LA DIVERSITAT DE DINÀMIQUES LOCALS EN L´OFICI DE PICAPEDRER. UN INTENT D´EXPLICACIÓ.

Josep Manel LLARCH i GARCIA
Antropòleg

Vam començar a interessar-nos pel món dels picapedrers en una població concreta, Ulldecona, des de finals del segle XIX a mitjans del segle XX, amb una combinació de circumstàncies pròpies d'aquesta localitat: pedra calcària, estació de ferrocarril, producció de moles per a molins d'oli, etc. Els interrogants plantejats per aquesta recerca ens van portar a fer algunes preguntes a picapedrers d'altres localitats: Borriol, Tortosa, Batea, Arnes, Flix i Ascó. Tot plegat, amb aquestes dades se'ns va anar dibuixant un esquema, com un mecanisme amb factors relacionats. La idea és trobar les causes de les diferències observades entre poblacions; destriar els factors clau d'entremig de la multitud de variables possibles.
L'ofici de picapedrer és un tema molt difícil de treballar, i no a causa de la gent de l'ofici, que sempre ens ha ajudat de la forma més amable i generosa. La duresa i la precarietat sovint han estat companyes de viatge al llarg de les vides d'aquests artesans. Tot i l'ocasional reconeixement social que han rebut com a menestrals amb habilitats evidents, la retribució econòmica ha estat generalment molt minsa. L'esforçat treball de sol a sol aguantant calors i fred, aigua i vent, els ha robat energia per a mirar de millorar de condició. La informalitat en les seves relacions amb l'administració ha caracteritzat aquest ofici: els professionals poques vegades es donaven d'alta, amb un de cada casa que pagués ja es considerava suficient; els permisos per a extreure pedra en finques municipals no solen reflectir la realitat ni en el volum de pedra ni en la seva qualitat. L'ocultació es justifica al·ludint a la migradesa dels guanys, sembla com si d'altra manera hagués estat inviable viure de la pedrera. Així els nostres picapedrers han deixat poca documentació administrativa i a més enganyosa. La documentació privada ha estat també mínima, fragmentària, desordenada i finalment destruïda en molts casos. La conservació dels objectes relacionats amb l'ofici no és gaire habitual, sovint s'han considerat escombraries en perdre la funció. La memòria oral és molt limitada i molts cops el record d'una vida tan dura ha deixat un record agre i hi ha gent que no en vol parlar per no haver de recordar.
Però totes les dificultats són salvables i quan la via directa és pobra en resultats (genera més preguntes que respostes) la via de la comparació és un bon ajut per a trobar les respostes. Des d'aquesta perspectiva comparativa, hem pensat que podríem trobar factors generals determinant les dinàmiques en cada localitat. La comparació és interessant perquè les diverses combinacions de circumstàncies, amb similituds i diferències, que són observables a les diferents poblacions donen un contrast que posa en evidència el paper que juguen factors concrets. Aquests factors els podem agrupar en tres àmbits:

• Les característiques físiques de la pedra
• La demanda
• El transport

Hem privilegiat com a indicador que relaciona aquests àmbits un paràmetre que anomenem grau d'especialització. L'especialització artesanal té el seu punt d'origen en la diversitat d'ocupacions que caracteritza al treball dels pagesos; ocupacions bàsiques que són l'origen de la major part dels oficis. El referent teòric que hem emprat és T. Shanin, el sistema de producció pagès. Una de les característiques de les unitats de producció pageses és la de no arriscar, no fer grans inversions de capital, això deriva de la prioritat màxima dels pagesos, assegurar la subsistència del grup domèstic, encara que sigui amb rendiments molt baixos.

Un pagès que s'autoabasteix dels elements de pedra que necessita a partir dels materials que troba en el seu entorn, suposa la inexistència d'especialització; però alhora, si es donen oportunitats de guany, la demanda de productes fets en pedra i l'accessibilitat d'aquest material podria dur-lo a especialitzar-se en la seva extracció i elaboració. En moltes poblacions la dedicació al treball de la pedra no ha estat la principal activitat i ni tan sols ha estat una activitat sostinguda de forma continuada en el temps. Les estratègies per a aprofitar les oportunitats de treball que es van presentant, compten sempre amb la possibilitat d'haver de deixar l'ofici a temporades o dur una activitat complementària que sol ser la de pagès.

Entenem així que l'especialització és una gradació de nivells que es basa en:

• La dedicació de temps al treball de la pedra
• El nivell tècnic assolit gràcies a l'aprenentatge

Ens trobem un sistema que podríem dir-ne de categories professionals, que varia molt d'un lloc a un altre però grosso modo els nivells d'especialització que podem diferenciar són, de menor a major:

• Pagesos, moliners i altres particulars que practiquen l'autoabastiment
• Constructors
• Bracers ocasionals de la pedrera
• Aprenents
• Desbastadors
• Picadors al fi

El grau d'especialització seria la resultant de la composició relativa dels diferents nivells presents en cada població en un moment donat.

