|
|
|
|
|
|
|
ELS TRINQUETS D’ASCÓ (I)
La història s’ocupa de donar sentit, de recuperar o fins i tot de reinventar –no sempre malintencionadament- allò que el pas del temps ha convertit en un desert ple d’esquelets anònims.
Els petits pobles no s’escapen a aquesta realitat i, precisament perquè són petits pobles i s’allunyen dels interessos dels investigadors i historicistes, hauríem de fer un esforç per recollir i donar nom a cada peça de l’esquelet que tenim disseminat per l’entramat urbà i pel desert del record, a fi d’embastar i donar sentit interpretatiu a la nostra realitat.
El nom dels carrers i places són muts testimonis de la història, la memòria dels quals el temps enterboleix i a voltes descontextualitza, fent perdre el seu sentit: Lleuda, Hospital, Perill, Fossar Vell, Trinquet… en són bons exemples. Avui parlarem d’aquest darrer carrer, que transcorre més o menys paral·lel al carrer Hospital, unint el capdamunt del carrer Clots amb el carrer del Riu, i intentarem donar un seguit de pistes que ens ajudin no sols a contextualitzar-lo sinó també a reinterpretar la importància d’un joc, el del trinquet, que durant segles fou conegut i considerat com a principal distracció i que, en poc temps, ha desaparegut pràcticament del nostre paisatge passant quasi bé a formar part del nostre imaginari lúdic.
El carrer Trinquet
Carmel Biarnés, a Els moriscos a Catalunya , ens descriu l’entramat urbà d’Ascó cap el 1610, quan es dugué a terme l’expulsió dels moriscs. El dibuix que ens fa és d’un poble emmurallat, si més no ben recollit i protegit per la cinglera de davall la riba i, en la zona que ens ocupa, per les altes parets de cal Forti i propietats adjuntes fins arribar a Ca Pere Sans. La vila closa tindria un accés per aquesta darrera casa –per l’actual perxe- i una altra tot just per on, des de la Placeta, avui s’inicia el carrer del Riu. Per tant, aleshores, el carrer Trinquet encara no existia.
Jordi Ferrús, a l’article Dels carrers, places, baixades i carrerons del nostre poble i dels noms que tenen, porten i los hi han ficat , basant-se en un llistat recollit per Emili Morera, assenyala que no és fins a principis de segle XX que trobem el nom del carrer Trinquet dins el nomenclator urbanístic d’Ascó.
Entre la informació de Carmel i la de Jordi trobem encara un llistat de carrers de l’any 1771 on tampoc apareix aquest carrer. El fet que no aparegui fins a principis del 1900 depèn, exclusivament, del desenvolupament urbanístic del poble; i que s’opti per donar el nom de carrer Trinquet no ve sinó a refermar la idea que el joc es practicava a la població des de molt temps enrera i que, òbviament, tenia una importància i una valoració social molt important.
És aquesta consideració social del joc de trinquet que m’agradaria que es tingués en compte al llarg de l’article, perquè com diuen Costes i Lavega els jocs representatius d’una zona determinada (populars) que s’han anat practicant per diverses generacions al llarg del temps (tradicionals) es presenten com a manifestacions socioculturals que han tingut una veritable essència i significació en el context en què s’han protagonitzat. Tant és així que alguns estudiosos del joc han arribat a afirmar que no és tan important el llistat de jocs que practica una societat, com l’explicació de perquè un Estat propicia unes pràctiques lúdiques i castiga unes altres.
Origen del joc de pilota
En aquesta línia i donat que Ascó és pobre en arxius i documentació –els estralls de la guerra civil van tenir bona cura de fer-ho desaparèixer tot-, per fer-nos una idea de com es divertien o jugaven els nostres avantpassats hem de recórrer a altres fonts com ara les Ordinacions fetes per les Corts, al segle XIII, on es prohibiren uns jocs i se’n van permetre uns altres. S’hi prohibeix el joc de daus, el “tindaurell”, la juguesca, el “cabraboc” i les “creueres”. Era permès, però, de jugar als jocs d’escacs i de taules, al joc de ballesta, al joc de tella, a llançar dards i a les bitlles. Certament, eren acceptats els jocs practicats per la noblesa i destinats a fer un exercici intel·lectual o físic, i eren rebutjats els jocs d’apostes, practicats als carrers i a les tafureries o cases de joc. Tampoc no eren gaire mal vistos alguns jocs que servien per practicar l’habilitat del jugador i que podien ser també jugats per infants, com les bitlles, el joc de tella i, més endavant, el joc de pilota . Veiem com en aquest segle ja es parla del joc de pilota del qual el trinquet n’és una modalitat -no hem de confondre joc de pilota amb el futbol que, al poble, no es va conèixer i practicar fins ben entrat el segle XX-.
