VIURE DEL RIU: ELS OFICIS RELACIONATS AMB EL MEDI FLUVIAL
Montserrat
BOQUERA i MARGALEF
Antropòloga
Fa una mica més de mig segle, les vores del riu i el mateix curs
fluvial eren constantment ocupades pels riberencs que hi acudien per les
raons més diverses: s'hi anava a buscar aigua, a rentar la roba,
a banyar-s'hi, a recollir petxines... Però, alhora, l'Ebre constituïa
el mitjà de vida de moltes persones. Hi havia, doncs, diversos
oficis, avui dia desapareguts, que es desenvolupaven totalment o parcialment
en el medi fluvial.
ELS LLAÜTERS
Els llaüts
(1) eren les veritables "estrelles" del
riu, embarcacions de poc calat i limitades dimensions, adaptades perfectament
a la morfologia fluvial. La seva capacitat solia oscil·lar entre
les vint i les trenta tones, tot i que n'havien arribat a existir de setanta
tones (2), i també de petits, de menys de
deu tones. Riu avall, el llaüt baixava empès per la mateixa
força del corrent; però riu amunt les coses es complicaven:
si no hi havia vent favorable i no es podien estendre les veles, s'havia
de recórrer a la sirga. La sirga consistia a estirar el llaüt
des de la vora a partir d'una corda que sortia de l'extrem de l'arbre:
si bé antigament s'havia fet amb força humana, a principis
del segle XX (cap a 1914) es va substituir per la força d'animals
de tir. La tripulació del llaüt estava composta per un patró
i entre tres i cinc peons (inclòs el "matxero", que s'encarregava
de l'animal).
Els llaüts varen transportar de tot; però, en els darrers
temps, als quals ens referim aquí, el tràfic es limitava
gairebé exclusivament al lignit de les mines de Faió i Mequinensa,
i al guix i ciment de les fàbriques de Benifallet. En aquests últims
moments, eren diverses les tripulacions de llaüts que, procedents
de poblacions d'aigües avall, havien d'anar a guanyar-se la vida
a Mequinensa o Faió.
Gràcies
a la premsa local sabem que, a principis de segle, a Tortosa hi arribaven
moltíssimes embarcacions carregades d'arròs procedent del
Delta. Igualment, sabem que, d'aigües amunt, baixaven olives i oli,
garrofes, fusta, maons, lignit, guix, ciment, adob animal, vi, ametlles,
llenya, palla... Els llaüts havien arribat a transportar cadàvers
cap a la població on havien de rebre sepultura. Molt més
normal era el tràfic de persones vives; funcionaven com una mena
de cotxe de línia per a anar a Tortosa o a altres poblacions i
els utilitzaven pagesos, seminaristes, comerciants, estudiants, capellans...
Els llaüters feien en més d'una ocasió de recaders,
complint encàrrecs de la gent dels pobles.
Hi hagué alguns intents de crear línies regulars (Mequinensa-Tortosa,
Ascó-Móra d'Ebre, Móra d'Ebre-Tortosa...), però
no tingueren gaire continuïtat. Els ordinaris, d'unes sis tones,
eren traginadors de queviures, una mena de mercats ambulants que congregaven
la gent dels pobles vora el riu.
Per tot això, la navegació amb llaüt és, de
llarg, el més popular de tots els aprofitaments relacionats amb
el riu Ebre. Contrastant amb la migradesa de producció escrita
sobre la resta d'aprofitaments fluvials, els llaüts "han fet
córrer rius de tinta"(3) (mai dit amb
més propietat). La visió que solen oferir els autors d'aquests
textos és una perspectiva romàntica i idealitzada, fins
i tot mitificada, de la figura i l'ofici de llaüter. Els llaüters
eren homes durs, curtits per la vida, que duien a terme una feina difícil
i perillosa, que tenien la possibilitat de veure món... Eren l'encarnació
de la masculinitat i tenien fama de malparlats i faldillers; els agradava
la diversió i el joc. Els patrons, sobretot si eren hàbils
en la navegació, es consideraven autèntiques autoritats
i dignes de respecte; ells anaven pel món amb aires de capità(4).
Podríem equiparar, doncs, els llaüters als "llops de
mar", als mariners que s'embarquen i realitzen viatges llargs, ja
que els estereotips atribuïts són molt similars. A la dona
del llaüter li corresponia el paper de patidora però soferta;
sovint, sobretot si feia mal temps o el riu anava crescut, s'apropava
a la vora per veure si tornava l'embarcació del seu marit.
A aquesta construcció social de la navegació fluvial en
autèntic mite no només hi han contribuït els textos
escrits, sinó que també la població local ens parla
dels llaüts en un to idealitzat i nostàlgic:
Deies: "Mira, ara pugen los llaguts!" I feia bonic, que pujaven un detràs de l'atre i, quan feia vent, pos ficaven les veles, en aquell arbre tan llarg, alt, i pujaven: Brrroooo! Brrroooo! A força del vent! (Josep Pedrola, Móra d'Ebre, 23/11/2000)
El mateix Artur Bladé, les obres del qual han transcendit més enllà de les Terres de l'Ebre, ens transmet una imatge plena de lirisme i melangia sobre els llaüts. També els llaüters sembla que feien el que podien per a alimentar els diversos estereotips que se'ls atribuïen; són famoses les seves escridassades a les rentadores que trobaven a les vores del riu:
Ja mos ahucaven [fer crits a algú per riure-se'n o molestar-lo] los llaguters, ja. "Ala, xertanes! -mos dien. Que hau robat les estovalles de Sant Martí [patró de la població!]!" "Lladrones!" -mos dien (...) "Calla, cotxino, què mos has de dir això a natros! Què ham de robar a Sant Martí gloriós!" (...) Mos venia una glopada d'aigua, que rentava una dona vella en natros al riu; li ve una glopada, li entra l'aigua pel pit, diu: "Ai, lo carnús! Que no veus que m'has banyat tota!" (Josefa Pegueroles, Xerta, 18/11/1998)
A vegades,
anaven més enllà de les paraules. Així, per exemple,
s'apropaven a la vora i, amb un rem o una barra, els prenien una peça
de roba. Molt més descarada fou l'acció que localitzem en
un judici de faltes de l'any 1880 a l'Arxiu de Xerta, segons el qual tres
peons d'un llaüt de Tivenys van passar per davant de Xerta ensenyant
"las partes pudentas". De totes maneres, els acusats van al·legar
que s'havien hagut de treure la roba per baixar a l'aigua a impulsar l'embarcació,
que se'ls havia encallat, i van ser absolts.
La seva aparença física sovint anava d'acord amb el seu
caràcter:
(...) era un senyor fornit, alt, amb un bigot d'aquells a lo kàiser, que impactava, no? I aqueste senyor li dien (...) Serafí de Torres. I... aquest senyor pues era patró de llaüt (...) Tenia (...) figura de capità de barco, no? (Josep Demattey, Móra d'Ebre, 17/06/2000)
No cal dir que tothom està d'acord en què els llaüters eren malparlats: "Sí, alguna paraulota dolenta sí que hi havie, sí" (Joan Videllet); "Ai! Cagon l'òstia i Déu... Allí sortie tot" (Agustí Cervelló). I, evidentment, com a homes durs que eren, els agradava la beguda. Tal com diu Bladé (1970: 94), preferien "el vi espès, negre i de grau":
Psit, hi havia hòmens valents allavons, eh? (...) Hi havia hòmens que es bebien més de mig litro de vi cada minjada. Hòmens grossos i valents! Son iaio de la dona mateix que anaven antes quan estiraven en lo coll... Aquell home en mig litro de vi diu que no en tenia per a res. (Joan Videllet, Benifallet, 10/06/2000)
Tant llaüters com no llaüters subratllen l'enorme duresa del treball dut a terme: s'havien de carregar grans pesos, es patia fred i calor, es treballaven moltíssimes hores, es passaven setmanes senceres fora de casa... Però els mateixos informants que enumeren aquesta llarga llista d'inconvenients, ens acaben parlant amb melangia dels temps passats i afegint que, si poguessin, tornarien a fer-ho. Vegem, primer, els inconvenients descrits per diverses persones de dins i de fora de l'ofici:
Era una faena molt pesada: mullat, fred, patir... (Joan Videllet)
Però ere..., ere molt cru. Hi havie vegades que marxàvem a les dos o les tres del dematí, en lluna. Aprofitaves la lluna, i el dia que... Lo dia que hi havie boira... (Agustí Cervelló, 75 anys, Riba-roja, 9/12/2000)
(...) pues si la gent del riu era una gent molt senzilla i... feien... una classe d'ofici que els presoners s'haurien estimat més estar en un altre puesto que anant al riu. (Enric Fabregat, Miravet, 13/8/2000)
Però era un mal treball. Era un treballar..., d'hivern era un treball criminal. Havien de dormir al riu, vaia! Havien de dormir dins el llagut però... sempre dins l'aigua. I encabat moltes vegades s'estacaven al mig del riu i en ple hivern havien de baixar a..., a traure el llagut allí on s'encallava, comprens? (Benito Piñol, Xerta, 20/07/1998)
Malgrat tot això, hi ha unanimitat d'arguments a l'hora de deixar ben clar que no els faria res tornar al riu:
Jo li haig de dir la veritat, si ara jo hagués de tornar al riu, jo hi aniria. Perquè, no sé, el portes a la sang i... tornaria al riu. (Enric Fabregat)
Però si ara a mi, deu o dotze, o catorze anys atràs, m'haguessen dit: "Se torna a formar, i s'ha d'anar a treballar!" Sense tapujos. Això és igual que un minero dalt d'Astúries: se'n moren, se'n maten; baix tancats, pobrets... I un pescador, què? O un mariner? Igual que això. Un mariner, si el traus de dins el mar, de pescar, què sap fer aquest home? (...) Estos mineros i estos pescadors, i tothom, lo qui està criat en una cosa... És una cosa que.., totes les coses han d'agradar (...) I a mi això m'ha agradat molt (...) I no ho sé si és que de petitet ja..., de petitet a casa sempre... Ho vaig viure això, dins de la família, com que ja tenia el iaio... Jo ja em criave... Jo ja arribave mon pare i ja anave a buscar el matxo... (Joan Videllet)
Destaquem
els arguments emprats per Fabregat i Videllet: tots dos posen l'èmfasi
en la transmissió hereditària de l'ofici, en el fet que
és quelcom que, per una banda, es viu a l'ambient de casa i que,
per altra, es porta a la sang.
