepte de temps d'oci i el lleure, s'ha popularitzat l'ús de la muntanya com a lloc d'esbarjo: per relaxar-se, practicar esports, etc. Però, fins fa relativament poc temps i llevat de classes socials elitistes i sovint foranies, si la gent anava al Port era per a treballar. Alguns només s'hi estaven temporalment per realitzar una feina concreta o per utilitzar-los com a via de comunicació i altres s'hi estaven de manera permanent i tenien allí la seua casa: el mas.
Els MASOVERS són aquells que viuen en un mas (masovers ells i masoveres elles). En aquesta zona se'ls anomena així tant als que eren propietaris com als que estaven de mitgers (un tipus d'arrendament). El MAS és una unitat d'explotació familiar a partir del qual es desenvolupen diverses activitats relacionades amb l'explotació dels recursos propers, en aquest cas els de la muntanya. Així, la raó de viure al mas ve donada per la proximitat al lloc de treball.
Si bé l'ofici de masover no és un ofici en si mateix, sinó que inclou la realització de varis oficis, utilitzo aquest concepte per dos motius. D'una banda, per donar idea de l'existència d'una interrelació entre les diferents feines que es porten endavant al mas i entre aquestes i els membres de la família, els quals funcionen com una unitat de producció. Per un altre cantó, perquè aquest és el mot que hom utilitzava per a identificar-los i anomenar-los. Als que vivien al poble i la seua feina principal era de pagès, se'ls anomenava pagesos; als que principalment es dedicaven a la cura del ramat, pastors; als que feien carbó, carboners; però, a la gent que vivia als masos encara que fessin totes aquestes feines o es dediquessin principalment a una d'aquestes se'ls anomenava masovers.
Als Ports, el mas és en general un tipus de poblament dispers, encara que també es troben casos de petites masades (varis masos adossats). Tot i que disseminats, en la majoria dels casos els trobem agrupats en determinades zones, sobretot en les valls dels rius com passa en aquesta zona en la vall del riu Estrets i la vall del riu Algars. Cal diferenciar entre un mas i un maset que és més petit que el mas i s'utilitzava com a aixopluc estacional.
En general, els masos no tenen grans extensions de terreny; cal pensar que la majoria dels boscos pertanyien al comú. Viu gent treballadora i, en alguns casos, són gent vinguda de fora amb molt pocs recursos econòmics. Si hi ha grans propietaris, com el Don d'Arnes, viuen al poble.