En aquest període la noblesa i l’Església tenien el poder absolut i controlaven qualsevol parcel·la de l’activitat humana. Generalment els jocs d’habilitat, a menys que anessin acompanyats d’apostes, no eren prohibits ja que desenvolupaven l’activitat física i exercitaven la precisió i el domini d’armes o habilitats valorades en cas de conflicte militar. De tota manera sabem, per exemple, que al llarg dels segles XIV i XV, quan es produïen desastres naturals –època de sequera, terratrèmols-, o es succeïen epidèmies o pestes es prohibien els jocs.
Tanmateix hem de suposar que el joc de pilota ja era practicat a Ascó, com en altres pobles o ciutats properes, almenys a mitjans de segle XIV. Valgui com exemple de la importància del joc en aquells moments la següent anècdota, recollida per Curcó , a la ciutat de Lleida:
El 13 de juny de 1407 ocorregué una brega entre un castellanet sabater i un massip, dos xavals menors de vint anys, mentre jugaven a la paret d’una casa del carrer d’En Amiguet, vora l’església de Magdalena, casa que era del paraire Pere de Capdevila. En la casa d’enfront mirava el joc el ciutadà Jaume Navarra. La pilota anà dins l’alberg de Capdevila, que estava parlant amb un tal Amigó. Els joves l’anaren a buscar i l’esmentat Amigó en lloc de donar-los-la els escometé amb l’espasa desembeinada. Alguns es posaren de part del noi i s’armà una forta brega fins que vingué a posar pau el Veguer.
Prenent com a referència aquesta anècdota direm, succintament, que en el trinquet s’iniciava el joc quan un jugador servia, colpejant normalment amb la mà nua, una pilota de pell –de mida una mica més petita a la pilota de tennis actual-, contra un frontís o paret frontal, mentre el jugador contrari havia de fer el mateix i retornar-la de tal manera que no podia donar més d’un bot a terra. La pilota, per ser bona, havia de colpejar per damunt d’una línia horitzontal situada en el frontís a una alçada aproximada d’un metre.
I és que els orígens del joc de pilota a mà es remunten a l’època clàssica, provenint d’una distracció que els grecs anomenaven "feninde" i que els romans coneixien per "herpastum". La referència, en castellà, més antiga que es coneix sobre el joc de pilota apareix a les Etimologías de San Isidoro de Sevilla, redactades cap a l’any 630. A les Cantigas del rei Alfons X el Savi, segle XIII, apareix també el joc. Del mateix rei, al manuscrit de Las Partidas (1265) també l’anomena i prohibeix als clergues jugar-hi. Fou doncs, com hem vist, un dels jocs més popular i practicat en moltes de les terres de l'Europa medieval, esport de prínceps i de la plebe, joc i diversió preferida fins ben entrar el S.XIX en totes les regions d'Espanya, França, Itàlia, Bélgica i Holanda.
Els jocs de pilota a Ascó: el trinquet de Ca Pere Sans
Recuperant el fil de la nomenclatura dels carrers d’Ascó, ens trobem el carrer Trinquet com a testimoni que el joc es coneixia i practicava a la població. Tanmateix cal puntualitzar que el nom del carrer no ve, com algú pot pensar, del trinquet situat al carrer del Riu núm. 6 –tot just on dèiem abans que començaria la vila closa-, sinó que el joc de pilota més antic del qual en tenim notícia era propietat de ca Pere Sans, i es trobava adjunt al perxe, al lloc que antigament es coneixia per corral llarg .
Malena Serra, la casa de la qual ocupa avui part d’aquell espai em diu: A casa nostra era lo trinquet més vell de tot lo poble, de Pere Sans. Entraven per dalt, per ca Pere Sans. A la paret allí on pegava la pilota, encara tenim unes lloses, totes de pedra, de metro, de quadro. Les lloses de pedra i el sol de terra. (Jo no hi he vist jugar però…) son pare de l’oncle Pere del Cadiré ens ho explicava perquè hi anava a jugar molt . A jutjar per aquests comentaris al trinquet de Ca Pere Sans ja s’hi jugaria, almenys, a finals de segle XIX.