Quan algú intenta legitimar alguna cosa, la sang és un recurs
fàcil que toca la fibra sensible i que serveix per explicar-ho
tot fàcilment. És la natura (la sang), la que serveix per
justificar un fet totalment cultural; a la nostra societat, les relacions
de parentiu s'utilitzen per a explicar i representar la pertinença
a altres grups molt més amplis que la família, arribant
fins al nivell de la nació. D'acord amb Dolors Comas (1996: 8),
els vincles de sang també serveixen per a marcar una continuïtat
entre passat i present. No ens ha d'estranyar, doncs, que els llaüters
sovint utilitzin aquest mateix argument per distingir la seva vocació
de la dels peons no vinculats a cap família llaütera, aquells
que no heretaven l'ofici i que solien dedicar-s'hi de forma més
temporal (si podien, ho deixaven per una feina millor). Casualment, aquest
col·lectiu no sembla que idealitzés tant l'ofici i eren
els que rebien menys beneficis econòmics de l'activitat.
El dubte que ens queda és si és una idealització
recent, producte d'aquella típica nostàlgia que se sent
vers un passat perdut que mai tornarà; o si, quan els llaüters
circulaven riu amunt i riu avall, hom els percebia ja amb admiració.
El cert és que alguns textos antics reprodueixen una visió
bastant idealitzada dels llaüts; així, per exemple, diversos
poemes i també textos en prosa dels diaris locals i de La Zuda
del primer quart del segle XX recorren a la descripció dels llaüts
(les veles desplegades, el soroll en desplaçar-se sobre l'aigua,
els crits dels llaüters, el so del corn...) per a ressaltar el lirisme
de l'entorn fluvial.
Però ni el factor econòmic (era una feina relativament ben
pagada) ni el fet que es tracti d'un ofici desaparegut semblen factors
determinants a l'hora de justificar la idealització de l'ofici.
La clau radica, paradoxalment, en la duresa del treball que havien de
suportar, element extremadament negatiu que acaba convertint-se en positiu,
és a dir, és precisament el fet d'haver reeixit en aquest
treball que els legitima com a persones capaces i dignes d'admiració.
A més de les valoracions directes, detectem la nostàlgia
del passat en tot moment al llarg de les entrevistes: quan ens parlen
de les relacions dins el grup, dels moments d'oci, de les bromes i competències
entre tripulacions... i, fins i tot, dels àpats. Els aliments que
llavors es consumien, avui dia solen tenir una valoració negativa
però, en canvi, ells recalquen com de bons arribaven a ser:
Sempre acostumbràvem a fer bacallà en suc: bacallà, quatre carxofetes, un ovet... (...) Però què bones que eren, xec! [les freixures] Ben estofadetes, una fulla de llorer que hi posàvem, una cabesseta d'alls, una picadeta... d'all i julivert i tot allò. (Joan Videllet)
Alguns dels episodis viscuts ens els expliquen amb particular èmfasi i emoció, amb els ulls espurnejant, i ens acaben posant la pell de gallina:
Pues natros davall Faió, una vegada -me'n recordaré sempre- durant vint minuts (mirats del rellotge del tio meu este) corríem tant com lo tren! Mira si corríem! Ojo, eh? Portàvem un canyó d'aigua davant així, eh? Lo Marijuana. (Joan Videllet)
Tot i que
per escrit costa molt més fer-se'n càrrec que si és
de viva veu, la idea que ens transmet és la d'un fet percebut com
a memorable, descrit com a excepcional i irrepetible; és precisament
aquesta excepcionalitat la que li confereix el valor que té.
L'exemple extrem de mitificació de la figura del llaüter l'encarna
Enric Fabregat Ramos, de Miravet, que s'ha convertit en una autèntica
estrella dels mitjans de comunicació comarcals i provincials (es
deuen haver publicat desenes d'entrevistes i reportatges que el tenen
com a protagonista), fins a arribar a sortir a TV3 i en algun llibre(5).
La seva aparença correspon a la d'un autèntic "llop
de riu": curtit pel sol, pantalons arremangats fins la "pantorrilla",
camiseta descolorida i caliquenyo a la boca. A l'hivern, complementa la
indumentària amb una gorra decantada sobre el cap i una caçadora
de cuir. Encara avui, es dedica a passejar gent en la seva barca, la "Verge
de la Cinta".
La consolidació definitiva de la imatge dels llaüters, molt
més enllà d'aquestes terres, l'ha dut a terme Jesús
Moncada. La seva novel·la més popular, titulada precisament
Camí de sirga, ha estat traduïda a multitud d'idiomes. Moncada
sembla incapaç de presentar-nos una realitat sense riu; tot i que
de vegades no sigui l'eix central de les seves històries, l'Ebre
hi apareix com un element present a la vida quotidiana de les persones,
que ajuda a donar sentit a la realitat i on s'esdevenen algunes escenes.
Els llaüters de Moncada s'aproximen força a tots els estereotips
i descripcions dels nostres informants.
Al final de Camí de sirga, Nelson és testimoni de la destrucció
de l'antiga Mequinensa per culpa del pantà: els seus records s'entrellacen
amb la visió dels llaüts podrint-se als molls. Al llarg del
relat, Moncada ha aconseguit implicar-nos de tal manera que gairebé
ens sentim part de la societat que descriu; és per això
també que aconsegueix arrencar-nos unes quantes llàgrimes
o, com a mínim, emocionar-nos, quan descriu la fi d'un ofici, però
també d'una forma de vida, d'una cultura, la cultura fluvial, que
havia durat segles. La melangia i la nostàlgia, doncs, s'apoderen
de nosaltres (i de qualsevol que llegeixi el llibre) i acabem fent nostre
el famós discurs de lamentació per allò que s'ha
perdut, característic dels informants. Segons Carme Abril (1995:
33-34), Moncada ha convertit en mite un drama personal, el fet que li
robessin els records de la seva infantesa. Ell aconsegueix eternitzar
un poble que "bullia sota les aigües" i és precisament
aquesta pèrdua la força motriu que l'impulsa a escriure
l'obra.
Tots aquests trets definitoris, reconeguts per tothom, delaten la consciència
que els llaüters conformen un grup cohesionat, amb una cultura diferenciada
i, fins i tot, amb un cert sentiment identitari. Aquesta idea és
reproduïda tant per la població en general com per part dels
mateixos llaüters; hom es refereix a ells com a "gent de riu"
o, fins i tot, "llops de riu".
Moltes de les famílies llaüteres complementaven o alternaven
diverses feines relacionades amb el medi fluvial: calafats, barquers,
pescadors, etc. Els Aparisi de Móra d'Ebre, per exemple, a banda
de llaüters, també feien de calafats; a més, es dedicaven
a transportar gent d'una riba a l'altra del riu amb una barqueta. Els
Campana, també de Móra, i els Fabregat de Miravet combinaven
la pesca amb la navegació. Igualment, els Mayor de Xerta havien
fet tant de barquers com de llaüters.
A Xerta existeix un carrer que condueix al riu, conegut com carrer de
l'Àngel o carrer del Riu, on vivia aquest col·lectiu de
persones que desenvolupaven oficis relacionats amb el medi fluvial, cosa
que constitueix una mostra clara de segregació i, per tant, d'identitat
grupal. En general, a totes les poblacions, aquells que vivien del riu,
se solien concentrar en carrers propers a la riba, prop del seu medi de
treball.
Els llaüters, sobretot els patrons, constituïen autèntiques
nissagues familiars, algunes de les quals, excepcionalment, arribaven
a tenir flotes de quatre o cinc llaüts. Al llarg de segles, generacions
i generacions s'anaven transmetent els coneixements de l'ofici i, normalment,
també la propietat dels llaüts. A Móra trobem els Algueró
i els Mauri; a Benifallet, els Blanquets i els Banyots; a Xerta, els Mayor;
a Miravet, els Fabregat... Hi ha qui és capaç de recular
fins a avantpassats ben llunyans; així, Enric Fabregat afirma que
ell és el setè llaüter de la branca familiar. Agustí
Cervelló es remunta al seu besavi ("reiaio") i ens explica
que anava fins a Saragossa.
En aquest context, la iniciació en l'ofici i, fins i tot, com a
patró, solia fer-se de ben jove, perquè el que interessava
era aprofitar al màxim la mà d'obra disponible. Així,
per exemple, Enric Fabregat ens va explicar que havia començat
als tretze anys; Joan Videllet, als disset anys. Francesc Mauri, de Tivenys,
també es va iniciar de molt jove, fent de peó: cuinant,
carregant i substituint el seu pare al timó quan aquest se'n cansava;
de totes maneres, ell no va arribar a agafar el relleu com a patró,
perquè al cap de quatre anys va haver de deixar el riu per culpa
d'una malaltia. Segurament el cas més precoç de tots és
Agustí Cervelló, patró als divuit anys, després
de dos anys d'aprenentatge al costat del seu pare.
La consciència de grup es manifesta també a través
de les rivalitats i la solidaritat: els llaüters ens parlen de tots
dos elements. Com és lògic, donat que intenten oferir-nos
la millor visió de la realitat, posen èmfasi en el darrer
element i tendeixen a reduir els confictes a simples anècdotes.
