NOTÍCIA DE LO FALCÓ I NA SANÇA, DOS GEGANTS QUE DORMEN
Breu referència als Gegants i altres elements festius de la Ribera d'Ebre
Possiblement els gegants de Móra la Nova, el Domènec i la Remei, de 4 i 3,92 m respectivament i de 40 Kg cadascun, siguin els gegants més antics de la Ribera d'Ebre en aparèixer l'any 1951.
A saber, a la comarca també trobem gegants a Móra d'Ebre –1984 (1)-; una parella a Rasquera – 1988- en la qual es representa un conegut guerriller carlí de la muntanya de Cardó així com la típica dona rasquerana artesana de la pauma (fulla del margalló amb la qual es fan cabassos); tenim un rei i una reina a Flix; des del 17 de gener de 1990 apareixen els pagesos Joanet i Marieta de La Torre de l'Espanyol, d'uns 40 Kg i 4 m d'alçada cadascun; a Tivissa hi ha els gegants del Barri d’Avall –1992-; en Manelic Pelacanyes, gegant de Benissanet –1993-; i per fi a Riba-roja, amb el bateig de la geganta Agda el 4 de febrer de 1996, van augmentar el nombre a tres -.
Altres elements de la festa que destaquen per la seva trajectòria a la Ribera són els dos dracs de Rasquera, el Fardatxo – nascut el 1982 i que fou un dels primers de les comarques meridionals - i el drac l’Alfaram –1997-, ambdós sorgits a recer de la colla local “Dimonis de Rasquera”. De la mateixa sort sorgí el “Caragol” de Vinebre - simpàtica reproducció, en gran, d’aquests invertebrats - que acompanya sovint les sortides dels grallers “Toquem fusta” d’aquesta població riberenca. Destacar per fi el Toro del grup de diables “Figots satànics” de Riba-roja.
A partir d’aquí trobem tota una mostra de bestiari divers, relacionat sempre a grups de grallers o de diables, que han tingut o tenen una curta i difusa vida –ja sigui pel material sovint molt casolà amb què han estat construïts així com l’ús inadeqüat amb què se’ls tracta o la deixadesa i manca de continuïtat en les sortides dels seus creadors que fan que aquests elements festius es deteriorin i malmetin -. En aquest grup trobaríem la cabra i alguns cap-grossos de Riba-roja, o els cap-grossos, la cuca (1), el toro, la cabra i el drac d’Ascó propietat del grup d’animació local "L'empastre".
El cas d’Ascó: contextualització
Ascó va ser una vila eminentment rural i amb constant devallada de població fins a inicis dels anys setanta en què s’inicià la construcció de la central nuclear. Durant aquest període va saber mantenir, com qualsevol altra poble, les seves tradicions més arrelades que avui encara perduren: les curses de cavalls, matxos i rucs per Sant Antoni, al gener, i la processó de l’Angelet, on s’escenifica l’encontre de l’arcàngel amb la Verge.
A partir dels anys setanta, amb l’arribada en massa de treballadors d’arreu, es produí un augment demogràfic considerable amb nou vinguts que, progressivament, es van anar integrant a la societat asconeneca, malgrat que la seva participació en les manifestacions populars tradicionals ha estat, amb excepcions, sovint passiva. Aquesta immigració, però, comportà també l’aparició de noves propostes culturals que no van arribar a consolidar-se – és el cas de la creació l’any 1986 d’un grup de Falcons que no arribà a encetar la dècada dels noranta-.
Dibuixat així l’escenari asconenc trobem que l’única proposta cultural de carrer que s’ha mantingut d’ençà finals d’anys vuitanta és la formació d’un grup d’animació anomenat “L’empastre”, encapçalat en tot moment per en Sisco Batiste al qual podríem qualificar de polifacètic activista de manifestacions populars donat que va estar vinculat a l’esmentat grup de Falcons i, posteriorment, creà un grup de grallers, una colla de diables –tota plena de jovenalla-, i amb un petit grup de nens i joves ha anat construint, amb el pas dels anys, cap grossos, una cabra, diversos dracs... que s’incorporen com uns elements festius més en les cercaviles on participa.
És en aquest grup d’animació on neix el primer gegant d’Ascó, l’Asconé. Construït pel propi col.lectiu aparenta, pel vestit, una mena de pagès català sense altra decoració que una camisa blanca, una falda de vellut negre i una faixa i un mocador roig. La cara, de cartró, marca molt un rictus a la boca que, amb el conjunt de les dobles celles i els ulls desorbitats, dóna la sensació que li falti un bull. S’aguanta dret amb l’estructura de fusta i amb els seus braços, que són de roba, en donar voltes estomaca a tothom qui no està atén. En estar dret la seva alçada és d’uns tres metres i pesa uns 15 kg.