El trinquet de Ca Jordà
Si bé de l’anterior espai de joc no en queda pràcticament res no succeeix el mateix amb el trinquet propietat de Joan A. Jordà Anguera, fill d’Antonio Jordà de Cal Roig i d’Adela Anguera de Cal Forti, situat al carrer del Riu núm. 6 i del qual, gràcies a l’amabilitat i cortesia de Joan A. hem pogut documentar fotogràficament aquest espai de joc tradicional, autèntic tresor per poder interpretar la importància i el paper social que desenvolupaven aquest tipus de pista en el si de la població.
Aquest trinquet, del qual algú creu també erròniament que pertanyia al Sindicat, fou construït a principis de la segona dècada dels anys vint per l’oncle Joan del Roig, que era l’amo de la casa i del solar. Era paleta i el va fer amb els seus fills. Bona part de la pedra de la paret la van baixar del castell .
S’hi accedia pel mateix carrer del Riu, baixant unes escales que anaven a parar al mateix peu de pista. La llargada total és d’uns 25 m per 6m d’ample, sols trencada per un petit magatzem transversal aixecat posteriorment, cap als anys quaranta, un cop s’havia deixat d’emprar el trinquet, dividint així la pista en dos espais.
Tot just on s’iniciava la pista hi havia, a mode de graderia, unes altres escales on s’hi asseia la gent per veure les partides. Des dels peus d’aquesta grada arranca la pista que, curiosament, diferencia dos sòls: els primers 4 m són coberts amb rajoles fetes a mà, possiblement de la bòbila del poble, de 23 per 23 centímetres. A continuació trobem unes grans lloses de pedra, molt ben treballades i llises, que ocupen un espai longitudinal de 4,20 m. A partir d’aquí es torna a recuperar el sòl anterior, de rajoles. L’única explicació a aquest canvi del terra el trobem en la possibilitat que marqués l’espai que hauria d’ocupar algun dels jugadors a l’inici de la partida o la zona on havia d’anar a caure la pilota després del servei.
L’espectacular paret esquerra –sobretot vista des de l’exterior, des del solar adjunt a l’actual Casal d’Avis Sant Miquel- té, en tota la seva extensió, una alçada superior als vuit metres i un gruix de més de mig metre. Bona part encara es manté enguixada i, en algun indret, s’hi descobreix a una alçada de 1,5 m la línia horitzontal que separava la zona d’errada de la zona bona de colpeix.
La pista, al llarg aproximadament dels primers 15 metres, està encaixonada per aquesta paret i la de la dreta, que correspon a l’edifici del Sindicat – aquest edifici fou construït amb el treball voluntari de molts asconencs, també a principis de segle, d’aquí que encara avui destaquin alguns elements i guarniments de caire modernista-. Aquest encaixonament permetia, segons Jordà, col·locar una mena de xarxa entre ambdues parets que cobria la pista i evitava que la pilota sortís.
Malauradament el frontís, o paret frontal on s’havia de fer rebotar la pilota, va caure a la dècada dels setanta. Si encara es conservés es veuria, com a curiositat, que els angles de les parets laterals amb el frontís no eren rectes sinó que per fer més difícil el joc, les dues cantonades de la paret frontal estaven arrodonides i quan tocava allí la pilota no sabies quina direcció agafaria .
Malgrat tot, el conjunt és molt curiós i traspua la fragància romàntica de la memòria d’ahir, d’aquells encontres casuals entre els veïns i d’aquelles converses que, entre partida i partida, es deurien establir entre els curiosos i els espectadors. En aquest sentit ve a conte recuperar unes paraules de Sebastià Juan Arbó , referint-se a Amposta, diu: Los partits de trinquet eren el tema de conversa durant tota la setmana. Aquí el trinquet cau en ruïnes. Sembla estrany com passen les aficions (…) Es jugava en diumenge els partits que es feien contra gent de fora i la gent omplia el trinquet (…) l’afició al joc de pilota era aleshores general; era, fora dels bous la diversió principal del poble, la que apassionava a tothom”.