ELS
BARQUERS
Fa una mica
més d'un segle, en tot l'Ebre català només existia
un pont, i encara no era estable; ens estem referint al pont de barques
de Tortosa. De passos de barca en canvi, n'existien en gran quantitat;
Marcuello Calvín (1986: 308) en menciona un total de dotze per
a la zona catalana a la dècada dels anys 50 (Riba-roja, Flix, Móra
d'Ebre, Ascó, Benifallet, Miravet, Garcia, Xerta, Tortosa, Amposta,
La Cava i Buda), sense comptar els dos de Faió i Mequinensa.
En la majoria de casos, l'estructura de la barca de pas consistia en dos
llaüts, sobre els quals s'hi col·locava una plataforma. Per
tal que el corrent no se l'endugués, la barca estava subjecta a
la "gúmena", un cable molt gruixut que travessava el
riu a una certa alçada de l'aigua. Entre la barca i l'esmentat
cable n'existia un altre de més curt, anomenat "ramalet",
enllaçat a la gúmena per un sistema de politges. Els embarcadors
o ponts d'accés es desplaçaven en funció de l'alçada
del riu fins quedar al mateix nivell de la barca.
La barca de pas no utilitzava altra força motriu que el mateix
corrent del riu. En girar-se els timons dels dos llaüts (que es trobaven
units per una barra), el corrent del riu inclinava la barca; d'aquesta
manera, el corrent pegava de ple contra un costat dels llaüts, la
qual cosa, junt amb la retenció de la corriola i el cable de fixació,
provocava una resultant de forces que la traslladava de gairell cap a
la vora desitjada.
Avui dia existeix una sola barca que funciona exactament tal com ho feien
en el passat, constituïda per dos llaüts i amb plataforma de
fusta: la de Miravet. En altres llocs (Flix, el Delta) s'han construït
infraestructures de pas similars però funcionen amb motor.
En algunes ocasions, allí on el volum de trànsit era menor
(Xerta-Tivenys, Aldover-Bítem...), hi havia una sola embarcació
a rems que anava fent viatges. En aquests casos no es podia travessar
el riu en carro, només amb algun animal de càrrega. A Benifallet,
tot i que estava composta per un llaüt sol (sense plataforma), a
la barca hi pujaven animals de tir i persones i anava subjecta a una gúmena.
Però, en construir la carretera cap a l'estació del ferrocarril
de Val de Zafán (anys 40) i sorgir la necessitat de passar-hi carros,
es transformà en la típica barcassa de dos llaüts i
plataforma (Cots, 1996: 173-174).
La de Miravet també havia consistit en un sol llaüt amb gúmena.
Posteriorment, l'any 1946, la van traslladar per a poder-la unir amb la
carretera i la van convertir en barcassa. De totes maneres, és
més petita que les altres, ja que els llaüts que la sostenen
són només de quinze tones.
La majoria d'aquestes infraestructures de pas daten de moltíssims
segles enrere. Així, el primer testimoniatge documental de la barca
de Móra d'Ebre, Artur Cot (1989: 20) el troba en una escriptura
de l'any 1172. Igualment, el pas de barca de Xerta és documentat
des de 1241 (Sentència Arbitral de Flix, Col·lecció
de documents inèdits de l'Arxiu General de la Corona d'Aragó,
tom IV, Doc. LXI). De totes maneres, les barques han anat experimentant
canvis al llarg dels segles, tant pel que fa a la seva localització
com a la composició(6).
A cada pas hi havia un barquer, que era l'encarregat d'efectuar les maniobres
pertinents, tot i que a vegades l'ajudaven els mateixos passatgers. A
la majoria de pobles, els barquers eren arrendataris del servei, al qual
accedien per una subhasta que solia ser anual; en altres ocasions eren
empleats municipals(7).
I per tindre la barca, per poder passar el riu, pues a l'Ajuntament feien una subhasta. Hi posaven un deixò, un sobre tancat, i havies de dir: "Jo poso dos mil pessetes", per dir alguna cosa. Tu ne poses tres, pues aquest se quedava el pas de barca [el que oferia més diners]. (Carme Pegueroles, Xerta, 30/6/1998)
Idèntic
sistema feien servir a Móra d'Ebre (Sánchez i Solé,
1997: 145). A principis de segle, les poblacions que anunciaven la subhasta
del seu pas al Boletín Oficial, de la qual cosa se'n feia ressò
la premsa local, eren Miravet, Benissanet, Móra, Riba-roja i Tivenys.
D'acord amb Cot (1989: 56), els arrendaments de les barques eren documents
acuradament redactats que calia observar rigorosament en cadascun dels
seus articles.
Evidentment, un pas de barca era molt més inestable que un pont,
i quedava subjecte a condicionants de tot tipus, sobretot a les inclemències
meteorològiques i a problemes tècnics. Si el nivell del
riu era massa alt, per exemple, les dues ribes quedaven incomunicades.
Aquestes aturades eren greus en cas de barques amb molt de trànsit:
Después de unos dias de quedar interrumpida la comunicación de carros entre Mora y Mora la Nueva, vuelve á pasar la barca con algunas dificultades, y no sin peligro de personas y caballerías. (Diario de Tortosa, 18 febrer 1902, núm. 6.139)
Al costat
dels passos de barca, hi havia qui oferia alternatives més ràpides,
a canvi de diners, per travessar el riu. A Móra d'Ebre, per exemple,
el pare de Teresina Aparisi passava cap a l'altre costat, amb la barqueta,
la gent que volien anar a la platja fluvial a banyar-se. A Benifallet,
Cots (1996: 175) ens parla d'un home ja gran, el coco Pilarita que, a
canvi d'una mòdica quantitat, transportava la gent d'un costat
a l'altre; així s'estalviaven un bon tros de camí i haver
d'esperar la barca.
A diferència de l'ofici de llaüter, que ha estat sobreidealitzat,
el de barquer no sembla que els informants el tinguin en gaire bona consideració;
tots coincideixen a assenyalar que era una feina dura i també perillosa.
I és que, en principi, la barca funcionava de sol a sol però,
si algú ho demanava, el barquer tenia l'obligació de passar-lo
a l'hora que fos:
De sol a sol sempre fèiem però, bueno, si venia un cas d'una urgència pues, escolta, havies d'anar... Sí, naltros érem aquí, tocaven a la porta i au! Ja sabíem... Però te donava una ràbia en esta hora quan cau lo sol! (Carme Pegueroles)
A l'hivern, sobretot a les primeres i darreres hores del dia, no sembla que fos gaire agradable travessar el riu, ni per al barquer ni per als que havien de fer-ho:
(...) hi havia moltes dones llogades [per a anar al tros a plegar olives] i mos ajuntaem a la barca, al matí a les cinc..., a les cinc havíem de passar. Segons com, havíem d'anar lluny en un carro i en l'amo (...) I eren sis u set dones o vuit; totes passaem. I el barquer ja tinie el foguet ancès a la barca. Allí hi tinie com un fogó i..., i, com no li calie comprar la llenya, perquè cada camí que passae un carro ple de llenya... N'hi dixave buscalls al barquer. I ell portae encenall, romer, un romer per a que pugués encendre-ho al matí. I tot lo voltant del foc los hòmens i les dones..." (Teresa Aguilar, Riba-roja, 7/7/1999)
Aquest fragment
ja ens indica un important component de sociabilitat del pas de barca,
que no podem oblidar: era un lloc de trobada, de converses, d'intercanvi
d'informacions... Per una banda, hi havia la gent del poble que ja es
coneixia però, per l'altra, hi passaven forasters o gent de poblacions
veïnes que podien donar notícia d'esdeveniments ocorreguts
més enllà de l'àmbit local. Fins i tot hi havia qui,
sense intenció d'anar enlloc, s'apropava fins a la barca amb l'ànim
de trobar-hi coneguts i una estona de xerrameca.
L'ofici, igual que en els altres casos que hem vist, solia ser hereditari.
Així, Bladé (1970: 102), ens explica que a Benissanet hi
havia tres o quatre dinasties de famílies barqueres que s'anaven
rellevant. Igualment, Carme Pegueroles ens diu que el seu avi ja era barquer
però que, segons els anys, el resultat de la subhasta era favorable
al "tio Enrique" (Enrique Mayor), que competia amb ells. Joaquim
Mars, d'Aldover, en canvi, ho va heretar del seu seu sogre (Villamón
i Aliern, 1997: 130). En general, eren "gent de riu", que desenvolupaven
també altres oficis relacionats amb el medi fluvial (pescadors,
canyissers i, fins i tot, llaüters).
A Miravet, en canvi, almenys en els darrers anys, l'ofici no ha esta hereditari:
Cap de tots los barquers que hem estat aquí a la barca, cap de tots, hem tingut cap lligam familiar. Que jo sàpiga mai hi ha hagut..., mai ha passat de pares a fills. Sempre ha sigut pues gent..., gent que ho ha volgut agafar. Lo que passa que normalment solien ser de Miravet, a part de..., de un de l'Ametlla... (...) Es va casar aquí dalt i allavons va agafar la barca ell. I jo que sóc de Móra. (Ferran Roca, Móra d'Ebre, 2/4/2000)
No cal dir
que tots els barquers eren homes, perquè es requeria una considerable
força física i perquè els models de conducta imperants
no haurien permès que una dona se n'ocupés. El cas de Mercedes
Verdera, a Xerta, era excepcional: ella mateixa remava i conduïa
la barca fins a l'altra riba. En aquest cas, la seva actuació quedava
justificada pel fet que va ser abandonada pel marit i, davant la manca
de qualsevol altre home adult (el seu germà era molt jovenet i
el pare massa gran), havia de tirar endavant l'economia familiar. Abans
que això succeís, ella ja havia ajudat el seu pare amb la
barca, motiu pel qual tenia un bon domini de les embarcacions i del riu.