B. EN QUÈ CONSISTEIX L'OFICI DE MASOVER?

Abans lo que et mantenies no ere com ara, que tot va en diners. Abans, lo que tenie menjar ho tenie tot.
Els masovers seguien l'anomenada economia tradicional, el model general del món rural al nostre país en aquella època. El seu sistema de vida era semblant al de la gent dels pobles, però més dur perquè les condicions a la muntanya són més extremes.
L'ofici de masover es basa en una família amb una activitat principal orientada a la retribució monetària i d'altres de complementàries destinades a l'autoabastiment o a tenir algun diner extra. Però, totes les activitats són importants per l'economia del mas. Aquesta es basava en l'aprofitament dels recursos a l'abast a través de la diversificació de tasques i l'ajust d'aquestes a la mà d'obra disponible. La diversificació d'activitats permetia optimitzar els recursos creant un cercle de complementarietat entre els diferents productes que dóna viabilitat econòmica a la vida al mas. Per exemple, el fem del ramat ajuda a créixer el blat que dóna de menjar als que cuiden el ramat i també dóna ordi i palla per alimentar els animals.
Sovint s'ha relacionat l'economia tradicional amb l'autosuficiència, però jo, almenys en aquest cas, prefiriria parlar de tendència a l'autoabastiment. Existeixen relacions comercials i, de fet, hi ha activitats destinades concretament a la remuneració monetària. Els masovers compren i vénen moltes coses i serveis, van a les fires, baixen sovint al poble, encara que hi havia un objectiu d'aprofitar els recursos i d'autoproduir del que poguessin.
Parlem de la vida a la muntanya, però no és una situació d'aïllament d'alta muntanya. Els masos tenien molta relació amb els pobles. El Mas de la Franqueta estava a 2 hores de camí d'Arnes i a 3 hores d'Horta. Cada dos setmanes baixaven a Arnes a comprar i vendre quatre coses i allí tenien una casa llogada per passar la nit.
L'ofici principal dels masovers era el de pastors i aquesta era la principal raó de viure als Ports, estar a prop de les pastures. Més endavant dedico un apartat a aquesta tasca per l'eix econòmic principal.
Els masovers també eren pagesos. La majoria del que conreaven es destinava a l'aliment de la família i els animals del mas, però també ho venien si havia excedent o tenien finques grans. Com hem dit, cultivaven blat, també conreaven alfars per al ramat i blat de moro per al matxo. Molts tenien ametllers, olivers, vinya i algun anouer. I, generalment, tots feien hort amb: pataques, tomates, fessols, remolatxa, cols, naps, carabasses... I dels productes de l'hort en feien conserves per a tenir-ne a l'hivern.
També feien altres activitats complementàries per l'autoabastiment de la família: posaven arnes per obtenir mel, tenien gallines, criaven un porc cada any (o dos segons el tamany de la família), alguna cabra per la llet... La caça també era una forma de proveir-se d'aliments: conills, esquirols, grilles, torts, turcassos... I alguns caçaven genetes pel valor de la seva pell.
A l'hivern, com que tenien menys feina de pastors i pagesos, ho combinaven amb altres feines: podien fer carboneres i produir carbó vegetal cremant fusta de carrasca, fer pega o quitrà, buscar i tallar llenya, buscar bolets... Si tenien possibilitat també anaven al jornal a tallar i rossegar fusta.
Els dies que plovia s'aprofitaven per endreçar les eines i, si eren manyosos, fabricar-se alguns utensilis per a ells o per a vendre: fer escales per a collir olives, batalls per les esquelles, sòcs, arnes, cadires de boga, cistells i banastes de vímet... A les nits, a la vora del foc, també feien aquestes artesanies.
Si s'havien de fer obres al mas, els masovers també es feien una bona part. Si eren importants, a prop del mas feien un forn de calç i agafaven pedra calcària del Port i per escalfament la convertien en calç que utilitzaven per arrebossar les parets internes del mas i fer els trebols. També feien ges amb el mateix sistema a partir de pedres de ges i, barrejant-lo amb arena del riu tenien una argamassa per a rejuntar les parets de pedra.

C. LA FAMÍLIA DEL MAS

Totes aquestes feines se les repartien entre els membres de la família del mas. La família és una unitat de producció; tothom treballava per al mas des de ben petits. Cada mas estava habitat per una família que formava una sola unitat econòmica, tingués aquesta més o menys membres. Generalment, són famílies extenses troncals i en el cas d'un mas més gran, extensa múltiple, és a dir, els iaios i dos matrimonis amb els seus fills.
El nombre de caps de bestiar que tenien, les terres que treballaven i el tipus d'activitats que realitzaven, depenia del seu patrimoni, del terreny de que disposaven i, també, del capital humà del mas en cada moment. Les feines es repartien entre els membres de la família segons l'edat i el sexe i els coneixements s'adquirien per transmissió d'una generació a l'altra.
Vegem l'exemple de repartiment de les tasques en la família del Mas de la Franqueta cap als anys 1940:
El pare és l'home més fort de la família i per això s'encarrega de les feines agrícoles que són les que requereixen més força física. És el cap de família i fa les compres importants: va a les fires i tanca els tractes de compra-venta d'animals, de terrenys,...
El iaio fa de pastor, una feina més relaxada i amb menys esforç físic.
La mare s'encarrega de les feines "domèstiques" del mas: netejar, rentar la roba, anar a buscar aigua, cosir, donar de menjar al porc i les gallines,
La mare s'encarrega de les feines "domèstiques" del mas: netejar, rentar la roba, anar a buscar aigua, cosir, donar de menjar al porc i les gallines, tenir cura dels corderets, feines a l'hort,...
La iaia ajuda en les feines del mas que requereixen menys esforç i més experiència: fer el menjar, les conserves, cosir, filar llana i fer mitja, salar pells...
El fill gran, des dels 7 anys acompanya el seu iaio a pasturar el ramat per ajudar-lo i donar l'avís si li passés alguna cosa.
El fill segon, des de petit, ajuda el seu pare en les feines de pagès per anar aprenent l'ofici.
L'altre fill ajuda sobretot en les feines de pagès perquè requereixen més mà d'obra, i també, de vegades, fa de pastor per a la família o per a altres.
Les filles ajuden la seua mare en les feines de pagesa i amb el ramat.