Joan A. encara conserva, d’aleshores, la pala de fusta que podem veure a la imatge. Té una llargada de 48 cm per 16 cm d’amplada màxima i 2 cm de gruix. Els 15,5 cm de la part ampla, superior, estan folrats de pell ben enganxada a la fusta i amb una mena de tatxes als costats. Per la seva antiguitat i utilització concreta fa que resulti una peça d’una vàlua etnogràfica destacable. La seva localització referma, com deia abans, la idea de l’arrelament del joc de trinquet a Ascó tanmateix, al poble, la pràctica del joc s’allunyava de l’ús de pales tal com assenyalen diversos testimonis que van practicar el joc o el van veure jugar .
Mariano Vallès, que va jugar en aquest trinquet durant molts anys, ens diu que el més habitual era jugar a mà que no pas a pala. El normal era jugar mano a mano (un contra un altre), i també dos a dos. A vegades també es jugava un contra dos (però no era habitual). Tres contra tres no era gens normal. Es jugava a 20 tantos. S’hi anava a jugar els diumenges al matí, que sempre estava ple. Recorda que jugaven molt bé l’oncle Calores i Josep de Clara i també, de tant en tant, passava algú de la Torre i de Vinebre que jugaven també molt bé.
Aquests comentaris contextualitzen perfectament l’ús social del joc al poble. Fixem-nos que era distracció exclusivament d’homes, tant en quan a la pràctica del joc com a l’expectació que generava –rarament, em diuen els entrevistats, hi anava alguna dona a veure com jugaven-. Refermant la crònica que hem vist de Juan Arbó, el trinquet era lloc de trobada, particularment els diumenges, i fins i tot atreia els interessos de gent de fora –de Vinebre i La Torre-.
Tot i tractar-se d’un trinquet particular, cap dels entrevistats tampoc recorda que es pagués en concepte d’entrada o d’ús de l’espai. Podríem parlar, doncs, en aquests moments, de mentalitat altruista del propietari? O, anant més lluny encara, essent conscient del rol lúdic-social que el joc comportava, el trinquet s’oferia com alternativa a la conversa de pedrís o de taberna? En aquest sentit no hem d’oblidar, tampoc, la proximitat que aquest espai tenia amb el Sindicat i, per tant, possiblement també, complementés l’oferta lúdica dels asconencs fins a principis dels anys trenta, abans de la guerra civil, en que es va tancar.
És important destacar, per fi, que són molt pocs els trinquets de principis de segle passat que es conserven a Catalunya, i menys els que es troben al bell mig del poble. I si bé és cert que per recuperar-lo caldria treure el petit magatzem i alçar el frontís, no ho és menys que permetria, com deia abans, ser un suport molt important per a la interpretació dels valors i les activitats lúdiques de la població fins abans de la guerra civil.
Nota: A la propera revista parlarem de ELS TRINQUETS D’ASCÓ (i II): El trinquet de ca l’Escolà i el del Mas del Conde, al terme, a la partida de les Aixalelles.
Biel PUBILL i SOLER
BIARNÉS BIARNÉS, Carmel. Els moriscos a Catalunya. Apunts d'història d'Ascó. Documents
inèdits. Gràfiques Moncunill, 1981.
FERRÚS BATISTE, Jordi. Castrum de Ascho 1148, núm. 12, Editat pel Consell Local d’Ascó del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, juny-juliol 1986.
COSTES, Antoni; LAVEGA, Pere. Els jocs populars-tradicionals a la Lleida de l’edat mitjana. Recull pendent d’edició. INEFC-Lleida. Lleida,1998.
BOLÓS, Jordi. La vida quotidiana a Catalunya en l’època medieval.
CURCÓ, J. Fets, costums i llegendes. Segrià III. Lleida. Ed. Virgili & Pagès, Lleida, 1989.
MORENO PALOS, Cristóbal. Juegos y deportes tradicionales en España. Alianza Editorial, S.A. Madrid, 1992.
BIARNÉS BIARNÉS, Carmel. El Beat Pere Sans i Jordà d'Ascó: Vida i Martiri i Glorificació. Gràfiques Moncunill. Valls, 1980.
Entrevista feta el maig de 2002 a Malena SERRA SERRA –Malena de Roc-.
Entrevista feta el febrer de 2003 a Joan A. JORDÀ ANGUERA.
Entrevista feta el març de 2003 a Mariano VALLÈS BIARNÉS
JUAN ARBÓ, Sebastià. L’espera. Club Editor, Barcelona, 1967.
Recollit a COSTES RODRÍGUEZ, A. Emborrapà! Edita Ajuntament d’Amposta, 1997.