Pel que sembla, el de barquer no és un ofici altament especialitzat
i qualsevol persona s'hi pot dedicar després d'unes hores d'experiència;
com diu Ferran Roca, barquer de Miravet durant uns quants anys, "en
dos dies vaig ser barquer professional". En canvi, en el cas de l'accident
del pas de barca de Flix, esdevingut als anys 40, hom considera que un
dels factors determinants fou la inexperiència del barquer.
Per altra banda, també sembla clar que se n'aprèn molt més
amb l'experiència quotidiana que no pas a través de la informació
que es pot rebre d'un altre:
(...) és lo que dia..., lo que dia el barquer vell (lo barquer vell, que va estar vint-i-tants anys), dia que cada dia n'adeprenia. I és..., és veritat. No fas mai una barcada igual, no? Amarrar i tot això, més o menos; però cada dia ho fas diferent, cada vegada. (Vicent Benaiges, Móra d'Ebre, r. Miravet, 26/8/2000)
Aquesta idea enllaça amb una vella premisa que constaten sovint els informants, segons la qual el riu sempre canvia; lògicament, qualsevol modificació del comportament del medi fluvial farà que el viatge es desenvolupi d'una manera o d'una altra.
ELS
PESCADORS
Al costat
d'aspectes com la navegació o els passos de barca, que han merescut
obres completes, la pesca a l'Ebre és, sorprenentment, una gran
desconeguda. Tret d'alguns estudis sobre el Delta, gairebé ningú
(ni tan sols erudits locals en llibres de caràcter general) ha
dedicat la més mínima atenció a descriure aquesta
rica activitat, que havia arribat a desenvolupar un paper molt important
en algunes poblacions riberenques.
Al segle XX, la pesca professional a l'Ebre es pot considerar gairebé
extingida. La majoria de pescadors encaraven l'activitat a l'autoconsum,
tot i que alguns venien, de forma més o menys esporàdica,
el peix que obtenien.
Com a pesca professional entenem aquella activitat destinada a obtenir
captures en grans quantitats i a comercialitzar-les després, i
que requereix una dedicació a temps complet del pescador (durant
la temporada de pesca). Els únics pescadors que podem incloure
dins aquest grup són els de madrava de Tivenys, tot i que sabem
que amb anterioritat s'havien practicat sistemes de pesca similars a Xerta
i també a Tortosa.
Segons els diccionaris i textos sobre pesca, la paraula "almadrava"
serveix per a designar una xarxa fixa (és a dir, que es deixa calada),
de grans dimensions, i que s'utilitza per a capturar vols de peixos migradors.
En el nostre cas, malgrat anomenar-se de la mateixa manera (la variant
local seria "madrava"), la gran diferència radica en
què la xarxa és mòbil, és a dir, que s'arrossega(8).
A més, per extensió, a Tivenys es fa servir el terme no
només per a referir-se a l'art de pesca, sinó també
a la unitat de producció (conjunt de pescadors); quan els pescadors
parlen de "la nostra madrava" es refereixen a tos aquells que
pescaven.
Aquest tipus de pesca estava encarat a la captura de la saboga, peix migratori
que remunta el riu i, en trobar l'obstacle de l'Assut i no poder-lo superar,
s'acumula allí. La pesca de l'esmentada espècie a l'Ebre
es remunta a molts segles enrere; ja Despuig (1975 [1557]: 148) descriu
un sistema de pesca que sembla coincidir amb el que ens ocupa, malgrat
que ell l'anomena peda.
Fa un segle, pescaven a l'assut de Xerta-Tivenys una colla de madraves:
unes quantes a Xerta i la resta a Tivenys; el Correo de Tortosa del 30
de maig de 1900 arriba a parlar de trenta madraves. Pel que recorden els
nostres informants i pel que han sentit dir, a Xerta es devia plegar de
pescar cap allà als anys 20. A l'època que podem abraçar
gràcies al record dels informants, ja només pescaven tres
madraves: dues molt a prop de l'Assut i una altra més avall, pròxima
a Tivenys. Les madraves de dalt van plegar fa uns trenta-cinc anys, però
la de baix ho va fer abans, deu fer-ne uns quaranta o quaranta-cinc.
Un requisit
imprescindible per a poder dur a terme aquest tipus de pesca és
l'existència d'una platja perquè la xarxa, que és
tirada des de la barca, ha de ser recollida des de fora. La platja de
dalt era de dimensions considerables però la de la madrava de baix
era molt petita; per això, només que augmentés una
mica el nivell del riu, es feia impossible pescar. La part oposada a la
platja, en canvi, havia de ser profunda, és a dir, la barca havia
de poder arribar a una zona fonda, que és on solen concentrar-se
les sabogues.
La xarxa de les madraves de dalt era molt gran: uns dos-cents metres d'ample
per vuit o nou d'alçada; la de la madrava de baix, en canvi, era
de mides més discretes. La part de dalt portava suros i la de sota
ploms, de manera que aquesta xarxa formava una paret vertical que abraçava
gairebé tot el riu. La malla era poc espessa, motiu pel qual no
es capturaven peixos excessivament petits.
Aquestes enormes xarxes estaven dividides en peces. A la madrava de Benet
(9), cadascun dels socis tenia unes quantes peces i cada setmana en portava
una: es canviaven setmanalment per a deixar-les eixugar bé (si
no, es podrien) i reparar els petits desperfectes causats per l'ús
diari. A la de Porres, ell era el propietari de totes les peces, perquè
els llogats no aportaven xarxes, per això tampoc rebien una part
dels beneficis de les captures, sinó una quantitat fixa.
En un principi, la xarxa era de cànem i els pescadors, a base de
moltíssima paciència, se la feien ells mateixos amb l'ajut
d'una agulla i una mida (rectangle de fusta per a mesurar la separació
entre fil i fil). De fet, les peces s'aprofitaven molt: tots els pescadors
sabien remendar (amb més o menys gràcia) i ells mateixos
o, si de cas, alguna dona de la família, reparaven els forats.
Però va arribar un moment en què aquestes xarxes velles,
aprofitades i reaprofitades, ja no donaven per més. Llavors, gairebé
a les acaballes de la pesca, es va introduir la xarxa de niló,
que no es feia a mà sinó que es comprava feta i que no calia
patir per assecar-la perquè no es podria.
A la barca
(anomenada muleta) hi anava una persona que tirava el fil (xarxa) i una
o dues que remaven; arribava fins a l'altra banda del riu i anava baixant
a mesura que es desplegava la xarxa. Una vegada completava el tomb, girava
ràpidament altre cop vers la platja; en aquest itinerari, en total,
la barca recorria uns vuit-cents metres. Mentrestant, la resta de pescadors
anaven baixant per la vora i estiraven l'altre cap de la xarxa. Les sabogues
quedaven totes acumulades al final i s'extreien. Per últim, es
plegava la xarxa, es carregava altre cop dins la muleta i ja es podia
tornar a començar.
Aquest procés, que s'anomenava tirada o vol, venia a costar una
hora i, si les captures havien estat escasses, es descansava mitja hora.
En ser dues madraves (a la banda de dalt) a repartir-se els recursos,
s'establien torns: una tirada uns, una tirada els altres. Era una forma
lògica d'apropiació de l'espai comunal que havien acordat
per tal d'accedir-hi en les mateixes condicions.
Així, doncs, entre vol i vol els pescadors tenien aproximadament
una hora i mitja lliure per a dedicar-se a altres feines. La majoria d'ells
eren pagesos i aprofitaven aquesta estona per a apropar-se a l'hort i
fer alguna cosa, de forma que la pesca constituïa una font d'ingressos
complementaris a l'agricultura. A la madrava de baix era diferent: només
es podia pescar a determinades hores del dia (quan el magenc deixava lliure
la platja) i les captures eren menors. Es feien menys tirades i variaven
en funció de les condicions del riu i de l'abundància de
peixos.
Els pescadors de la madrava compartien el dinar i la migdiada. A la platja
hi tenien una petita barraca on hi guardaven els estris de cuina i altres
coses. Menjaven bastant millor que la resta de gent del poble en aquell
temps, cosa que els atorgava la fama de llépols: es feien bons
arrossos amb conill i marisc, bevien anís i cafè..., privilegis
impensables per a la majoria a l'època de postguerra. Generalment,
hi havia un membre de la madrava que era el que s'encarregava sempre de
fer el dinar, anomenat "ranxero".
Les mateixes esposes o mares dels pescadors solien ser les encarregades
d'anar a vendre les sabogues al poble, però proporcionalment eren
poques les captures que es quedaven a Tivenys, sinó que existien
distribuïdors que les transportaven (en un principi en carros, bicicletes
o animals i, més endavant, en camions) i venien fins a llocs prou
llunyans: Benifallet, Bítem, Gandesa, Tortosa, Horta, Miravet,
Móra, Corbera... i, fins i tot, part del Baix Aragó. Els
mateixos pescadors de la madrava de Benet transportaven les sabogues fins
a Xerta, primer en barca i després per un camí amb el sac
al coll; allí hi havia un distribuïdor important que les portava
fins al Baix Aragó.
A les madraves compostes per socis, el "llistero" era el que
anotava i sumava els diners recaptats en una llibreta, i el tresorer o
caixer el que guardava aquests diners, que diàriament es repartien
a parts iguals entre els madravers. Malgrat que la tendència era
vers l'igualitarisme (o aquesta és la idea que els pescadors intenten
transmetre'ns), hi havia un cap, anomenat per ells "jefe", que
ostentava una certa autoritat, basada en la seva major experiència,
en el fet que s'encarregava de tractar amb els distribuïdors i que
era qui decidia com muntar la xarxa.