Tornant als tres àmbits dels que parlàvem, trobem factors que destaquen de forma especial; descrivim seguidament els que hem considerat més importants per a les Terres de l'Ebre. En l'àmbit que hem anomenat "Les característiques físiques de la pedra" en destaquem la duresa:

La duresa de la pedra implica dificultat per a treballar-la. Simplificant molt la varietat de materials existents podríem fer tres grans grups: les arenisques, les calcàries i els granets i arenisques dures. A tall d'exemple, el factor duresa, en augmentar, afavoreix l'especialització perquè incrementa la dificultat i el temps i esforços que s'ha d'esmerçar per aconseguir la peça desitjada, de manera que gairebé tothom prefereix deixar-ho en mans d'especialistes. Podem suposar que una pedra més tova requereix un grau d'especialització més baix perquè molta gent s'atreveix a fer-se ells mateixos els elements de pedra que necessiten de forma autodidacta. Però per un altra banda una pedra tova de bona qualitat resulta molt interessant per a realitzar ornamentacions complexes de la mà d'artesans altament qualificats.
En l'àmbit que hem anomenat "La demanda" destaquem el factor distància a poblacions importants:
Les poblacions grans han generat sempre una demanda continuada en obres públiques i privades, monuments religiosos i d'altres. Sovint aquestes construccions i monuments inclouen elements ornamentals en abundància, de gran mèrit artístic, que demanen una habilitat tècnica molt important. Els artesans de la ciutat i les poblacions més o menys properes són estimulats a adquirir aquestes habilitats per a poder abastir aquesta demanda, de manera que assoleixen un grau d'especialització més alt.

L'aprenentatge, la transmissió de coneixements, és un factor bàsic en tots els oficis. El secretisme i la limitació de l'aprenentatge per a determinats membres del taller són medis de control d'una eficàcia absoluta. El resultat desitjat sol ser la dependència del treballador respecte l'empleador, mirant de limitar la competència evitant que es pugui establir pel seu compte, i també com a forma de justificar un sou més baix. Ara bé, com en el cas d'Ulldecona, podem trobar un mecanisme social que limita el nivell d'aprenentatge de tots aquells que no pertanyen la família propietària d'una pedrera, de manera que el grau d'especialització baixa en conjunt per la limitació en el seu nivell més alt.
En l'àmbit que hem anomenat "El transport" el factor vies de comunicació és fonamental:
La pedra és un material molt pesant (al voltant de 3 tones per metre cúbic) i això ha fet molt costós el seu transport, si més no fins l'adopció dels medis mecànics actuals. L'existència i el bon estat dels camins i sobretot, la proximitat a ports fluvials i marítims eren de gran importància. L'existència de medis de transport com el tren o un riu navegable també afavoreixen l'especialització perquè posen el producte a l'abast d'un mercat més extens. L'arribada del ferrocarril va afectar al mapa de la distribució de la pedra treballada, les poblacions amb pedreres properes a estacions de tren van adquirir una preeminència desconeguda fins llavors. Només en les dècades més recents el transport per carretera en camions ha arribat a desbancar al ferrocarril.
La ubicació de les pedreres de Montjuïc a tocar d'un port de mar va determinar l'exportació de les seves moles pels ports de la Mediterrània. El transport fluvial i per ferrocarril van determinar una distribució lineal de llarga distància. Els transports terrestres en carro seguien un model de distribució radial.

Un exemple dels efectes que els canvis en les vies de comunicació poden tenir el tenim en el cas d'Ulldecona i Flix. La pedra de Flix es va emprar en la construcció de la catedral de Tortosa, i pedra arenisca similar la trobem en els edificis més antics dels pobles riberencs. Aquesta pedra baixava en llaguts pel riu i era expressió d'un tràfic fluvial vigorós. A partir del 1868 la pedra d'Ulldecona disposa del ferrocarril per al seu transport i només cal passejar pels carrers de Tortosa per a veure la proliferació de façanes en aquesta pedra que a partir de llavors es dóna. És el reflex de la competència del ferrocarril amb la via fluvial.
D'altra banda la manca de vies de comunicació fàcils porta a l'autoconsum, és el cas, per exemple, dels pagesos de masos de la muntanya, que s'estimen més fer-se ells mateixos els rodets per batre el gra a les eres, de forma autodidacta, i així veiem rodets amb acabats toscos que un picapedrer d'ofici reconeix ràpidament com a fets per pagesos, de forma quasi despectiva perquè no segueixen les normes del bon fer de l'ofici que aquests menestrals tenen com a punt d'orgull professional. A Vilafranca del Penedès, per contra, la manca de pedra dura i la facilitat de les comunicacions van fer que els pagesos dels masos compressin rodets de batre fets a Ulldecona, que arribaven en tren.
A més d'aquests factors hi ha variables que poden modificar considerablement els resultats. La metal·lúrgia sempre ha tingut un paper molt destacat en el treball de la pedra. Jean Gimpel va calcular que el treball dels ferrers que feien el manteniment de les ferramentes dels picapedrers representaven un percentatge molt elevat del cost de la construcció d'una catedral. L'aparició de l'acer industrial a la segona meitat del segle XIX ha estat una variable de tipus històric cabdal en l'ofici. Els picapedrers van disposar de ferramentes més resistents amb les que poder treballar pedra dura amb una eficàcia molt major. Així tenim dos moments històrics ben diferenciats en que la relació entre la utilització de la pedra tova i la pedra dura canvia radicalment: la pedra tova perd bona part del seu avantatge comparatiu: la facilitat de ser treballada. Les distàncies en aquest sentit es veuen escurçades.