PROTOCOL QUE SINTETITZA ELS ELEMENTS MÉS EMBLEMÀTICS I SINGULARS DE LA FESTA DE SANT ANTONI D’ASCÓ

ELEMENTS DEL CORPUS FESTIU DE SANT ANTONI D’ASCÓ

A.- Els càrrecs de la festa: Clavari i Majorals

La Festa de Sant Antoni a Ascó perpetua moltes tradicions, començant pels càrrecs que ostenten tres persones com a organitzadors i vetlladors d’aquesta: estem parlant del Clavari i els Majorals. Aquestes tres persones són les encarregades, juntament amb el Mossèn, de preparar les diferents activitats de la Festa. El seu paper és cabdal, basat en el compromís i la dedicació.

Les figures dels Majorals tenen una vigència de tres anys, període durant el qual estan al capdavant de la Festa. D’entre els Majorals, i de forma rotatòria, un d’ells ocupa el càrrec de Clavari, que es diferencia dels altres ja que durant aquell any s’encarregarà de custodiar la imatge del Sant a casa seva -la talla actual data dels primers anys de la postguerra, i és visitada pels devots que, al llarg de l’any, li porten ofrenes-.
  
No hi ha acord sobre l’origen de la figura del Clavari, ja que per una banda es relaciona amb la figura de tresorer que formava part de l’administració municipal de l’edat moderna, i que hauria perdurat fins als nostres dies gràcies a la Festa. Però per altra banda també s’explica que antigament la imatge del Sant no anava per les cases com avui dia, sinó que romania en una capelleta, i el Clavari, és a dir, qui tenia les claus de la capelleta, s’encarregava de netejar-la, d’arranjar els petits desperfectes i obrir-la perquè la resta de veïns poguessin visitar-la i realitzar les seues oracions.

La perpetuació de la Festa ha necessitat de la dedicació de la llarga llista de Majorals que s’han anat passant el relleu per períodes de tres anys i han convertit Sant Antoni en unes diades sentides entre els veïns d’Ascó. Les diferents fonts orals i escrites confirmen de l’existència de Majorals, almenys, des de finals de segle XIX.

És tal la devoció que els asconencs mostren a Sant Antoni que, a hores d’ara, la Parròquia disposa d’una llista de triades de Majorals que arriba fins a l’any 2036.

B.- La plega i la recollida de la llenya

La vespra de Sant Antoni, i durant tot el dia, es fa la recollida de la llenya que els veïns han deixat a la porta de les seues cases i que servirà per alimentar la gran foguera que romandrà encesa al Pla de l’Església els tres dies de la Festa.

La mateixa vespra es realitza una altra plega, en aquesta ocasió una capta de diners que, temps enrere servia per ajudar a sufragar les despeses de la celebració i que avui van al fons parroquial. El Clavari, els Majorals i el Mossèn acompanyats pels acords de l’Agrupació Musical d’Ascó fan el recorregut, sense excepció, per tots els carrers i places del poble juntament amb un carret d’intendència carregat de vi i dolços típics amb els quals obsequien els veïns que surten a saludar la comitiva.

La música de la Plega serveix, sens dubte, per anunciar l’inici de la festa i per escampar l’esperit lúdic per tots els racons del poble.

A Ascó no s’ha desvirtuat el sentit religiós dels tradicionals Tres Tombs que, antigament, es celebraven arreu de Catalunya. Així doncs, el primer dia de la Festa es congreguen els veïns al Pla de l’Església –autèntic punt neuràlgic de bon part de la celebració- per iniciar, acompanyats dels animals, els Tres Tombs.

L’itinerari, que passa ineludiblement pels carrers de la Vila Closa, del qual destaca la volta a la Mola –un dels carrers típics d’Ascó i amb una curiosa forma de ferradura- passant pels carrers Major, Plaça Nova i de Baix, mostra una particularitat, i és que el recorregut varia cada any en funció de la casa del Clavari de l’any anterior, ja que s’ha de passar a recollir la imatge del Sant que ha estat custodiada durant tot l’any per una família del poble.

El seguici dels Tres Tombs està encapçalat pel Clavari, que sosté l’estendard amb la imatge del Sant, i va acompanyat pels seus Majorals. Tots ells realitzen el recorregut muntats en cavalls, igual que molts dels veïns del poble que porten els seus animals: majoritàriament rucs, matxos i mules, cavalls i gossos. Tota la comitiva és acompanyada per l’Agrupació Musical.

Després d’haver anat a cercar el Sant a casa del Clavari de l’any anterior, i ja de tornada a la plaça de l’Església, el Mossèn beneeix els animals i els Majorals procedeixen al repartiment del Pa Beneït -entre els més grans del poble, alguns d’ells habituals genets de les curses que es realitzen aquests dies, sempre han mantingut la creença que calia que l’animal estigués beneït per poder anar a córrer i perquè no prengués mal la resta de l’any-.
           

D.- Les corrides de cavalls, rucs i matxos

Un dels elements més importants de la Festa, i que compten amb presència de nombrós públic més important són les Corrides, que és la forma com a Ascó s’anomena les curses de cavalls, matxos i rucs. Aquestes corrides, actualment.  es realitzen al Circuit de Sant Antoni de la Fontxinxella, a les afores del poble. De tota manera el llarg del temps han estat diversos els escenaris on s’han desenvolupat aquestes corrides. Tenim constància que ja des de finals de segle XIX i fins la dècada dels seixanta les corrides finalitzaven al capdamunt del carrer dels Clots, tenint la sortida des del Barranc de la Peixera i des de dalt del Coll de Peresans. Les remodelacions de l’entramat urbà obligaren a traslladar aquestes competicions al Circuit de la Fontxinxella –on es va córrer fins l’any 1985-, el Barranc de la Peixera –entre 1986 fins a 1993-, i finalment al Circuit actual de Sant Antoni a la Fontxinxella. La iniciativa i coneixement de la realitat local va fer que els majorals del trienni 1998-2000 recuperessin les enyorades i emocionants corrides dins del casc urbà del poble, aquelles que tradicionalment acabaven al capdamunt del carrer dels Clots. Des d’aleshores el darrer dia de la festa, aquest carrer pateix una metamorfosi total, omplint-se d’un pam de terra de dalt a baix i omplint-se voreres, balcons i finestres amb gent expectant, vinguda dels pobles del voltant, per reviure un dels esdeveniments simbòlics i més sentits de la Festa.