La pesca amb madrava estava enfocada gairebé exclusivament de cara
a la saboga, però això no vol dir que, de forma més
o menys accidental, no s'agafessin altres espècies. L'estacionalitat
migratòria d'aquesta espècie condicionava la temporada de
pesca, que durava entre tres i quatre mesos: es començava cap a
mitjans de març i s'acabava a finals de juny-principis de juliol.
Semblantment als llaüters, els pescadors de madrava ens ofereixen
una valoració molt positiva del treball que desenvolupaven:
Però jo, sempre ho he dit, lo temps que he passat millor de la meua vida ha sigut quan peixcava. Los dies, los tres mesos estos me passaven volant, era distret. M'agradava, ai! si m'agradava. (Josep Piñol, Tivenys, 14/2/1996)
(...) t'ho passaves molt bé, allò per mi eren unes vacacions! (Joan March, Tivenys, 4/3/1996)
De vegades,
però, en els seus discursos se'ls escapen alguns inconvenients
de la pesca: s'hi dedicaven moltíssimes hores; l'olor de peix no
se la treien del damunt en tota la temporada; havien de portar els sacs
de sabogues a l'esquena fins a Xerta, mentre els regalimava tot el suc;
es pescava tant si feia fred, com vent, com si plovia...
En general, els pescadors se sentien admirats. Els darrers anys, la pesca
amb madrava constituïa una mena d'espectacle turístic i, fins
i tot, hi havia qui anava a veure-ho:
(...) perquè inclús venia gent forastera i es quedaven..., allò gent de Barcelona que, claro, es quedaven al·lucinats. Ho fotografiaven. (Berta Sanz, Tivenys, 12/3/1996)
La gent del poble arribaven a envejar el fet que vivien (i menjaven) una mica millor que la resta:
(...) minjaves bé, llepolejaves una mica, a casa pues donava per a també poguer viure bé. S'acabava la peixquera, segons com, si no hi havia collita, pues passaves l'any com podies allavons. (Josep Piñol, Tivenys, 11/3/1996)
L'atribució de valentia i coratge que hem vist en el cas dels llaüters també la trobem aquí, tot i que en molt menor grau:
(...) desde luego no sé com i ell no sabia nadar, anava per estos rius, en rius grossos i no sabia nadar. Era gent de coratge. (Salvador Beltran, Tivenys, 4/3/1996)
En resum,
doncs, els pescadors es refereixen amb nostàlgia a aquells temps
passats. El més probable és que hi hagi hagut un procés
de construcció ideològica en què els aspectes més
negatius han quedat relegats a un lloc secundari i s'ha tendit a augmentar
el protagonisme dels elements positius. No descartem, però, l'existència
ja d'un sentiment d'admiració per part dels riberencs envers els
pescadors, la qual cosa augmentava la seva autoestima.
Entre els pescadors de Tivenys es detecta, encara avui, un cert sentiment
de pertànyer a un col·lectiu concret, tot i que en un grau
no comparable al dels llaüters. També sembla que la gent ho
percebia així:
Ja mos coneixien, tota Xerta mos coneixia, tot Bítem i tot Benifallet. A Xerta mos dien los sabogueros: "Xica, mira, passa el saboguero" [imita una entonació aragonesa] (…) A Bítem mos dien los madravers. (Óscar Beltran, Tivenys, 12/3/1996)
Els llaços d'amistat entre ells, sobretot entre els que pertanyien a la mateixa madrava, han perdurat fins l'actualitat. Precisament en oposició als llaüters, ofici de malparlats, els madravers destaquen les virtuts de la seva feina i s'autodefineixen:
SB: Era
una professió..., era una professió rara [els llaüters].
OB: I mal parlada. De déus i hòsties i caps de déu
i la puta que et va parir.
JM: Sí, se barallaven... Era una professió dolenta.
I els pescadors no?
TOTS TRES: No!
OB: No, natros no. Natros vivíem però aplacerats.
JM: No teníem cap..., cap mala...
SB: No, aquella gent, com treballaven forçats...
OB: Mira, només cal vore l'amistat que hi ha. (Óscar Beltran,
Salvador Beltran i Josep Mauri, Tivenys, 12/3/1996)
El que és
indiscutible és que a les estones de lleure s'ho passaven bé
junts. Els dinars, certament, hi contribuïen, però el que
recorden amb més "orgull" els pescadors són les
bromes, entre ells i també amb altra gent. Sobretot els madravers
més grans tenien el costum de gastar bromes als joves, algunes
de les quals arribaven a ser bastant pesades. També n'eren víctimes
els pescadors de salabre i, sobretot, la seva víctima preferida
era la tia Maca, peixatera corpulenta a la qual agradava la beguda.
La pesca amb tir, que només hem localitzat a Aldover i Xerta, utilitzava
una barca i una xarxa de dimensions considerables per a pescar sabogues
i altres peixos gràcies a la tècnica del ròssec.
Dins la barca hi anaven dues persones: una que remava i l'altra que aguantava
un cap de la xarxa. L'esmentada xarxa, amb suros a la part superior i
ploms a la inferior, formava una paret vertical; per un extrem era sostinguda
per una boia o suro i, per l'altre, pel pescador que es trobava a la barca.
D'aquesta manera, a mesura que la barca s'anava desplaçant, la
xarxa també ho feia, "escombrant" el riu i atrapant els
peixos que havien quedat acumulats; el procés s'anomenava, igual
que en la pesca amb madrava, vol. La tècnica, doncs, era relativament
similar a la de la madrava; la principal diferència radicava en
què en aquest darrer cas un dels caps de la xarxa era estirat des
de la vora. Les espècies capturades eren també les mateixes,
essent igualment la saboga la captura principal.
En l'esmentat sistema de pesca, no es pot parlar pròpiament d'ofici,
ja que la pesca constituïa una forma d'obtenir ingressos extra, que
es duia a terme en combinació amb la feina quotidiana i que no
perseguia ni grans captures ni grans beneficis. Tampoc els pescadors semblen
tenir consciència d'ofici, a diferència dels pescadors de
Tivenys, que s'autodefineixen com a "madravers". La unitat pesquera
estava composta per dos individus, generalment de la mateixa família
(pare i fill, per exemple). Si no pertanyien a una sola unitat familiar,
es repartien els beneficis en parts iguals. Les esposes, mares, sogres,
germanes... dels pescadors eren les que s'encarregaven de la venda del
peix, mai en un radi d'acció gaire ampli (com a molt, arribaven
fins a Tortosa o Roquetes).
Pel que fa a les tècniques de pesca no professional, són
variadíssimes. Probablement l'art més popular és
el salabre (conegut a la Ribera d'Ebre com a vandovella o mandovella);
el procediment de pesca consistia a situar-se en una barca o, més
generalment, sobre alguna roca de la vora i anar cullerejant fins a capturar
el peix. Altres arts de pesca, en les quals no entrarem, eren el bertrol
(o bentrol), l'emborinada (o embolitxada), l'anguilera, el canyís,
el palangre i també diferents xarxes. Una altra tècnica,
totalment il·legal però que ens consta que alguns dels nostres
informants van fer servir, consistia a agafar un petard i llençar-lo
dins el riu.
Aquesta llarga llista d'arts de pesca ens ve a demostrar que rara era
la casa on no es menjava peix de riu freqüentment, perquè
la gran varietat d'opcions per a obtenir-lo feia que tothom pogués
dedicar-se a la pesca. De fet, s'havien arribat a pescar llampreses amb
la mà coberta per un mitjó i anguiles amb un barret; la
cosa no podia ser, doncs, més fàcil. Fins i tot s'havien
desenvolupat arts de pesca a partir de la imaginació personal de
cadascú; així, ens consta que a l'assut de Xerta-Tivenys,
algun espavilat va posar en pràctica el que la gent de la zona
anomenava "la pesca amb màquina". L'enginy consistia
en una barca amb un torn que l'aigua mateixa feia voltar; aquest torn
portava dues bosses, una dalt i una altra baix, que, en girar, capturaven
els peixos i els abocaven mitjançant un tub fet de canyes directament
dins la barca.
Tret de la pesca amb madrava i amb tir, la resta no solia estar encarada
a la comercialització i, per tant, no podem considerar-la un ofici.
Ara bé, a Tivenys, per exemple, hi havia una quantes famílies
que comercialitzaven les captures de la pesca amb salabre. Semblantment,
a Miravet, els Fabregat també es dedicaven a vendre el peix i pescaven
amb tot tipus de tècniques: bentrol, palangre, salabre, xarxa...
Igualment, a Riba-roja, hi anaven els de Flix a vendre anguiles. Pel que
sembla, entre totes dues poblacions, hi havia un indret on se'n pescaven
moltes:
A vegades aquí a l'acera venia una dona de Flix i pujave, que el seu home ne sabie molt de pescar anguiles. I pujave aquí, s'assentave aquí a l'acera i les venie a talls (...) (Teresa Aguilar)
Al costat dels pescadors autòctons, ens consta que al llarg del temps es van produir algunes onades de pescadors estrangers que venien a la recerca de caviar. De fet, el peix ni tan sols se'l quedaven, sinó que el donaven a la gent del poble:
I este peix només aprofitaven los ous, que era lo caviar. El demés peix pos lo que ells tenien amistat lo donaven i aquella gent lo venien. Perquè este mateix que et dia que pesava dos-cents i pico de quilos lo van tallar... Lo tio Enrique lo van tallar tot allí (...) a l'Era. Van fer un bando i, mira, la gent a comprar. (Ramon Benet, Xerta, 30/6/1998)
El sistema
consistia a tirar una corda de vora a vora de riu; aproximadament cada
pam, hi havia penjat un ham de dimensions considerables. L'estacionalitat
migratòria de l'esturió (només puja al riu des del
març fins al juny) condicionava l'activitat pesquera. Les persones
entrevistades, tant de Xerta com de Tivenys, recorden les darreres visites,
que devien produir-se cap allà als anys 50. Tots ells coincideixen
en què aquests pescadors eren russos i, malgrat les poques captures,
el negoci els sortia rentable.