Hi ha feines temporals en determinades èpoques de l'any que requereixen a tots els membres de la família: la sega del blat o la recol·lecció d'altres fruits. En aquestes ocasions, si calia també llogaven jornalers o s'ajudaven entre els masos veïns. Quan els fills es feien grans també anaven al jornal per a altres, sobretot en les temporades de l'any de menys feina. Els masos més grans podien tenir un mosso tot l'any.
Cal remarcar la importància de l'ajust entre els recursos i la mà d'obra de la família. D'aquí el sistema de família troncal, en que només un fill es podia quedar al mas quan es casava, a no ser que l'explotació del mas fos suficientment gran. També quan minguava el capital humà es reorganitzava la feina. Per exemple, el compliment del servei militar o el reclutament en la guerra (la memòria oral recull la Guerra de Cuba i la Guerra Civil) suposaven un trasbals important. La falta de mà d'obra masculina afectava sobretot a la ramaderia. Solien traspassar-se temporalment els ramats i les dones, amb algun jornaler si calia, s'encarregaven de les tasques agrícoles sense deixar d'atendre les seves responsabilitats pròpies.

D. ELS MASOVERS COM A PASTORS

Com hem dit, la principal activitat remunerada dels masovers era la ramaderia. L'activitat del pasturatge canviava de lloc segons les estacions de l'any. A l'estiu, els Ports s'omplien de ramats que compraven el dret d'herbatge en les subhastes del "comú". Eren els ramats dels masos i també els de les zones baixes i de pastors d'altres zones. El pastor es passava tot l'estiu itinerant pel massís amb les cabres, dormia en corrals, masets, en coves, en balmes de pastor,... o al ras, i tenien algú que pujava a portar-los el menjar, moltes vegades la dona. Els del Mas de la Franqueta eren dels pocs que podien baixar a dormir al mas cada nit. Tenien una hora de camí fins el lloc on pasturaven i deixaven el ramat dalt en un lloc d'on no marxessin.
L'estiu és quan treballen més els pastors perquè intenten aprofitar tota la llum del dia perquè les cabres poguessin pasturar el màxim de temps possible. Els de la Franqueta treballaven de "nit a nit"; sortien prompte per arribar a les cabres quan despuntés el dia i estaven amb elles fins que es feia fosc. Cada dia canviaven el recorregut per tal de no esgotar les reserves d'herbes. Tenien 7 ó 8 llocs on pasturar i procuraven anar només una vegada per setmana a cadascun. A l'estiu pasturaven de cara amunt del mas, cap a les puntes altes, mentre que a l'hivern anaven del mas en avall a llocs més propers i també els donaven ordi i es reservaven es reservaven les clapes de les carrasques i els olivers que tenien a la finca del mas per quan nevava.
A l'hivern, el Mas de la Franqueta tenia pastures suficients per al seu ramat, però altres masos més petits o amb reveres molt grans, havien de fer transhumància cap a zones més baixes, és a dir, més càlides, on podien guardar les cabres a prop de les pastures; generalment a Prat de Comte, Alfara, Corbera d'Ebre i al Baix a l'Ebre. Cal tenir en compte que abans les nevades al Port eren més freqüents i fortes.

D.a. Composició del ramat dels masovers.

Són sobretot ramats de cabres perquè era l'animal que s'adaptava millor a les característiques geològiques i climàtiques dels Ports; tot i que els que venien de fora en transhumància al Port primaven les ovelles. La cabra s'adapta millor que l'ovella al fred, a la neu, al terreny rocós i abrupte i a les reserves de pastura al Port a l'hivern i quan està nevat. A més, el llop és més depredador per a les ovelles. Més minoritàriament, també hi havien ramats de vaques i bous.
El nombre de cabres de cada ramat oscil·lava entre els 80 i els 200 i variava segons el capital humà del mas. En el cas de la Franqueta, el moment que tenen més bestiar és quan els fills són adults. Es casen el fill petit i una filla i aquests han de marxar perquè el mas no és suficient per les dues noves famílies i els fills que encara resten al mas, però a la vegada, com que disminueix la mà d'obra es venen una bona part del ramat.
Amb el ramat de cabres es portaven també algunes ovelles per l'autoconsum, i també algun crestó. Si augmentava molt el nombre d'ovelles, havien de partir el ramat en dos i pasturar-les per separat; les cabres són més llestes i van per dalt, de manera que solten pedres que cauen sobre les ovelles i les podien malferir.
Per reagrupar el ramat, utilitzaven els CRESTONS. Aquests animals acudien cap al pastor quan els cridava, xiulant, i la resta de cabres els seguien. Els crestons portaven esquella i com que cadascuna té un so diferent el pastor sabia on estaven des de lluny. El pastor coneix molt bé el seu ramat. Tot i portar més d'un centenar de caps els podia diferenciar amb un nom a cadascun.