Aquest era i és el panorama geganter d’Ascó, panorama que hagués hagut de canviar el 17 d’agost de 1995 en què es van batejar dos grans i magnífics gegants -això ningú ho posa en dubte-, fets construir a iniciativa de l’Ajuntament i que, malauradament, per diversos condicionants, no han pogut sortir pràcticament més. Ells són Lo Falcó i Na Sança.
Qui és lo Falcó?
Representa de manera simbòlica el perfil d'un cavaller de l'Orde del Temple del segle XIII, i el seu nom correspon a un dels primer comanadors d'Ascó. La seva figura realça els aspectes d'un cavaller o frare major de classe noble que aparenta una personalitat mística i militar, com corresponia als cavallers d'aquest orde.
Les seves característiques formals encarnen a un cavaller-frare de barba arrapada amarada d'esperit ascètic. La seva actitud decidida i silenciosa contrasta amb una mirada distant i intrèpida que és digna de ser coronada amb un elm de tremp valerós i de noble presència. La seva vestimenta consta d'un hàbit o túnica blanca amb una creu vermella al pit, a sota deixa entreveure una cota de malla per guarir el seu cos fornit. La seva capa de cerimònies porta una creu vermella al costat esquerra, i és solcada de petites creus de Malta. A l'afiblall que ferma la capa hi ha l'escut d'Ascó. Al braç esquerre sosté una cuirassa amb l'emblema de l'orde del Temple. Les seves armes són una espasa i un punyal com a distintius més cavallerescos de la figura d'aquest gegant únic en els seguicis i comitives geganteres d’arreu de Catalunya.
Qui és Na Sança?
Respon al nom de la dama que fou reina d'Aragó, comtessa de Barcelona i marquesa de Provença, esposada amb el rei Alfons I. La reina sobirana per dret d'esposalles ho era també de la vila d'Ascó. Aquesta cedí a l'orde del Temple el castell i totes les seves terres.
Les seves característiques formals responen a una noble de sang reial. Al seu rostre es perfila una expressió afable i de contorns suaus, la seva mirada mangànim i tendre respon a una actitud mesurada i de gest delicat com correspondria a una reina. La seva mà dreta harmoniosa i delicada que avança de manera oberta, amb un gest calmós cap endavant simbolitza l'acte de donació al comanador de l'orde del Temple del castell i la seva vila. Les seves vestimentes corresponen a una reina de la cort del segle XIII. La indumentària consta de dues peces que seran de colors vius amb estampats. Els brodats, les incrustacions i les joies seran els detalls complementaris de la seva noblesa. El seu cap es veurà enaltit per una corona o diadema que connota la seva condició reial. L'embolcall de mocadors de colors sedosos que emmarquen el seu cap són aspectes de feminitat que impregnen el caràcter d'aquesta figura de formes gentils i elegants.
Proposta tècnica de construcció i pressupost (2):
Creadors: Manel Llauradó i Joan Casals.
Els materials definitius per a la construcció dels gegants de la vila d'Ascó seran els de reïna de poliéster amb dues capes de "gelcoat" i dues de fibra de vidre. Aquests seran pintats amb un esmalt de poliuretà i d'un vernís per a matisar-los.
Els elements relacionats amb els metalls aniran coberts amb pa d'or per la corona i joies de la reina. I amb pa d'argent l'elm, la cuirassa, l'espasa i la sivella del gegant. El cinturó d'aquest serà de material sintètic folrat amb pell.
Pel que fa referència a la roba general caldrà buscar en el mercat unes teles adients, tant pel seu color com per la textura amb la finalitat d'aconseguir un caient relacionat amb l'elegància de les seves formes.
El gegant "Lo Falcó" a la seva capa de cerimònies hi durà cosida una creu vermella a la part esquerra i d'altres més petites escampades per la seva superfície, com també un ribetejat al seu voltant. A la túnica hi durà una creu vermella al pit.
La roba de Lo Falcó serà:
Hàbit de piqué rústic, color blanc cru
Capa de vellut de cotó blanc setinat cru
Creus i ribetejat de sarja viscosa blanca
Creus de sarja viscosa o vellut vermell
Folre de la capa amb seda, color blanc cru
La característica principal del vestit de la reina Na Sança seran els volants. Aquests estaran integrats per diferents elements cosits a mà creant una sanefa que potenciarà el relleu desitjat.