A grans trets, podem afirmar que tot el peix que es pescava es menjava.
Els riberencs no tenien manies i la majoria recorden amb nostàlgia
el temps en què es consumia peix de riu. En les seves entrevistes,
ens descriuen la forma de preparar-lo amb tal profusió de detalls
que se'ns fa la boca aigua. A més, existien recursos per fer agradables
al paladar espècies que no ho eren gaire; així, per exemple,
el barb era un dels peixos menys valorats(10) però, si es deixava
reposar unes hores amb sal, pebre i algun altre condiment, es convertia
en una menja acceptable.
El peix més cobdiciat a la cuina era, amb diferència, la
saboga, que els informants converteixen en un autèntic mite. El
missatge que ens ofereixen sol ser de l'estil: "El que donaria jo
per tornar a menjar una saboga com les d'abans!". Era un aliment
que oferia multitud de possibilitats gastronòmiques: es feia a
les brases amb all, julivert i oli; es fregia; es preparava en suc; i,
fins i tot, es feien conserves de saboga amb oli d'oliva per a poder-ne
menjar a l'hivern. Un dels plats considerats típics de Tortosa
era la saboga a la filosa, que es coïa fent-la girar sobre dues estaques.
I encara més apreciats que la seva carn eren els seus ous:
Era un peix que era boníssim, perquè jo... A mi dóna'm carn i no em donigues peix, i quan hi havia sabogues, jo la saboga me la minjava fregida i en suc, perquè feien una cosa que es dien los ous, que allò era un manjar (...) Aquí viu un home que és gran (...) i aquell si ara li portaves, per exemple, dos ous de saboga d'esta, te daria tot lo que li demanesses. (Juan Bautista Martínez, Xerta, 30/8/1998)
Donades les grans qualitats que se li atribuïen, no ens ha d'estranyar que fos l'àpat destinat a ocasions especials (festes, diumenges, comunions...) i, per tant, associat a les celebracions socials:
I quan los crios feien la comunió, pos una cassola de conill en arròs. Anàvem a buscar unes sabogues (...) per fregir-les i, apa, era el dinar. (Maria Borràs, Tivenys, 21/3/1996)
Un altre peix molt apreciat eren les madrilles:
Pescàvem uns peixets així, madrilletes que en dien. I allò fregidet, no ere poc bo, no! Ere boníssim. (Agustí Cervelló)
El cas de la llampresa era més ambivalent. Hi havia qui la trobava boníssima però també hi havia qui li causava certa repugnància, motivada pel seu aspecte físic (és llarga, semblant a una serp i té un seguit de forats prop del cap). De les anguiles, avui dia tan apreciades, els riberencs no en solen fer grans ponderacions. De fet, Vergés ens les descriu ben negativament:
Les anguiletes no tenen such ni sustancia, pos dirás que mastegues sorra, pero ¿no han de se menjívoles pera la pobralla que passa mesos y mesos sense tastá ous, ni abadejo, ni freixura, res de tall, res de lo que necessita ascura-dents? (Vergés, 1991 [1909]: 38-39)
En general, doncs, hem de parlar d'una extrema valoració positiva del peix de riu. L'argument que tothom ens dóna és que abans l'aigua que baixava pel riu era "bona" (no contaminada), motiu pel qual el gust del peix també era bo.
ALTRES OFICIS
Tret dels
tres oficis descrits fins aquí, que serien els directament vinculats
amb el riu, n'hem de mencionar una colla que també mantenien un
estret lligam amb el medi fluvial.
En primer lloc, podem parlar dels raiers, que baixaven troncs des
de les capçaleres pirinenques. No entrarem en detalls sobre els
rais (anomenats a les Terres de l'Ebre "aumedines" o "aumadies")
perquè els seus protagonistes procedien d'indrets llunyans i no
eren originaris de la zona. El record de la població autòctona
és més aviat diluït ja que hem de tenir en compte que,
en primer lloc, a l'època que pot abraçar la memòria
dels informants, aquest tipus de transport ja era molt escàs i,
en segon lloc, no sembla que els raiers es relacionessin gaire amb la
població local.
La fusta que tenim al poble, a la casa del poble que mos van prendre la fusta i tot, quan va acabar la guerra la van tinguer de baixar en lo rai (...) A mi m'agradava molt quan érem jovenetes de vore sortir (de la resclosa de Xerta) les... Les aumedines ne díem natros (...) I anaven dos hòmens dalt, un davant i l'atre detràs, i avall! (Teresa Carles, Tivenys, 24/03/1998)
A través
de la premsa local de principis de segle també trobem algunes referències
als rais, que baixaven fusta a Tortosa, generalment destinada a les serradores
de la ciutat.
En segon lloc, hem de parlar de diversos col·lectius de persones
que es guanyaven la vida gràcies a la navegació fluvial,
tot i que d'una manera més indirecta. Existien els resclosers,
encarregats del funcionament (llavors manual) de les rescloses de Flix
i Xerta. A l'assut de Xerta, el rescloser i la seva família vivien
en una caseta annexa a la resclosa; el so del corn, cargol marí
que tocava la tripulació del llaüt, era l'indicador que havien
de començar a posar en funcionament els mecanismes per tal que
l'embarcació pogués realitzar l'ascens o el descens de l'Assut.
Pel que fa als corders, sembla que fins a principis del segle XX
n'havien existit a diverses poblacions riberenques (Tortosa, Xerta, Mequinensa...).
A Tortosa, els soguers, junt amb els calafats i altres oficis relacionats
(teixidors de veles, fonedors d'àncores i cadenes, fabricadors
de pintures i quitrans...), havien ocupat durant segles l'espai de l'actual
parc Teodor González (llavors conegut com camp de Titets), vora
el riu; precisament a causa de la construcció d'aquest parc, van
ser obligats a traslladar-se a l'altre costat de l'Ebre. Quan aquestes
activitats desaparegueren, Flix es convertí en l'únic abastidor
de cordes per als llaüters de l'Ebre; evidentment, moltes de les
cordes que es produïen també es destinaven a l'agricultura
i a altres usos.
Els constructors de llaüts i altres embarcacions fluvials, els calafats
han experimentat una mitificació de l'ofici semblant a la dels
llaüters. Els dos darrers calafats "reconeguts" de l'Ebre
(Manuel Borrell de Miravet i Isaïes Vilàs de Tortosa) han
mort en els darrers anys, havent rebut reconeixements i homenatges. En
canvi, Jesús Baldirà, malgrat haver desenvolupat l'ofici
durant bastants anys, roman en l'anonimat. A diferència de tots
els que en parlen amb nostàlgia del seu antic ofici, ell no té
cap inconvenient a reconèixer que, si fos ara i pogués triar,
no s'hauria decantat per aquesta opció: "Era dura [la feina]
i d'agradar-me massa, no m'agradava".
En tercer lloc, cal esmentar una sèrie d'oficis que utilitzaven
matèries primeres relacionades amb el medi fluvial. Fins fa una
mica més de mig segle, la vida dels terrissers, que encara
existeixen en diferents poblacions de l'Ebre català, estava estretament
lligada a l'Ebre, ja que se'n feia un triple ús: abastiment d'aigua,
d'argila i mitjà de transport (el fang els podia arribar per via
fluvial i les peces que produïen també podien ser transportades
per llaüts).
I hasta el 58, lo que feiem era... animals, en matxos, pos pujàvem l'aigua del riu en quatre cànters, en un matxo (...)
(...) gastàvem lo llac del riu, los residuos que dixaven les riades, les riades molt grosses; però de quan van començar a fer pantanos lo riu no deixa residuos d'argila (...) Quan vam muntar esta empresa (...) agarràvem una retro i dos o tres camions i del riu aquí, formàvem una muntanya que mos durava set o vuit anys lo llac del riu. (Juan José Curto, Tivenys, 21/2/1996)
Gran part
de les matèries primeres que necessitaven els cistellers
creixien vora el riu; per tant, el coneixement que ells tenien del medi
fluvial no era gens menyspreable. Una de les fibres més utilitzades
era el vímet(11), una planta en forma d'arbust que es cria vora
el riu, on surt espontàniament (tot i que se'n poden fer plantacions).
Dels salzes, que també creixen vora l'Ebre, se'n podia obtenir
igualment matèria primera, malgrat que de pitjor qualitat. De la
mateixa manera, les canyes, dividides en brins prims, constituïen
una tercera matèria utilitzada pels cistellers. A aquests materials,
n'hi afegien d'altres que procedien d'indrets diferents, com la sarga
i els rebotims d'olivera.
Els canyissers o canyissaires utilitzaven les canyes que creixien
prop de l'Ebre per a construir conglomerats d'aquest material, anomenats
precisament canyissos. Els canyissos servien per a assecar fruites diverses,
per a sostenir els sostres de les cases, per a reparar els canals de reg,
etc. Hi havia canyissers que treballaven vora el riu, dins d'una albereda
("aubereda", segons el vocabulari de la zona), perquè
així podien estar tot l'estiu protegits del sol. A l'hivern tallaven
les canyes, les deixaven assecar, les emmagatzemaven i era a l'estiu quan
es dedicaven a fer els canyissos. Els canyars generalment eren de propietat
privada i el canyisser havia de pagar per tallar-los; com que s'anaven
mantenint, oferien canyes en condicions de ser utilitzades..