D.b. Comercialització.

L'objectiu econòmic era la cria de cabrits, o corders, per vendre'ls per la carn als carnissers dels pobles propers. Els mataven bastant més tard que ara; en alimentar-se només de la mare i d'herba tardaven més en fer-se grossos. En general, són els propis carnissers els qui pujaven al Port, visitaven varis masos i es quedaven el que els interessava. No es compraven a quilos sinó a tant per animal, normalment compraven el lot sencer que el pastor tenia disponible, i això feia que cada cop s'establiren debats de regateig entre pastor i carnisser que no sempre acabaven en tracte.
Els animals adults, fins que no eren vells no els mataven, i es destinaven al consum propi. Els crestons els mataven als 4 ó 6 anys. Era la carn més apreciada pels masovers que reservaven pels nens petits o pels malalts.
El pastor augmentava el seu ramat amb la reproducció del seu propi bestiar, deixant els cabritets, o els corderets en les ovelles. Però quan havien de començar o necessitaven augmentar molt el ramat en compraven: a les fires, a altres pastors,...

D.c. Concessió d'herbatge del comú.

Els pastors pagaven les herbes del comú al subhaster, que era qui comprava la subhasta en Tarragona i la revenia als pastors per nombre de caps i tipus d'animal: 1 vaca = 3 cabres = 6 ovelles; i d'aquí que 1 cabra = 2 ovelles.
D'altra banda, l'herbatge a les finques privades es pagava pel troç que cedien, amb diners o amb intercanvi de productes, per exemple a canvi de deixar el fem de les cabres.
El nombre de caps de bestiar que es permetia pasturar al comú s'establia cada any i variava segons les reserves i la política forestal. Afectava a tots els bestiars del Port: llanar, cabrum, vacú i al nombre d'arnes. Vegem algunes dades sobre el Port d'Horta: L'any 1901 es concedeix herbatge per a 1600 cabres i 2000 ovelles. D'aquestes, bona part són ramats foranis perquè segons l'amillorament de l'Ajuntament d'Horta aquell any hi havia declarades en tot el terme municipal 770 cabres i 1336 ovelles. El nombre de permisos tendeix a disminuir. Del 1931 al 1961 s'estabilitza en 400 cabres i 800 ovelles i l'any 1954-55, es comença a limitar el nombre de cabres que podien pasturar al comú per tal d'afavorir la reproducció de la cabra salvatge que estava en perill d'extinció. El 1957, al Port d'Horta s'elimina completament la subhasta per a cabres i només es concedeix permís per a 4 ramats de 50 cabres a quatre masovers, tres perquè tenien alguna minusvalia i un a canvi d'hospedatge al mas de gent de l'administració. Mentrestant es podien tenir ramats d'ovelles i els masovers que continuen canvien la composició del bestiar. Finalment, el 1961 es restringeixen totalment les subhastes de cabres, als 2 ó 3 anys també per a les ovelles i el 1966 es declara la creació de la Reserva Nacional de Caza de los Puertos de Tortosa-Beceite. Aquestes restriccions precipiten el procés de deshabitació dels masos perquè no poden explotar el principal recurs que tenien a la muntanya. Aquest procés, d'altra banda, segurament s'hagués anat produint igualment amb el temps pels mateixos efectes del canvi social.
El nombre de caps que havia al terme d'Horta també variava cada any. Hi ha un punt de fort augment de cabres: en el període 1900-1904 es passa de 491 cabres a 1159. Les dates coincideixen amb la tornada dels combatents de Cuba entre els quals hi havia masovers del Port, entre ells un del Mas de la Franqueta.

D.d. Problemàtiques dels pastors.

"Nevant i plovent se passaven les hores molt llargues".
A més a més de la pluja i el fred i la neu de l'hivern, hi havien altres situacions pesades en la seua feina. Per exemple, quan es posava malalta alguna cabra mentre pasturaven o tenia algun accident. Si veien que no tenia remei, la mataven i degollaven i la portaven als muscles fins al mas per poder aprofitar la carn. L'havien de degollar, treure-li la sang i les tripes, perquè no es fes malbé la carn. Un altre cas podia ser que se'ls perdés algun animal i no adonar-se'n fins arribar al corral i aleshores a l'endemà havien de repetir l'itinerari per recuperar-la. Però, el principal problema dels pastors era tenir cura dels DEPREDADORS: els llops i les aus de rapinya, àguiles, falcons, corbs i voltors.
L'últim de llop de Catalunya es va matar al Port d'Horta l'any 1935(1). Els informants de la Franqueta no han conegut haver llops al Port, però si que en tenien notícies de la seua existència fins principi del segle XX pel que els explica el seu iaio. En aquella època hi havia tants llops que a les nits havien de ficar els ramats en llocs tancats: coves, entrants a les parets dels cingles,... i, a més a més, encenien un foc a l'entrada per tal d'espantar-los. També deixaven a l'entrada un gos feréstec, hi havia gossos caçadors de llops, amb un collar amb puntes de ferro perquè els llops no el degollessin. Quan van desaparèixer els llops, els masovers varen augmentar el nombre d' ovelles.