Les curses compten amb cavalls, matxos i rucs. No hem d'obviar que aquests animals han tingut una importància cabdal en el treball agrícola, en el transport i en la comunicació fins el segle passat, tot i que a causa del progrés actualment han quedat en un segon terme o bé han quedat relegats als aspectes lúdics, Tot i això, es conserven les corrides, cosa que dóna continuïtat a una de les tradicions més esperades.

La tradició diu que qui guanya les corrides és l’animal i no pas el genet, per la qual cosa, sovint s’emporta el premi l’animal que arriba a la meta, encara que hagi deixat el genet pel camí. Els premis pels guanyadors i participants són prou importants des del punt de vista econòmic. Amb tot, cal remarcar que es continua premiant els tres primers classificats tal com marca la tradició, això és: gall pel primer, gall pel segon –abans era gallina o pollastre-, i ceba pel tercer.

Abans, l’últim dia de la Festa, que coincidia amb la diada en honor a Sant Sebastià, es realitzava una segona cursa, l’esprint, de menys distància però a més velocitat, cosa que la feia molt més intensa i emocionant. L’esprint encara es realitza, ara, el segon dia de corrides.

Una característica més d’aquestes corrides és que, en donar-se l’aviada, els músics interpreten un fragment musical propi d’Ascó i exclusiu per aquest acte. Aquest fragment es torna a repetir en el moment en què els animals enfilen la línia d’arribada –val a dir que aquesta música, per aquestes particularitats, ha estat enregistrada i editada en un CD que recull les músiques tradicionals vinculades a la Festa de Sant Antoni de tots els Països Catalans-.

Com a fet curiós, podem esmentar que qui dóna la sortida de les corrides ho fa amb una frase feta molt típica d'Ascó: Sant Antoni mos guardo, una forma d'encomanar-se al Patró per evitar que els animals i els genets prenguin mal.

La foguera, ubicada al bell mig del Pla de l’Església, esdevé durant els dies de Sant Antoni un element simbòlic de la festa, i és que al seu voltant es balla ininterrompudament la Jota, la dansa pròpia del poble, ballada per parelles, una rere l’altre i interpretada pels músics locals.

La foguera, que s’alimenta de la llenya que han deixat els veïns a les portes de les cases, es manté encesa durant els tres dies que dura la Festa. Precisament és encesa el primer dia pel Clavari i els Majorals, les Pubilles i les Damisel·les, qui després hauran de ballar la primera jota amb la coca a la mà. Motiu pel qual la Jota d’Ascó també és coneix com el Ball de Coques.
           
Estudiosos com l’asconenc Carmel Biarnés en situen l’origen a l’època morisca, i és que  ja als “Ordinaments de la vila d’Ascó” de 1520 es fa esment de la dansa.

Altres etnòlegs i musicòlegs com Josep Bargalló, director de l’Esbart Dansaire Ramon d’Olzina de Vila-seca, van mostrar el seu interès per la partitura de la nostra jota i per la dansa que genera, estudiant la coreografia i el vestuari, per tal d’incorporar aquest ball en el repertori de l’Esbart. En el seu text “La Jota d’Ascó” ens explica que la música està composta per dues melodies: la primera, inamovible, que consta de 32 compassos; i la segona, de 28 compassos, que té nombroses variants o cobles. Per ballar-la, els homes porten en la primera melodia els braços al costat, fent-los anar amunt i avall, i en la segona melodia els porten aixecats i sempre fent esclafir els dits. Les dones igual en la primera part que els homes, però en la segona part no gaire enlaire, sinó més aviat molt oberts.
Gràcies a agrupacions com els Ballets Sant Jordi de Perpinyà i l’Esbart Dansaire Salvador d’Olzina de Vilaseca, la nostra dansa ha estat representada a diferents indrets d’Europa.

En l’actualitat, la Jota es balla sense un vestuari específic, a excepció dels més petits, que van abillats amb el vestit de català. Però els estudiosos consideren que la manera més adient seria dansa amb el vestit de pagès del país de la primera meitat del segle XIX, que és quan balls com la Jota d’Ascó obtingueren el màxim esplendor.
Per les dones: faldilla llarga fins als peus de quatre gaies, florejada, de seda natural, gipó negre, gandalla i mitenes negres, mitges blanques treballades, mantonet de serrell i sabates negres amb llaçada i sivella.
Pels homes: pantalons negres de vellut calça curta, camisa blanca, espardenyes amb vetes negres, mitges blanques treballades, faixa i barretina morades, armilla ramejada de colors vius i gec negre de vellut.
           
La tradició mana, al noi o a l’home, que compri la coca que acabarà regalant a la noia amb qui ha ballat. Encara avui podem escoltar, entre el xivarri festiu de la plaça, allò que Carmel Biarnés recollia en alguns dels seus llibres i que recordava com era usual cridar al noi de la parella:

1. “Xafa-la”

i si el noi aconseguia trepitjar-li el peu o la beta de l’espardenya de la noia, tenia dret a fer-li un petó.

Biel Pubill i Soler
Josep M. Raduà i Serra