L'ofici de cadirer també usava una matèria que creixia
en el medi fluvial, la boga, la qual servia per a fer el seient o cul
de les cadires. Pel que ens expliquen els informants, la boga requereix
molta humitat i només es trobava a determinats indrets:
Les vegades que jo haig vist baixar a son pare [de la seva dona], en pau descansi, en la barqueta (...) I ho carregaven, però com la bova no pesa gens! (...) La bova sortia de per dalt de dellòs, que es feia en unes illes de Riba-roja. I la baixava per un veí de..., davant de la seua casa, que era cadirer. (Josep Pedrola)
En quart lloc, hem de parlar d'oficis relacionats amb aprofitaments domèstics. Donada la inexistència d'aigua corrent a les cases, les dones de les poblacions riberenques anaven a rentar la roba al riu. La majoria es limitaven a rentar la pròpia roba. N'havia, però, que es dedicaven a rentar per a les cases més riques del poble; eren les rentadores. A canvi, rebien una petita retribució econòmica o, a vegades, la remuneració era en forma de productes agrícoles o ramaders. La llana dels matalassos també es rentava al riu, i hi havia igualment qui s'hi dedicava a canvi de retribució econòmica:
De llana hi havia una dona i un noi i un atre home que també, quan tenies un matalàs per a rentar la llana, anaven al riu, i prenien un..., tenien un bidó així i hi posaven uns ferros en llenya i acalentaven l'aigua. I allavons en un paner pos anaven en la llana. (...) En l'aigua a mitja cama i repassaven la llana allí. (Maria Borràs, Tivenys, 24/3/1998)
També existien persones que anaven a buscar aigua al riu per portar-la a les cases, tot i que el més habitual era que cadascú transportés la seva aigua. En algunes poblacions importants, com Móra d'Ebre, hi havia aiguaders que guanyaven diners fent aquesta tasca:
I, antes, la gent del poble, pues l'any..., l'any 25 o això, anaven per este poble, en cantes en un ruc; un ruquet que díem, en uns asgadells i quatre cantes. Anaven a omplir baix a la Boquera, al riu. Au, la repartien per les cases, perquè después no hi havia aigua. A deu cèntims lo cante. Feia un viatge i guanyava coranta cèntims. (Josep Pedrola)
En cinquè
lloc, descobrim una sèrie d'indústries que es troben
estretament lligades al medi fluvial. Així, hem de parlar de molins
fixos (edificats vora el riu) i mòbils (flotants) que utilitzaven
l'energia del riu. També les cimenteres situades al terme de Benifallet
es trobaven vinculades a l'Ebre, ja que se situaven a la seva riba i utilitzaven
el transport fluvial per a abastir-se de carbó i per a treure el
producte elaborat; els treballadors que provenien de la riba oposada també
hi arribaven per via fluvial. Igualment, les guixeres de Benifallet utilitzaven
el riu per a baixar el producte fins a Tortosa. Els treballadors de totes
aquestes indústries, doncs, actuaven també en estreta relació
amb el riu Ebre.
Per últim, hem de parlar dels oficis vinculats amb l'aprofitament
agrícola de l'aigua de l'Ebre. Els "canaleros"
o guardes dels canals posseïen també uns considerables coneixements
tècnics i del medi fluvial. Al llarg del canal de la Dreta, cada
uns cinc quilòmetres aproximadament, trobem "casilles"
on residien els guardes del canal. El canal està ple de rescloses
i comportes que antigament s'havien de regular manualment, a força
de braços, fent girar una mena de rodes. Actualment, totes aquestes
infraestructures s'han modernitzat i electrificat. A més, les grans
riuades han passat a la història, de forma que es pot començar
regulant el cabal del canal des del seu començament. Per altra
banda, en estar recobert de formigó, el canal és menys vulnerable
a les crescudes del riu i no requereix un manteniment tan constant com
quan era de terra.
I, evidentment, no ens podem deixar l'ofici de pagès, el
qual utilitza sovint per a regar aigua procedent del riu, del canal o,
si més no, d'un pou poc profund que aprofita el nivell freàtic
superficial motivat per la presència del curs fluvial. Les sénies,
pous d'on s'extreia l'aigua utilitzant la força d'un animal de
tir, són elements ben representatius del paisatge ebrenc.
UN
MEDI COMPARTIT I CONEGUT
L'existència
de tots aquests oficis -avui dia, majoritàriament desapareguts(12)
- motivava una vinculació amb el medi fluvial que actualment no
es dóna. Aquesta necessitat de compartir un mateix recurs, fins
i tot el mateix espai, amb interessos contraposats, implicava l'existència
de conflictes.
Així, el concepte que hom tenia dels llaüters és que
actuaven amb massa arrogància, com si el riu fos de la seva propietat.
Precisament el camí de sirga era un dels principals motius de conflictes
amb els pagesos que limitaven amb l'Ebre i que veien reduït el seu
terreny per culpa d'aquest camí. Els llaüters anaven mantenint-lo
net i no dubtaven a tallar qualsevol arbre o branca que els fes nosa.
Un gran obstacle per a la navegació eren els molins flotants, cosa
que havia donat lloc a seriosos enfrontaments als segles passats.
El màxim nombre de conflictes el detectem a l'hora de passar per
les dues rescloses de l'Ebre català. Les queixes aparegudes a la
premsa local sobre la resclosa de Xerta, propietat de la Real Compañía
de Canalización y Riegos del Ebro, són constants a principis
de segle. Interrupcions de pas per obres, limitació del pas a "tres
rescloses" diàries per a poder proporcionar l'aigua suficient
als regants, mal estat de les instal·lacions... provocaven protestes
contínues i, fins i tot, la negativa de pagar la taxa corresponent.
La resclosa de Flix (coneguda com "la Banyera") era propietat
de l'Electroquímica. Tot i que no sembla que hi hagués tants
de problemes, el pas pel pantà també comportava una sèrie
de restriccions, com l'obligació de passar arrossegats per una
motora de l'empresa i la prohibició de trepitjar els seus terrenys.
A vegades, els enfrontaments es produïen entre gent d'un mateix ofici.
Així, els madravers de Tivenys es barallaven, ja que ocupaven el
mateix espai de pesca. Malgrat que havien establert uns torns, a vegades
"feien trampes" i ideaven estratègies per pescar més
estona que els altres.
OB: Que
no t'ho acabo de dir, que hi havia competència?
JM: Dos del mateix ofici...!
OB: Sí, érem amics, però una amistat que feia fàstics.
JM: No, no. Dos del mateix ofici... competència. (Óscar
Beltran i Josep Mauri, Tivenys, 12/3/1996)
Tots aquests
oficis també implicaven un coneixement íntim i profund del
riu; existia una completa toponímia i també un ric vocabulari
que permetia descriure i/o referir-se a qualsevol punt, element o comportament
del medi fluvial. De tots ells, els llaüters eren sens dubte els
que posseïen un corpus de coneixements més ampli.
Alguns dels termes o noms propis els coneixien també altres usuaris
del medi, com els pescadors o, fins i tot, la població autòctona
en general. Ara bé, tota aquesta gent solien limitar-se a una zona
concreta de l'Ebre i, per tant, els únics que coneixien el riu
pam a pam, al llarg de quilòmetres i quilòmetres, eren els
llaüters. Com diu Joan Videllet, "Los llaguters lo riu lo teníem
tot batejat, tot". Avui dia, probablement no arriben a la desena
les persones que poden parlar amb propietat de toponímia i morfologia
fluvial (totes elles, d'edat més aviat avançada) i, per
tant, és un corpus abocat a la desaparició.
Els llaüters tenien la capacitat d'interpretar, d'endevinar els significats
dels senyals que proporciona el riu mateix si se'l sap observar:
Si hi havie una roca aquí, ja sabia a quant..., a quant... pujàvem o baixàvem; ja sabia si li passave un pam d'aigua o si n'hi passave dos. Home, ho sabies tot de memòria (...), pam per pam. Del riu, ho sabíem tot! (Agustí Cervelló)
Lo riu
no ho és com lo mar, perquè hi havie vegades que baixàvem
durant un mes sempre passant pels mateixos puestos, pels caients de les
aigües, perquè havies de seguir, per a baixar, los caients
de les aigües, los corrents les aigües.
L'aigua riu. Quan l'aigua ria, allò volia dir que allí hi
havia poca profunditat, o hi havie un..., un pal enganxat, o hi havie
un arbre que s'havie endut d'un barranc u... (Joan Videllet)
Queda clar
en aquestes paraules que és l'experiència, l'observació
del dia a dia, la que ensenya els llaüters, més que no pas
el que puguin aprendre dels altres llaüters. La convivència
diària amb el medi i, fins i tot, el mètode d'assaig i error,
els permetien conèixer el riu i desenvolupar-se amb normalitat
en un ambient que per a la resta era hostil.
D'aquests fragments, hem de destacar la personificació que impliquen
les paraules de la darrera cita, "l'aigua riu". La utilització
de metàfores humanes per part d'aquells que estaven en contacte
freqüent amb l'Ebre és una constant. De la mateixa manera,
els pescadors atribuïen comportaments humans a les espècies
animals: la saboga és "tonta" perquè no té
la facilitat de moviments d'altres espècies, o alguns peixos són
savis perquè són capaços d'escapar-se dels depredadors.
El coneixement dels llaüters arribava més enllà de l'estricte marc on es movien habitualment; eren capaços de deduir d'on procedia l'aigua de l'Ebre a partir del color, és a dir, que podien saber si algun dels afluents havia experimentat una crescuda:
Blanca, del Cinca ve l'aigua blanca. I del Segre ve d'una altra manera. (Agustí Cervelló)
Un altre
aspecte en el qual insisteixen tots els coneixedors del medi fluvial és
en la variabilitat del riu: "Lo riu..., lo riu canvia constantment"
(Enric Fabregat); "Canviave, lo riu canviave" (Agustí
Cervelló).
Per últim, resulta obligatòria la referència a la
meteorologia, que llaüters, pescadors i barquers coneixien també
perfectament, sobretot pel que fa a aquells elements que afectaven la
seva activitat, com ara el vent o la boira. Els estius, a causa de l'estiatge,
s'havia d'interrompre la navegació o, si de cas, fer-la a mitja
càrrega; quan el cabal era baix, l'expressió riberenca per
a referir-s'hi és "riu sangrat", "riu minve",
"curt" o "prim". L'opció contrària ("riu
gros"), l'excés de cabal, també impedia la navegació.