D.e. L'equipament del pastor.

Les eines del pastor són molt senzilles. Els crestons que els ajudaven amb el ramat (més tard van utilitzar també gossos) que portaven esquelles i el seu equipatge personal: la gaiata, els sócs, el barret i penjant als muscles: el bot de vi, el dipòsit per a l'aigua i el calderonet a dintre del cabasset del calderonet. A dintre del morral portaven el ganivet i el menjar. Quan portaven el bot d'aigua es feien el dinar. Allà on el ramat s'estava una estona tranquil paraven a fer-se el dinar: una pataca, un grapadet d'arròs, un trocet de bacallà, una cabeça d'alls, alguna verdura o llegums segons l'època,... Si es portaven el dinar fet, el menú per a tot el dia podria ser: una truita a la francesa, una sardina, pa i un grapadet de figues, de nous o d'ametlles.
(1) Segons RUIZ-OLMO, J. i AGUILAR, A. Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Edicions S.L., Barcelona, 1995.

GLOSSARI

Batall: La peça en forma cilíndrica que fa sonar l'esquella. Sol ser de la tea (el cor) del pi.
Bót: Recipient de pell de cabra amb tap de canya per portar vi.
Cabasset del calderonet: Per transportar i protegir el calderonet. Fet de pauma (margalló).
Cabra: Els ramats dels masovers dels Ports solien ser de cabres. Les tenien per la cria i venta dels cabrits. Quan es morien, per velles o malaltia, la carn servia d'aliment i de la pell en feien bótes de vi, bots i peces de roba de cuir.
Cabrit: És el fill de la cabra. Els criaven per a vendre'ls i obtenir la principal remuneració econòmica per la seua activitat.
Calderonet: Recipient de metall per a transportar o cuinar el dinar.
Corder: És l'homònim del cabrit per l'ovella.
Crestó: És el mascle de la cabra blanca que de petit el capen per tal que es passi tota la vida menjant i fent-se gros i no perdi calories en altres activitats. Ajuden al pastor a reagrupar el ramat. Es mataven quan eren grans, als 4 ó 6 anys, i era la carn més apreciada de la dieta dels pastors. De la seua pell es feien roba de cuir, per exemple, el morral.
Cullera de pastor: L'angle entre la cullera i el mànec és més tancat, com un cullerot, perquè menjaven al calderonet que és fondo. Se la feien de fusta de boix amb uns gravats treballats al mànec.
Dipòsit: Recipient amb tap de metall per a transportar aigua (cantimplora).
Esquella: Es col×loca la ramat, sobretot als que fan de guia, per saber on estan encara que no els vegin.
Flaviol: El tocaven per entretenir-se en les llargues jornades. Se'l feia el propi pastor de canya.
Gaiata: Cada pastor té la seua fusta i mida preferida. Per a l'informant del Mas de la Franqueta la millor és la fusta de ratabuc.
Mardà o borrego: És el mascle adult de la cabra. Té un tancat per ell sol al corral. La seua feina és prenyar les cabres. No el treien molt perquè les seus embestides són molt perillosses.
Moltó: És l'homònim del crestó en les ovelles.
Morral: És la motxilla del pastor, la portaven penjada d'un muscle al costat. Solia estar feta de la pell d'una cabra o crestó.
Navalla: Solien portar dos navalles. Una de més petita per a pelar les pataques i una altra més gran per a encetar el pa i s'havia de degollar una cabra.
Ovella: Les ovelles les tenien en general per l'autoconsum (llevat dels darrers anys) de la carn i de la llana per a fer els "calcetins", els matalassos,...
Torrolla: És el passador de la cinta o collar que subjecta l'esquella al coll de l'animal. Solia ser de fusta de ginebre i li solien treballar algun dibuix.
Xoto: És l'homònim del mardà per a les ovelles.