Totes les persones entrevistades que segueixen a continuació coincideixen en assenyalar que pràcticament no es jugava a pala: Miquel Biarnés Jornet, Jesús Esteban Catalán, Josep Ferrús Vallès, Antonio Ribes Ferrer i Mariano Vallès Biarnés.
Entrevista feta el març de 2003 a Mariano VALLÈS BIARNÉS.
ELS TRINQUETS D’ASCÓ (i II)
CA L’ESCOLÀ I MAS DEL CONDE, A LA PARTIDA DE LES AIXALELLES.
Reprenem el fil del discurs endegat en l’anterior revista amb el següent fragment, extret d’un ban de 14 de juny de 1391 fet pel Consell General de la Ciutat de València on es prohibia el joc:
“car per occasió del joch deius escrit se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e dels sants e diverses inyuries de paraule e fet a les gents, anants e stants per los carrers e places de la Ciutat ha novellament establit e vedat que alcuna persona privada o estranya de qualsevol estament condició o ley sia de edat de X anys a ensus no gos ne presumesca jugar dyns los murs de la dita Ciutat a joch de pilota arruladiça sots pena de XX morabatins dor per cadascuna vegada que contrafara. E se sera algun que la dita pena pagar no puxa sera mes en presó e correra la Ciutat ab açot sens tota gracia e remey” .
Seguint Jordi Bolós , a les ciutats i pobles, els darrers segles de l’època medieval, el joc de pilota es va estendre enormement. Presència que, com assenyala el ban, era sovint motiu de disputa. Valgui per il·lustrar aquest comentari el fragment d’un poema que recorda al tristament conegut bandoler Serrallonga (s.XVII):
Joan Sala Viladrau
era el nom que jo tenia;
de motiu, en Serrallonga;
i a Queròs era on vivia.
Tenia tres heretats
que em descansaven la vida
i em servien dos criats,
cor què vols, cor què desitges.
Un dilluns, estant-ne a Vic,
en fou la desgràcia mia,
perquè vàreig barallar-me
amb un donzell de la vila.
Paraules porten raons
i les raons no s'amiden,
i allà al trinquet de pilota
jo li en vaig llevar la vida (…).
Tanmateix a nosaltres no ens consta que als diferents trinquets d’Ascó, al llarg de la seva història, s’haguessin originat trifurques com les que acabem d’esmentar tot i que, com veurem amb els testimonis que segueixen, s’hi jugava quartos i consumicions diverses.
El trinquet de Ca l’Escolà
El frontón de Ca l’Escolà, que és com l’anomena Josep Ferrús , es va construir l’any 1947. Havien passat vuit anys després del conflicte armat i probablement durant aquest espai de temps s’havia deixat de jugar al trinquet a dins al poble –un cas diferent serà, com veurem, el de Cal Conde, a la partida de les Aixalelles-.
Es va decidir fer el frontón aprofitant la paret esquerra de la pista de ball de Ca l’Escola. En aquell temps era el lloc de distracció que hi havia: pista de ball, cine, cafè… i al fer el frontón doncs la gent venia a passar l’estona, a jugar, sobretot els diumenges al matí .
Era un frontón al descobert, situat al costat dret de la sala de ball, paral·lel al carrer Colomer. En Josep continua explicant: No podem dir que fos un trinquet perquè no tenia les mides i l’estructura d’aquest tipo de pista. A la paret esquerra hi tenia unes finestres que donaven llum a la sala de ball. Al darrera dels jugadors hi havia unes escalinates per que s’asseguessin els espectadors. Tindria uns 5 m d’ample per 20 m de llargada –comptant les escales faria entre 25 i 30 m de llarg-, amb el terra encimentat.
El joc era molt senzill. Sempre es va jugar a mà. Mano a mano (un contra un altre), o bé a parelles (dos contra dos). Qui sacava tirava la pilota contra la paret. Tenia que anar per damunt d’una xapa de llauna de 20 cm d’ampla que estava posada horitzontalment a una alçada de 90 a 100 cm. El jugador contrari havia de retornar la pilota. Així fins que un dels dos errés.
Hi havia molt bons jugadors: Antonio de la Lloba, Tomàs de Rita, Josep M. Ferrús del Barquero, lo vell de Mistiri… a aquest l’apreciàvem i respectàvem molt, perquè era molt gran i ens ensenyava a jugar. També en venia un de Vinebre que jugava molt bé .