Les variacions de cabal, ja fossin diàries o a més llarg
termini (variacions estacionals i riuades), igualment afectaven els madravers
de Tivenys. Les oscil·lacions diàries, anomenades magencs,
eren perfectament conegudes (horari inclòs) pels pescadors.
Quan el riu "venia minve", és a dir, si el cabal era
baix, es produïa una circumstància no gaire adequada per a
la pesca, ja que la xarxa no corria; en canvi, una mica de corrent era
favorable, perquè l'aigua mateixa estirava la xarxa i el pescador
que l'anava tirant havia de treballar menys. La situació contrària,
quan el riu "venia gros", o sigui, si el seu nivell era molt
alt, suposava una considerable perillositat perquè el corrent es
podia emportar la barca en la qual anaven els pescadors; a més,
les platges desapareixien o eren envaïdes en part per l'aigua.
La majoria dels pescadors tenien "quatre nocions bàsiques"
sobre tots aquests temes i, més o menys, es defensaven en el medi
fluvial. Ara bé, l'autèntic "pou de ciència"
era Benet (Josep Piñol), "jefe" d'una de les madraves
de la platja de dalt i que ens va oferir una visió riquíssima
no només de morfologia i comportament fluvial, sinó també
de la tècnica de pesca i els peixos. Els seus avantpassats, igualment
pescadors de madrava, li havien legat tots aquests coneixements, que ell
s'havia encarregat de memoritzar i assimilar, i de combinar-ho amb una
extraordinària capacitat personal d'observació. Així,
ens va descriure el comportament i les característiques de la saboga
amb molta més amplitud que qualsevol text de biologia.
Aquí acabem la descripció d'una sèrie d'oficis que avui dia es poden donar per extingits. Els motius que els han empès a la desaparició, tot i que variats, es poden resumir en un de sol: la substitució d'una economia basada en els recursos locals, que recorda encara l'autosubsistència, per una de capitalista depenent de recursos externs. Aquest nou escenari ha comportat la transformació dels mitjans de transport, la generalització dels treballs a sou, la construcció de pantans, l'aparició de noves matèries com el plàstic, la contaminació de les aigües del riu... Els esmentats factors estan relacionats estretament amb el canvi social que ha experimentat la societat ebrenca en les darreres dècades, que ha convertit els antics oficis en obsolets i no rendibles; es tracta d'una manifestació més de la crisi que pateix arreu el món rural.
BIBLIOGRAFIA
ABRIL, Carme
(1995): "El mite de Mequinensa". A Tresmall, núm. 8 (setembre).
BLADÉ, Artur (1970): Els treballs i els dies d'un poble de l'Ebre
català. Barcelona, Pòrtic.
BLADÉ, Artur (1983): Visió de l'Ebre català. Flix,
Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre.
BLADÉ, Artur (1989): "Pròleg". A Cot, Artur. La
barca de Móra d'Ebre i el seu entorn. Notes històriques.
Tarragona, Diputació de Tarragona.
BLADÉ, Artur (1996): Les primeres descobertes. Móra d'Ebre,
Associació Cultural La Riuada.
BLADÉ, Artur (1996b): L'edat d'or. Barcelona, Columna-Tresmall.
BIARNÈS, Carmel (1987): La navegació fluvial per l'Ebre.
Ascó, "Castrum d'Aschó 1148".
BIARNÈS, Carmel; CID, Josep (1984): Guia de la Ribera d'Ebre. Tarragona,
Edicions de la Llibreria de la Rambla.
BOQUERA, Montserrat; QUIROGA, Violeta (2001): De la saboga al silur. Pescadors
fluvials de l'Ebre a Tivenys. Barcelona, Departament de Cultura (Generalitat
de Catalunya).
COMAS D'ARGEMIR, Dolors (1996): "La construcción social de
la pertenencia: metáforas genealógicas y naturalistas".
Publicat en francès amb el títol "L'arbre et la maison"
a FABRE, D. (Ed.). L'Europe entre cultures et nations. Paris, Éditions
de la Maison des Sciences de l'Homme.
COT I MIRÓ, Artur (1989): La barca de Móra d'Ebre i el seu
entorn. Notes històriques. Tarragona, Diputació de Tarragona.
COTS ALCOVERRO, Francesc (1996): Benifallet entre dos segles. Història,
records i formes de viure d'un poble del Baix Ebre. Tortosa, Centre de
Lectura de les Terres de l'Ebre.
DESPUIG, Cristòfol (1975) [1557]: Los col·loquis de la insigne
ciutat de Tortosa. Tortosa, Lluís Mestre.
FERRÚS, Jordi (1982): "Els llaguters de l'Ebre". A Dolça
Catalunya. Tradicions i llegendes (volum XV). Barcelona, Edicions Mateu.
GARCIA, Xavier
(1997): Catalunya també té sud. Barcelona, Flor del Vent
Edicions.
GARCÍA, Ángel (1992): El Ebro: navegación y pesca.
Zaragoza, Diputación General de Aragón.
GIRONÈS, Josep (1999): Paratges d'encís i gent de bona mena.
Barcelona, Columna-Tresmall.
MARCUELLO, J.R. (1986): El Ebro. Zaragoza, Ediciones Oroel.
MONCADA, Jesús (1997) [1988]: Camí de sirga. Barcelona,
La Magrana.
SÁNCHEZ, Josep; VISA, F.R. (1994): La navegació fluvial
i la industrialització a Flix (1840-1940). Flix, La Veu de Flix.
SÁNCHEZ, Josep; SOLÉ, Josep (1997): Móra d'Ebre (1875-1936).
Economia, societat i política. Móra d'Ebre, Ajuntament de
Móra d'Ebre.
SÁÑEZ REGUART, A. (1988) [1791-95]: Diccionario histórico
de las artes de la pesca nacional. Madrid, Ministerio de Agricultura,
Pesca y Alimentación.
VERGÉS, Ramon (1991) [1909]: Espurnes de la llar. Costums i tradicions
tortosines. Vol. I. Tortosa, Cooperativa Gráfica Dertosense.
VILLAMÓN, Ismael; ALIERN, Francesca (1997): Aldover. Passat i present.
Tortosa, Ajuntament d'Aldover.
VINAIXA, Joan Ramon (1992): La navegació per l'Ebre català
en el darrer quart del segle XVIII. Flix, Centre d'Estudis de la Ribera
d'Ebre.
ZONABEND, Françoise (1983): La mémoire longue. París,
PUF.
NOTES:
(*) El material i la informació utilitzats per a la redacció d'aquest text procedeixen, d'una banda, de la recerca duta a terme durant un Inventari de Patrimoni Etnològic sobre l'Ebre català i, d'altra banda, de la investigació realitzada durant quatre anys de gaudi d'una beca predoctoral FI (Generalitat de Catalunya).
(1) Per facilitar-ne
la pronunciació, la majoria de la gent diu "llagut".
(2) Com a llaüt de setenta tones, destaquem el mític Carabassó,
que portava carbó de Faió a Flix.
(3) Per exemple, Carmel Biarnès (Ascó), Josep Sánchez
Cervelló i Francisco R. Visa (Flix), J.R. Vinaixa, Jordi Ferrús
o Ángel García (l'Ebre en general).
(4) Bladé (1970: 95-96) ens enumera i justifica la majoria d'aquesta
llista de tòpics.
(5) Vegeu Xavier Garcia (1997: 130) a Catalunya també té
sud, i Josep Gironès (1999: 81-87) a Paratges d'encís i
gent de bona mena.
(6) Fins a la Guerra del Francès, les barques estaven formades
per un sol llaüt. La necessitat de passar artilleria i altre equipament
militar va donar lloc a les barques compostes per dos llaüts i un
taulat (Cot, 1989: 41).
(7) A Amposta, eren treballadors de l'Estat.
(8) En contra de totes les definicions, trobem una accepció d'"almadrava"
al Diccionario Histórico de las Artes de Pesca Nacional de Sáñez
Reguart (1988 [1791-1796]: 41) que sí que s'aproximaria a la definició
de la madrava de Tivenys, perquè estableix una certa mobilitat:
"(…) cierto número de barcos y redes de hechura determinada,
apostados en parage señalado para rodear y acorralar los atunes".
Aquest tipus d'almadraves, que no són fixes, l'autor les anomena
"Almadravas de Vista o de Tiro".
(9) Els informants anomenen les madraves a partir del nom del seu cap.
(10) En canvi, per als malalts era considerat més adequat que la
saboga, més propera al peix blau.
(11) Els Pegueroles (familia de cistellers d'Aldover), per exemple, se
n'anaven durant un mes l'any a l'illa de Sabater, on tallaven el vímet,
el pelaven i el deixaven llest per a ser utilitzat.
(12) Només els pagesos i alguns barquers continuen desenvolupant
la seva feina vora o dins el mateix riu.
IL·LUSTRACIONS
1 (llaüt):
Llaüt pendent de restaurar al port de Tarragona.]
2 (madrava): Pescadors de madrava de Tivenys. Fotografia cedida per Josep
Piñol (IPEC Ebre).]
3 (madrava): Pescadors de madrava de Tivenys estirant la xarxa des de
la vora. Fotografia cedida per Josep Piñol (IPEC Ebre).]
4 (salabre): Pescador de salabre a l'assut de Xerta-Tivenys. Fotografia
cedida per Josep Piñol (IPEC Ebre).]
5 (resclosa): Treballadors a la resclosa de Xerta el 1942. Fotografia
cedida per l'Ajuntament de Xerta (IPEC Ebre).]
6 (cistelleria): Peces de cistelleria fabricades per Joaquim Pegueroles
(IPEC Ebre).]
 |
 |
 |
 |
 |
 |