LA JOTA D’ASCÓ

La foguera, ubicada al bell mig del Pla de l’Església, esdevé durant els dies de Sant Antoni un element simbòlic de la festa, i és que al seu voltant es balla ininterrompudament la Jota d’Ascó –cada dia a partir de les 6 de la tarda i fins la mitjanit. La dansa pròpia del nostre poble interpretada pels músics locals –Agrupació Musical d’Ascó- i es balla per parelles, una rere l’altra, tot voltant aquesta gran foguera.
La foguera que s’alimenta de la llenya que han deixat els veïns a les portes de les cases manté encesa mentre dura la Festa. Precisament és encesa el primer dia de la festa pel Clavari i els Majorals, les Pubilles i les Damisel·les, qui després han de ballar la primera jota amb la coca a la mà. Motiu pel qual la Jota d’Ascó també és coneix com el Ball de Coques.
Estudiosos com l’asconenc Carmel Biarnés en situen l’origen a l’època morisca. I és que ja als “Ordinaments de la vila d’Ascó” de 1520 ja es fa esment de la dansa.
El director de l’Esbart Dansaire Ramon d’Olzina de Vila-seca, Josep Bargalló, n’ha estudiat la música, la coreografia i el vestuari, per tal de poder incorporar aquesta dansa en el repertori de l’Esbart. En el seu text “La Jota d’Ascó” ens explica que la música està composta per dues melodies: la primera, inamovible, que consta de 32 compassos; i la segona, de 28 compassos, que té nombroses variants o cobles. Per ballar-la, els homes porten en la primera melodia els braços al costat, fent-los anar amunt i avall, i en la segona melodia els porten aixecats i sempre fent esclafir els dits. Les dones igual en la primera part que els homes, però en la segona part no gaire enlaire, sinó més aviat molt oberts.
En l’actualitat, la Jota es balla sense un vestuari específic, a excepció dels més petits, que van abillats amb el vestit de català. Però els estudiosos consideren que la manera més adient seria dansa amb el vestit de pagès del país de la primera meitat del segle XIX, que és quan balls com la Jota d’Ascó obtingueren el màxim esplendor.
Per les dones: faldilla llarga fins als peus de quatre gaies, florejada, de seda natural, gipó negre, gandalla i mitenes negres, mitges blanques treballades, mantonet de serrell i sabates negres amb llaçada i sivella.
Pels homes: pantalons negres de vellut calça curta, camisa blanca, espardenyes amb vetes negres, mitges blanques treballades, faixa i barretina morades, armilla ramejada de colors vius i gec negre de vellut.
La tradició mana al noi o l’home comprar la coca que acaba regalant a la noia en acabar de ser ballada. Carmel Biarnés recull allò que li explicaven els més grans tot recordant que abans es cridava al noi de la parella “Xafa-la” (Trepitja-la), i si el noi aconseguia xafar-li el peu o la beta de l’espardenya de la noia, tenia dret a fer-li un petó.
Una tradició relacionada amb la Jota i que avui ja s’ha perdut era el Gall de la Darrera Dansa. Quan la festa era ja a les acaballes, es subhastava un gall, i aquell qui oferia més diners, tenia dret a escollir la balladora, la qual no es podia negar. I aquesta parella, tota sola, ballava la jota al voltant de la foguera seguida amb atenció pels veïns que els envoltaven. Aquesta era l’última jota de la festa. Però no s’acabava aquí... i és que els músics i el públic acompanyaven la jove a seva casa, i allí, davant la porta, tornaven a ballar. Si a la noia li feia gràcia el noi, convidava a beure i menjar coques a tothom; de no ser així, no hi havia convit i s’acabava la festa. (2)

Gràcies a agrupacions com els Ballets Sant Jordi de Perpinyà i l’Esbart Dansaire Salvador d’Olzina de Vilaseca, la nostra dansa ha estat representada a diferents indrets d’Europa.

Josep M. RADUÀ i SERRA


BIBLIOGRAFIA:
BARGALLÓ, Josep: BALL DE COQUES D’ASCÓ
BIARNÉS, Carmel: HISTORIAL DE LA JOTA D’ASCÓ
MASIP, Francesc: HISTÒRIA D’ASCÓ, CRÒNICA IL·LUSTRADA (1999)