Tant Mariano Vallès com Antonio Ribes confirmen la informació anterior. Aquest últim, a més, assenyala que s’hi va jugar durant molts anys, i de valent que s’hi jugava! S’hi jugaven cèntims.
En aquesta mateixa línia es manifesta Jesús Esteban : A ca l’Escolà ens apostàvem la consumició. Me’n recordo d’una vegada que vaig perdre i vaig haver de pagar tres botelles d’anís! En canvi una altra vegada vaig jugar contra un que en sabia molt. Anàvem tot el rato junts: 25 a 25, 27 a 27, 28, a 28, 29 a 29 i, al final, vaig guanyar el punt. Vaig guanyar tres garrafes de vi i una menjada!
El trinquet de l’Escolà estava molt bé. Els angles de la paret del fondo no eren rectes, estaven corbats i això feia que fos més difícil saber la direcció de la pilota quan pegava allí.
Jugàvem a mà. Un contra un altre o dos a dos –si es juga així, el de davant es posa prop de la paret per a matar la pilota-. Per començar el joc tiràvem una moneda a l’aire. La partida sempre anava a trenta punts.
Jugava amb altre gent –a banda dels esmentats per Josep Ferrús recorda- Miquel de Roselda, Olegario Boté, Miquel Biarnés del Voluntari, l’oncle Calores…
Tots els entrevistats coincideixen en que rarament, a Ca l’Escolà, es jugava en pala donades les dimensions del local.
Tant el frontó com la pista de ball dels germans Escolà es van tancar l’any 1971.
El trinquet del Mas del Conde
Ens trobem davant d’un exemple molt interessant de trinquet en tant que es tracta d’una construcció feta al defora, a redòs de la gran casa senyorial dels Conde, de Vinebre, situat però al terme municipal d’Ascó, a la partida de les Aixalelles, a la riba esquerra de l’Ebre, davant la Central Nuclear.
L’estat ruïnós actual que presenta aquest complex no impedeix assaborir l’excel·lència i fastuositat dels equipaments d’altre temps. De la construcció principal, de tres plantes, descobrim encara motllures i formes d’inspiració modernista –possiblement s’edificà a principis de segle passat-. A escassos metres de l’edifici veiem la superfície d’una pista de tennis –encara en prou bon estat- així com una enorme piscina.
El trinquet, descobert i amb la paret del frontís orientada en direcció sud -aprofita la paret d’un masot de tres plantes que deuria estar habitat pels masovers de la finca-, es troba a escassos metres d’aquesta piscina i d’altres petites construccions que aparenten estables o tancats pel bestiar.
El frontís –que correspon, doncs, a la paret d’aquest mas-, fa 8,30 m d’ampla i, tot i que es fa difícil de concretar, l’alçada és superior als 9 m en la part esquerra. La pendent d’aigües de la teulada fa que a la vessant dreta hi hagi un desnivell de, més o menys, 0,5 m essent per tant d’alçada d’aquest costat superior als 8,5 m.
Pel què fa a la paret esquerra cal assenyalar que, després d’arrebossar-lo, es va aprofitar el mur d’un tancat adjunt a aquesta casa. La llargada de la pista és de 22 m, essent la part més elevada, que s’uneix formant angle recte a la casa dels masovers, de 8,5 m aproximadament, davallant progressivament fins a tenir una alçada mínima de 3,40m.
Del frontís encara s’identifica la línia que marcava la zona de puntuació de la d’errada. Es tracta d’una línia pintada de groc, de 8,30 m de llarg i un gruix de 8,5 cm, situada a 83 cm del terra. Per tant, la zona prohibida d’impacte de pilota arriba fins als 91,5 cm d’alçada.
Al llarg de la paret lateral s’hi descobreixen tot un seguit de fletxes verticals, de color entre groc i roig, situades unes de les altres a una distància aproximada de dos metres. La primera que veiem i que es troba en millor estat està a 8 m del frontís i, al capdamunt de la fletxa, es veu perfectament el número 3. Uns sis metres i mig més enllà es veu el número set i s’intueixen dues fletxes més, sense número, situades a dos i quatre metres d’aquesta última, respectivament.
Tota la pista, que es delimita formant un rectangle entre la paret i el frontís, està enrajolada amb peces fetes a mà, de 15 per 30 i un gruix d’uns 5 cm.