La roba de Na Sança serà:
Vestit acampanat de roba de "Domas de Lamé" color gris verdós xispejat amb fil d'or amb estampacions de flors blanques
Túnica de "Creppe de Jorgette" color rosa vinós
Folre de la túnica de populina
Vel de seda de creppe, color rosa cirera
Passamaneria amb or i negre
Borles de cotó cru
Passamaneria de cotó, color vinós amb guarniments
Motius geomètrics aconxats de vellut de cotó, amb colors taronges, rosats i grocs
Els gegants seran desmuntables en cinc peces o parts principals: el cap, el cos, els braços i l'estructura interna, més tots els complements i robes. L'estructura interior o ànima dels gegants serà de fusta de pi amb agafadors i anclatges metàl.lics.
El pes previst per a cada gegant serà aproximadament d'uns 55 a 65 Kg encara que la complexitat de tots els elements que intervindran podrien superar aquesta referència.
Pressupost:
Recerca i documentació
Maquetes
Modelatge
Motlles
Reproducció
Coordinació
Procés fotogràfic
Materials
Transport
Muntatge
Daurar i platejar
Estructures interiors de fusta
Robes i modista
Total: 2.249.400 pta.
Reflexions i consideracions finals:
En època de revifalla folklòrica i cultural, fer construir gegants o qualsevol element festiu és quelcom ben normal i interessant, ara bé, com bé diu Jan Grau (3) "qui té la responsabilitat d'aquests grans nadons és el que podem anomenar constructor, perquè a més de fer el projecte, d'haver de conjuminar la feina de tots els qui fan qualsevol part del gegant per petita que sigui, i de fer uns gegants que es puguin considerar una obra d'art, els ha de fer amb les característiques de pes, balanç, alçada i sobretot d'equilibri que calgui perquè sigui possible i no massa feixuc fer-los ballar", i això, òbviament, no es va acomplir amb els dos colossos d’Ascó - finalment Na Sança pesa 64 Kg mentre que Lo Falcó en pesa 89-.
Les robes dels vestits són molt pesades. A més, en el cas de Lo Falcó, no es va pensar prou, penso, en el problema afegit d'equilibrar l'escut i l'espasa desestabilitzant el gegant.
Un factor decisori més va ser no tenir en compte els condicionants geogràfics locals per on s'haurien de moure els gegants. Ascó és un poble de forts desnivells, les cases i carrers remunten la muntanya; s'hagués hagut d'optar per uns Gegants no tant gegants.
A aquests aspectes apuntats cal afegir el fet que la comanda de construcció dels dos gegants fou una iniciativa de l’Ajuntament, desconeixent ara com ara si hi havia voluntat de formar una colla gegantera i, en tot cas, sense recolzament d’una agrupació o sector de gent interessada en el tema, provocant que els nostres gegants, Lo Falcó i Na Sança, sols hagin fet acte de presència en tres ocasions: el dia del seu bateig l’agost de 1995 –segons sembla sols un geganter d’una colla invitada de Barcelona s’atreví a aixecar Lo Falcó fent-li donar una volta-; una altra ocasió en motiu de la inauguració de l’Estadi Municipal el 5 d’octubre de 1996 se’ls va muntar i parar a l’entrada del recinte i, per últim, se’ls plantà a l’agost de 1997 a la plaça de l’església per decorar l’acte d’elecció de la Pubilla Intercomarcal.
Relacionat amb l’anterior, quedi a l’aire la següent reflexió: qualsevol element de la festa, qualsevol acte o activitat cultural que tingui pretensions de ser popular i esdevenir tradicional, ha de comptar de bon principi amb el recolzament d’una munió de gent preocupada i interessada per dur-la a la pràctica i dinamitzar-la. No es un bon camí a seguir imposar tradicions o elements festius que no són propis si no hi ha darrera, un interès real.
El resultat final de tot plegat és que des de l’agost de 1995 tenim dos magnífics gegants a Ascó però que, malauradament i per tot el què hem vist, ningú s’atreveix a fer-los ballar, no poden representar la població. Allí s’estan, a banda i banda de l’escenari del Casal Municipal, com si de dos cariàtides es tractés, dormint, sense esperança que cap petó els pugui despertar del seu son.
Notes:
(1) Els anys que apareixen en cursiva fan referència a l’any de creació de la colla gegantera.
Castrum de Ascho 1148. Revista editada per l’Ajuntament d’Ascó, números 7 i 9 corresponents a 1985 i 1986.
Proposta Tècnica i Pressupost per la construcció de dos gegants a Ascó – informació facilitada per l'Ajuntament d'Ascó-.
GEGANTS. Aportació de Matadepera al Nostre Folklore. Editat per La Caixa d’Estalvis de Terrassa l’any 1982.
Biel Pubill i Soler