El conjunt, ara silenciós i desolat, ens pot captivar si som capaços d’imaginar com serien, mig segle enrera les tardes primaverals i estiuenques, amb tot de gent trafegant pels voltants, arreglant els animals, o simplement deixant passar les hores a recer d’un pedrís veient jugar una partida de trinquet.
Els petits fan… allò que veuen fer als grans.
La presència ininterrompuda de trinquets a Ascó, des d’almenys finals de s.XIX fins al segon terç de segle passat (el de Ca Pere Sans, de Ca Jordà, de Ca l’Escolà, el del Mas del Conde a les Aixalelles) deixen ben palès l’arrelament d’aquest joc a la nostra població i l’important paper de cohesió lúdica i social que va arribar a desenvolupar.
Per tant, no podia ser d’altra manera que els nens i joves que no tenien accés als espais de joc busquessin llocs alternatius per poder practicar el joc de pilota. En aquest sentit un bon testimoni és el que ens fa Antonio Ribes: Havíem jugat molt a pilota mà! Havíem jugat allà al pla de Vallxiqué, a la paret de Serranet; al pla de l’església allí, entre ca l’Estanc i l’escalinata –no és la primera vegada que es fa referència a les altes parets de les esglésies, mancades de finestres, com a llocs ideals per desenvolupar alguns jocs-; al fossar vell; después baix al pla de l’estació a la paret de Gori… tip n’estic de jugar-hi, però amb una pilota de vent i a mà… però allò de dir amb aquelles pilotes dures no hi he jugat mai.
A la paret de Gori hi jugava molt lo Maño d’Estisora, Jesús d’Estisora… este en sabia molt, era molt bon jugador .
S’entén que alguns jocs practicats pels xiquets per les places i carrers del poble fossin tant motiu d’enrenou que l’Ajuntament no en restés indiferent, arribant-se a prohibir: “Además de los juegos prohibidos por la ley, lo queda también toda clase de juegos en calles y plazas que por su naturaleza molesten al vecindario o transeunte”.
Un altre testimoni que confirma aquests espais de joc dins l’entramat urbà, després de la guerra del 36, és el que ens fa Jesús Esteban: Jo hi vaig jugar molt! Treballava a la RENFE i, quan no podíem anar a jugar a ca l’Escola ens posàvem allà, a la paret de Gori, a l’estació, fèiem una línia amb guix o qualsevol altra cosa i pim, pam, pim, pam… Ah! Les pilotes ens les fèiem nosaltres, amb pell i les cosíem.
FOTOGRAFIES
Trinquet de Ca l’Escolà
D’esquerra a dreta: Mariano Vallès i Vallès; Rita Vallès i Batiste; M. Vallès i Batiste; Xavier Querol Ferrús; Roser Vallès i Vallès; M. Carme Ferrús i Vallès
Pala de joc de trinquet propietat de Joan A. Jordà
Biel PUBILL i SOLER
http://es.geocities.com/cpvtraiguera/historia3.htm
BOLÓS, Jordi. La vida quotidiana a Catalunya en l’època medieval (pàg. 135).
Entrevista feta el març de 2003 a Josep FERRÚS VALLÈS, de 70 anys
Entrevista feta el març de 2003 a Josep FERRÚS VALLÈS, de 70 anys
Entrevista feta el març de 2003 a Josep FERRÚS VALLÈS, de 70 anys
Entrevista feta el març de 2003 Mariano VALLÈS BIARNÉS, de 92 anys
Entrevista feta el maig de 2002 a Antonio RIBES FERRER, de 81 anys.
Entrevista feta el març de 2003 a Jesús ESTEBAN CATALAN, de 81 anys
Entrevista feta el maig de 2002 a Antonio RIBES FERRER, de 81 anys.
Ordenanzas Municipales de la Villa de Ascó, 1926. Art. 50, capítol IX, sobre jocs i diversions.
Entrevista feta el març de 2003 a Jesús ESTEBAN CATALAN, de 81 anys.
Fotografia cedida per Roser VALLÈS VALLÈS
En l’anterior número indicàvem que s’adjuntava una imatge d’una pala de trinquet cedida pel sr. Joan A. Jordà que, finalment, per raons d’espai no va aparèixer (llargada 48 cm, amplada màxima 16 cm, gruix 2 cm, els 15,5 cm de la part ampla, superior, estan folrats de pell).
|
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
